Inspiració vora mar

M'obligo a rellegir coses passades. Em refugio en aquest petit record que formen les teves paraules. Fa temps que espero veure't, que tornis a escriure, intento que alguna paraula teva de nou em sorprengui. Espero i espero i la ploma encara no s'ha posat en funcionament. Potser no té tinta, potser no té esma per llicar damunt del paper, o potser no troba motius per deixar-se agafar. Potser la calor de l'agost li ho impedeix. Potser és de vacances o potser ja no tornarà.
Enyoro aquella ploma senzilla i autèntica, de paraules sinceres, tendres i melodies esperaçadores.Anhelo la teva manera d'escriure. Ja ho diuen. Avui per tu i demà per mi. Encara recordo com les teves paraules em vàren fer tornar, ara sóc jo qui et demana si us plau quei ho faci.
Ja no pretenc imaginar coses que no poden donar-se, ja no busco ni treus ni cinc ni sis peus al gat, només busco les paraules de la nana. Busco aquella tendresa que sempre em vàres saber donar encara que ni tu ni jo mai vam agafar-nos de la mà i només vàrem compartir paraules. Petpons!

És ben cert que la inspiració arriba des del lloc més insospitat i del lloc es inesperat, però quan arriba produeix un cúmul de sensacions i colors que potser són les que intentes explicar en aquest relat.
És díficil parlar d'una cosa tan poc palpable com la inspiració, però és evidentment que és una cosa autèntica i necessària per tots els que formem part del món dels relataires.
Potser hi ha el mite de que la inspiració sempre arriba millor més aviat si és de nit, és vora el mar, o és a l'estiu, o sota la pluja però la inspiració simplement crec que arriba quan una sèrie de vivències i fets viscuts et toquen el cor de forma extraordinària.
Gràcies per inspirar-me tot llegin-te! ORIOL