Instants de consciència

Cada cop li costava més estar-se’n.

El que havia començat ves a saber on, envaïa les seves estranyes d’una forma preocupant. Ja no eren tan sols pensaments fugaços que s’escapaven en el moment menys pensat. L’argumentació ja havia brotat dins seu. Havia començat a donar un sentit a aquella foscor que cada cop desdibuixava més la que havia estat la seva identitat. Cada dia perdia una mica més de control sobre ella mateixa.

La possibilitat d’actuar es feia cada cop més real. Havia arribat a consultar per Internet les formes d’assassinar una altra persona que passessin més desapercebudes. Òbviament sempre prenia la precaució de buscar la informació en pestanyes privades, però començava a preocupar-li el fet de que algú fos capaç de rastrejar aquelles recerques si al final ho acabava fent. El fet de que fos un poble petit li donava avantatges, però també suposava riscos addicionals. L’anonimat dels moviments era més un desig que una hipòtesi real.

Potser va ser aquella notícia dels informatius. Potser va ser l’enèsima discussió amb la seva parella, la Júlia. El que importa és que es trobava conduint d’una forma desenfadada, una forma que ni tan sols ella sabia que podia guiar els seus passos.

Llavors va prendre la decisió. Sabia que ell estaria a la terrassa del bar, amb unes quantes ampolles buides de cervesa al costat. La construcció del sentit havia acabat cristal•litzant. Va dirigir-se cap al bar amb una determinació que no havia sentit mai. Acabaria amb ell d’una forma barroera, sense la més mínima consideració per qualsevol vida humana que es podés veure involucrada en l’esdeveniment.

Però de sobte va aparèixer la Júlia. Se li va fer real. No podia fer-li allò. No en aquell moment. Va frenar instintivament el pensament, amb tota la consciència del món. La frenada la va dur al xoc, el xoc a l’hospital i l’hospital li va dur als petons sentidament entusiastes de la Júlia.