INSTINT DE CONSERVACIÓ

Un relat de: SANTANDREU3

INSTINT DE SUPERVIVÈNCIA

La Terra és una presència viva, des del moment d’aquella famosa explosió que diuen que va ser el començament de la vida i que en diuen el Big Ben.

En aquella matèria comprimida que després es va expandir fins formar el que coneixem, de moment, com Univers, ja hi havia vida. I, d’alguna manera, nosaltres ja hi érem.

Formem part d’un món que és viu, i que esta assistint a uns desequilibris que sembla que no té ganes que segueixin indefinidament.

Avui, a la Tertúlia d’en Josep Cuní, a TV3, comentant les recents catàstrofes que hi han hagut aquests últims dies, un tertulià ha apuntat que tot el que passa podria ser el començament d’un nou Diluvi, i tothom ha rigut.

A mi no m’ha fet riure i m’ha fet pensar que el món farà el que calgui per restablir els equilibris que ara veu ja en un punt que l’home no sap ni pot resoldre.

Hi ha manca d’aigua i sobrepoblació.

L’atmosfera està massa contaminada i l’home no para en la cursa per fer més fum.

Cada persona viva conté un 80% d’aigua, i la resta d’aigua no la sabem repartir equitativament.

Certifiquen els científics que els pols, que marcaven pel seu pes superior l’eix de rotació de la terra, estan perdent les grans acumulacions de gel a un ritme preocupant.

L’homo sàpiens coneix els ritmes de la terra d’una mínima part de temps. L’home va inventar els rellotges per medir els seus temps, però no sap que el pas de les èpoques son regulats per ritmes incògnits.

Primaveres, estius, tardors, hiverns. A l’hivern sembla que tot està a punt de morir, però estem tranquils perquè sabem que tornarà una nova primavera.

¿I si la naturalesa considerés que l’home ha arribat als seus límits i que els seus errors continuats administrant els bens que havia rebut,han donat pas a que els hagi arribat el seu hivern?

La terra ho té molt fàcil. Moviments geològics poden ensorrar als fons dels mars el trosset de món que em fet malbé i fer emergir nous continents verges que tindrien els pobladors sobrevivents del caos passat, i que fos com un tornar a començar.

En realitat, no estic somniant. Tot l’Univers ens dóna l’exemple d’unes rotacions contínues, amb unes variacions imprevisibles dins d’un ordre que pot semblar general, però que només el Creador sap els què i els quan de cada cosa.

A mi, personalment, sembla que no m’hauria de preocupar, perquè ja he dit o escrit que a l’espelma de la meva vida hi queda més ble que cera.

Però sé que al morir començaré una transformació. El meu 80% d’aigua tornarà a l’aigua, i cada un de la resta de components del meu cos tornaran a la terra i la vida seguirà i la meva, no sé de quina manera, també.

No em preocupa gaire, la veritat. Penso que passarà el que hagi de passar o, dit d’una altra manera, el que Déu vulgui.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer