Instant d'obscuritat

ens fan companyia...un amor malèvol, els seu.., oi? però tot té la seva part positiva com es demostra en el teu poema, fada del bosc..
les pors et porten a nosaltres.., i nosltres a tu..., també.
poca gent reconeix que té por: no queda bé!!
però és d'ànima gran reconèixer-la, proclamar-la, desemmascarar-la.., fins i tot estimar-la..Perquè la
por, molts cops, ens salva perquè ens fa vigilar el perill.
d'altres, cal tapar-li la boca un poquet...No cridis tant!.., li diem.
felicitats, fada bonica i valenta i generosa...

Després d'un temps sense saber de tu, ha estat una alegria rebre el teu comentari: m'alegra que t'hagi agradat el meu darrer relat!
Després de conèixer la teva opinió, he vingut fins al teu espai... i de seguida la mirada ha caigut davant d'aquest "Instant d'obscuritat", així que he decidit seguir la intuïció i l'he obert tot seguit.

Ha resultat interessant assistir al teu enfrontament amb la foscor:
com la vius, com la sents, de què la omples, com hi lluites.

Crec, sincerament, que tots vivim a prop de l'estimball... Uns hi miren sovint, però, i altres eviten dirigir la mirada.
Tu has reconegut l'existència de l'abisme i has deixat constància del seu contingut: m'alegra ser-ne testimoni.

T'envio una abraçada lluminosa,
Unaquimera

pors, més interiors que exteriors,...

Què potser fas màgia amb les paraules...?
El teu poema m'ha ofegat. He sentit la l'obscuritat també a la meva pell. He sentit l'angoixa. El sentir a sobre allò que no volem, però a vegades, inevitable.

Destaco els quatre darrers versos de la segona estrofa. Em semblen molt descriptius i són els que bàsicament m'han ajudat a adonar-me de com és de dur el moment que descrius.

I m'agrada el final. El saber que hi ets, i que t'adonis que només són ports. La llum del final del poema, ens alleugereix també a tots els que el llegim.

Ànims, i a seguir escrivint!


Abraçadotes.


Salz.

...tot un món! I cingles presents on no cal caure; més aviat resseguir el senderol que mena al bosc ombrívol, refugi de penes, consol de donyets.
Un magnífic poema!

que dóna per reflexionar, t'agraeixo el teu contacte tan proper i enriquidor
salutacions
joan

He estat força temps sense gairebé passar per RC. Manca de temps. Avui he vingut a veure si tenies alguna cosa nova des d'Enverinada i sí, ja veig que continues amb nosaltres i publicant.
M'ha agradat molt el teu poema. Saps comunicar d'allò més bé les sensacions -sempre ho has sabut fer, en els altres escrits també-, en aquest cas és l'angoixa de sentir por d'una cosa desconeguda que es manifesta amb la foscor. I m'ha agradat el final, quan la veu poètica s'adona que només hi és ella... i les seves pors. Molt ben aconseguit!
Una abraçada,
Shaudin

Un poema que a mi, personalment, em transmet moltes sensacions. Vull dir, que aconsegueixo entrar dins els versos i sentir-los: aquesta sensació de desemparament i de solitud que en un moment o altre molts de nosaltres hem experimentat.
M'agrada l'austeritat i la forma com has bastit el poema.

Una forta abraçada, fada

Un Relat curt i intens.
La força del JO SÓC que escrius al final és molt positiu. I les pors son fonts d'informació.