Insomni

Un relat de: ignasicarsícostas
Insomni
Abans del primer
La nova professora de Medicina va entrar decidida a l'edifici on es feia l'especialitat de Psiquiatria. Va preguntar al bidell pel seu despatx, ell va indicar-li que pugés al segon pis, i l'últim despatx del passadís de l'esquerra era el que tenia assignat.
En obrir la porta va veure que era més ampli del que havia esperat, amb uns grans finestrals que donaven a un exuberant jardí interior.
Pensava que era el lloc ideal per començar una nova vida, podria fer recerca, fer docència, que no li desagradava, i tenir més temps lliure per a ella. El pitjor era la prohibició de no fumar en tot el campus, hauria de fer mig quilòmetre a peu per fumar una trista cigarreta. Ella, que fumava dos paquets diaris, a veure com ho portaria! Per sort, al despatx hi havia una cafetera amb un assortit generós de càpsules de tots els gustos.
Al cap de mitja hora li tocava la primera classe. Els fotria un rotllo sobre qualsevol tema, amb tota la voràgine que hi havia en la seva vida els últims mesos no s'havia preocupat de preparar-se res. Es va servir un ristretto doble, que bevia mentre escampava per la taula dossiers, bolígrafs i algun llibre. En obrir la porta de l'aula la va sorprendre l'amfiteatre ple de joves estudiants, tots atents a la famosa psiquiatra Regina Masip.
La doctora havia arribat a ser de les més famoses d'entre les escriptores més llegides els últims anys a causa d'una sèrie de llibres on mesclava psiquiatria i ficció.
—Bon dia a tots —els deia mentre buscava una cigarreta a la butxaca, ja que, encara que no pogués fumar, tenir-lo a mà li aportava tranquil•litat—. Avui veurem... mmmm... La relació entre l'autoestima i les addicions —va dir improvisadament.
I durant una hora i mitja no va parar de xerrar sobre l'estima que ens tenim cada un i la relació que establim amb el cafè, el tabac, el sexe o el joc... Ja havia trencat el gel, ara la resta de classes fluirien sense cap problema. El que la preocupava més era organitzar el grup de recerca, aquí sí que havia de filar prim.
Una nit a casa, quan després d'haver donat diverses classes el curs ja estava més avançat, ja coneixia millor els alumnes, pensava en una noia d'aspecte asiàtic asseguda al terç superior de la grada. Bona candidata per al grup de recerca junt amb els dos xicots de la primera fila que la miraven amb ulls de plat, digués el que digués. Ja li anava bé tenir un parell de corderets encara que no fossin els més intel•ligents del curs.
Al cap de pocs dies els va reunir a tots tres en el despatx i els va plantejar d'entrar a formar part del grup de recerca sobre l'insomni. El degà de la facultat li cedia els baixos de l'edifici annex on només es realitzaven actes protocol•laris molt de tant en tant i que proporcionava la tranquil•litat necessària per fer els experiments i controls amb els pacients.
La noia es deia Marta, havia estat adoptada per una parella de Barcelona que posteriorment va aconseguir tenir dos fills més propis. Havia estat tan gelosa dels seus germans que de nena i adolescent havia passat per un munt de psiquiatres, que no li van treure la gelosia patològica, però sí que li van despertar les ganes d'estudiar Medicina en l'especialitat de Psiquiatria.
Un dels nois tenia l'aspecte d'un adolescent excessivament estudiós, Arnau li deien, molt escàs en paraules i amb el costum compulsiu d'anotar-ho tot. Era curiós —pensava la Regina— que es fixés en això, però és que darrere d'aquelles ulleres gruixudes s'amagaven uns ulls encisadors que havies d'aprofitar de gaudir-ne els breus moments en què se les treia per netejar els vidres. L'altre noi era tot el contrari, se sabia atractiu i explotava aquest aspecte al màxim deixant una cua al darrere de gent enamorada d'ell. Coneixia, perfectament, el mètode de mantenir una persona somiant per ell sense haver de donar-li res. L'únic que li fallava era el nom, que li va ser posat a deshora per una padrina catòlica ortodoxa, Ubaldesc, i que ell havia afinat quedant-se amb un sonor Desc.
Així tots quatre van començar a organitzar les proves, els tests, a demanar totes les subvencions possibles i a muntar les cel•les amb els llits i els aparells de control necessaris per dur a terme l'estudi i aspirar al Premi Nacional de Recerca Mèdica.
En el disseny del programa de treball hi havia mil i una variants, per facilitar el moviment de les persones van acordar que els subjectes a analitzar serien voluntaris de la mateixa classe. Aquests estaven sotmesos a estrès pels exàmens i el ritme dels estudis, que eren bons catalitzador per a l'insomni. Tot semblava lligar, finalment.
Va arribar el gran dia i els primers quatre voluntaris van entrar a les seves respectives cel•les, on haurien de dormir durant una setmana. Els quatre components del grup de recerca anirien fent torns de nit per portar el monitoratge, controlar tots els aparells i l'estat dels voluntaris.
Van passar diversos cicles de setmana amb altres voluntaris. Tot rodava bé. Tenien els primers resultats, pocs, però ja era possible començar a treure alguna conclusió i la providència els havia regalat inclús algun cas extrem.
En Desc estava fastiguejat, perquè era dimarts i li tocava fer guàrdia, aquell dia el Barça jugava un partit classificatori per a la Copa de Campions. Just havia acabat de col•locar els pacients a les seves cel•les quan es va adonar que podia veure el partit per l'ordinador, sempre que el pacient número dos fes cap a temps de posar-li els sensors i no li tallés el partit per la meitat.
El pacient no va fer cap en tota la nit i l'endemà estava disposat a clavar-li una bona sèrie de crits per si no s'assabentava del que costava que anés la nit de festa. A classe tampoc va venir. La Regina va trucar a casa de l'alumne molt contrariada perquè no li agradava gens fer el paper de mare. Els pares van quedar molt preocupats perquè a casa tampoc havia acudit i ells estaven convençuts que estava dormint a la universitat. Van acudir ràpidament a la policia per denunciar la desaparició i començar la recerca.

Quart torn. Pacient núm. 2
—On sóc? Què...? Estic lligat! —va començar a murmurar el pacient a mesura que agafava consciència.
Al noi se li va anar aclarint la visió, es trobava en una habitació d'aquelles que sortien a les pel•lícules per a bojos, tota aïllada i amb una paret frontal tota de vidre que deixava veure l'exterior. Ell romania lligat en una cadira de peus i mans i, confús, va reparar en tots els cables escampats per terra. La porta es va obrir.
—Com estàs? Has dormit una bona estona!
—Però... Tu? Què m'estàs fent? On sóc? Se t'ha cuit el cervell? —cridava el noi a la persona que havia entrat mentre intentava desfer-se dels lligams.
—A mi no se m'ha cuit res, però a tu és possible que del cap sencer t'hi surti fum —li deia mentre posava uns cascs ben ajustats a les orelles i tapava la boca amb un tros de cinta adhesiva—. Mira, encara has tingut sort, perquè al començament volia tallar-te les parpelles, però després vaig trobar aquestes pinces que et mantindran els ulls oberts —explicava mentre col•locava els mecanismes que li farien mantenir els ulls oberts constantment—. Ara una mica de música amb alt voltatge, llums vint-i-quatre hores al dia i veurem quant aguantes. Dóna'm un bon espectacle i estigues força dies sense dormir. Tranquil, cap allà a les setanta-dues hores ja embogiràs i el teu turment fins a la mort serà més planer. Comencem? —va dir engegant l'equip de música i obrint totes les llums de l'habitació.
El pacient es movia compulsivament pel poc espai que li deixaven les lligadures i amb la cara marcada per l'horror i accentuada per aquelles mena de grapes dolorosíssimes que li augmentaven l'expressió de pànic.
Des de fora es va connectar la càmera que gravaria tot el procés de degeneració del pobre pacient triat per a la tortura.
Tot estava automatitzat, un sèrum de glucosa el mantindria hidratat i amb aliment per a les neurones. Si feia microsomnis, automàticament s’apujaria el volum o canviaria per una música més estrident. Els primers dies, veritablement, van ser els pitjors, després van començar les al•lucinacions, els estats catalèptics, les convulsions i, finalment, el col•lapse i la mort.
Quin plaer havia estat aquella setmana, cada hora que passava li veia noves coses al pacient; el fet d'aconseguir tenir els ulls oberts havia estat un èxit, del pànic va passar a la mirada perduda i, finalment, a uns ulls opacs fins al desenllaç final.
La policia el va trobar estirat al mig de la carretera de Collserola, va avisar la família, ja que va ser ràpid d'identificar, duia tota la documentació a sobre. L'autòpsia unes hores més tard revelava que havia mort d'un col•lapse produït per la manca de son, les ferides dels canells i dels turmells indicaven que feia aproximadament una setmana que estava segrestat, coincidint amb la data de la seva desaparició.

Desolació
Al campus universitari es vivia amb perplexitat la tortura a què havia estat sotmès el pacient número dos. Desconcertats, els alumnes seguien les classes i, especialment, les de la doctora Regina Masip, ja que va ser la darrera classe en la qual es va veure el pacient.
El grup de recerca, també consternat, va haver d'ajustar el procediment i les dades decidint no substituir-lo per ningú nou i seguir l'estudi amb un pacient menys. Aquella nit li tocava estar de guàrdia a la Marta, la cel•la número dos estava buida. Es feien pesades aquelles nits en què tota l'estona s'havia d'estar mirant els monitors i assegurar-se que tot quedava registrat.
La Marta va anar entrant en un estat de sopor cada cop més profund, s'esforçava a mantenir els ulls oberts, però aquests se li tancaven, es va posar música, va picar una bossa de mescla de fruits secs, va caminar al llarg del passadís on estaven els tres pacients dormint o en vigília i, finalment, es va aturar davant la porta de la cel•la dos. El desig va poder més que la voluntat i, sense adonar-se'n, es va estirar al llit i va caure en un somni profund. Devia estar cansada, perquè ja feia més de dues hores que dormia plàcidament quan el pacient número u s'havia llevat del llit i, palpant per la paret, va trobar la porta de sortida, la funda que li cobria el cap li va caure donant-li total llibertat de moviment. Va sortir fora i resseguint la paret amb dos dits de la mà va anar avançant pel passadís fins a arribar a la cel•la número dos, que va detectar que estava mig oberta, amb una llum gairebé de penombra i la mirada perduda es va acostar al llit on dormia profundament la Marta. Posant-se de genolls a terra va començar a besar-la delicadament, com Romeu hagués fet a Julieta. Els petons es van intensificar i el desig sexual es va disparar manotejant-li els pits bruscament, el soroll que va fer la brusa de la Marta en trencar-la el pacient número u la va fer despertar; fins al moment havia acceptat dormida tots els petons com si es tractés d'un somni eròtic. En veure què passava el va empènyer amb totes les seves forces, espantada, desorientada i encara confosa pel seu son.
—Què fas aquí? Porc —va dir ella.
—Què hi faig, aquí? —va preguntar ell amb mirada perduda.
—No et moguis ni un mil•límetre o et juro que et llenço la tauleta per damunt.
—No, no em mouré. On sóc? —anava responent el noi com si fos un robot.
A la Marta només li van caler uns segons per entendre què passava, l'actitud submisa del pacient li va donar a entendre que havia tingut una crisi de somnambulisme. Es va refer i el va acompanyar de nou a la seva cel•la, col•locant-li de nou tots els sensors escampats per terra.
Ara el que la preocupava era com explicaria a la resta del grup aquells minuts amb manca de senyals, segur que pensaven que s'havien enrotllat o alguna cosa així. Diria, encara que no la creguessin, que s'havia desconnectat el cable i va tardar uns minuts a trobar quin era i poder restaurar el sistema. L'angoixa que la Regina li fotés una esbroncada va fer que no dormís la resta de la nit.

Passadís de l'esquerra. Filera vint-i-quatre. Seient tres
Era ja el tercer dia que la professora s'hi fixava. Un lloc buit ressaltava a la seva classe, quan sempre estava exactament plena, que és el que ella necessitava, ni llocs buits ni gent asseguda per les escales. Aquella absència la inquietava, va preguntar als companys de seient i al grupet amb què sempre anava el noi. Ells estaven igual de perplexos. Algun havia parlat amb la família per si estava malalt i volia els apunts, però el dia anterior a la tarda ja s'havien posat en contacte amb la policia denunciant la desaparició del noi. Els agents haurien d'estar per caure, ja que era la segona desaparició d'un alumne de la mateixa facultat.
—Hola.... Hola! Ei! Desperta't!
—On...? Quina set —va dir el noi balbucejant.
—Doncs, au! Té aigua. Serà una de les últimes coses que t'emportaràs d'aquest món.
—Què? Què estàs dient? Deslliga'm, no té gens de gràcia si això és una broma.
—Broma? No, home, no. Ni més ni menys estàs a l'inici del teu final.
—Va, collons! Estic començant a cabrejar-me de veritat!
—Em temo que no podrà ser. Va, queda't quiet i tot anirà millor—li deia amb veu pausada.
El noi, que tothom donava per desaparegut, va veure amb horror com encara li enfortien més els lligams de la cadira, li posaven els cascos amb música al màxim volum, s'obrien els llums que restaven encara apagats i, finalment, li col•locaven les pinces que l'impedien tancar els ulls. Començava l'espectacle.
Més o menys com l'anterior noi, al cap de tres dies van començar a aparèixer les al•lucinacions, els crits de dolor i els microsomnis. Un parell de dies més i ja es veien les primeres convulsions, que començaven amb unes lleus tremolors a les mans i acabaven amb el cos arquejat repetides vegades de forma totalment forçada i antinatural, fins que, com en una òpera quan el cantant està en el més alt de l'ària, arribava el col•lapse final i la mort, el repòs absolut.
El servei de neteja de les platges va trobar a primera hora del matí el cos del noi a la platja de la Nova Icària. Igual que l'altre, cap problema amb la identificació, ja que també duia tota la documentació i la motxilla amb tot el que portava l'últim dia que va sortir per la porta de casa seva rumb a la cada cop més escabrosa facultat.
L'autòpsia va ser clara, mort per col•lapse a causa de la manca de dormir, aquells senyals als ulls, cap mena d'abús sexual, cap mena de tortura física, cap objecte o diners que manqués. La policia estava totalment desconcertada. El mètode escollit per matar els nois era dels més rebuscats que s'havien trobat mai. Res de passió, res d'acarnissament estricte, només paciència i medis per fer-ho.

Setè torn. Cel•les completes
«Com es podia tenir tanta mala sort —pensava en Desc —. És que cada cop que hi ha partit m'ha de tocar a mi fer guàrdia? Als altres no els agrada el futbol, però tots tenen excusa per no canviar-me el dia. La Regina és la directora, està allà dalt i no pot baixar a la terra dels mortals, la Marta no sé quin embolic té avui amb el nuvi i l'Arnau ni m'ha contestat, sempre capficat en les seves coses.»
En Desc va decidir que tornaria a mirar el partit a l'ordinador esperant que la Regina no fes una de les seves visites inesperades. Abans quedava encara repassar cel•la per cel•la que tot estigués correcte. Va parlar amb els quatre pacients, tres nois i una noia, companys de classe, van ajustar-se els sensors al cap, al cor i al canell. Silenci absolut i només un punt minúscul de llum difusa a cada box.
Per fi podia connectar l'ordinador per veure el partit, ja feia almenys un quart d'hora que havia començat. Seria una nit de luxe, partit, pizza i cervesa, només li faltava una tia bona per rematar la nit.
El partit va anar avançant amb un gol del Barça ara, un gol del rival després. En Desc estava gaudint com mai del partit i de la nit, va aprofitar la mitja part per revisar les cel•les. Tot correcte, els tres nois dormien com angelets mentre que la noia de moment no podia agafar el son de cap manera.
En un moment de la segona part, quan el partit estava en un moment crític, la pantalla de l'ordinador va quedar tota negra.
—Collons! Què passa ara! Justament ara havia d'apagar-se? —va cridar en Desc.
Nerviós va intentar reiniciar-lo diverses vegades, però res, cap activitat. A les hores va pensar que tampoc s'estaven enregistrant les dades dels pacients i els nervis es van multiplicar per mil. Va revisar la part posterior de tot el sistema i, amb sorpresa, va veure un cable USB que no havia d'estar allà. Va anar seguint-lo, passava per la cantonada entre la paret i el sostre tot al llarg de les cel•les i entrava a l'envà del fons del passadís cap a un destí desconegut.
Com si es tractés de màgia al cap d’una estona l’ordinador va començar a funcionar per si sol.

Passadís central. Filera 3. Seient 7
«Altre cop un seient buit? Aquest ben bé al centre de l'aula. No recordo exactament la seva fisonomia, però crec que era un noi que preguntava molt, brillant» —pensava la Regina mentre escampava els papers damunt la taula.
Llavors va decidir no entretenir-se més del compte i donar coneixement a la unitat que portava el cas. Era dilluns i potser el noi s'estava recuperant d'un cap de setmana esbojarrat, però no tenia aquest aspecte, i dins seu sentia com de nou alguna cosa no anava bé.
La policia es va posar ràpidament en moviment a la recerca de l'alumne. Els pares, sorpresos, no l'havien trobat a faltar, ja que els havia dit que passava el cap de setmana fora amb uns amics. D’ells, els més propers no en sabien res des de divendres, no tenia parella coneguda. Cap moviment en els comptes bancaris, cap compra, cap senyal. Definitivament desaparegut.
Una tercera víctima de segrest de la mateixa classe en unes setmanes de diferència, el cas començava a agafar forma, la manera de fer era la mateixa, per tant, ja, indubtablement, es trobaven davant d'un assassí o assassina en sèrie, cruel i despietat.
La notícia s'havia escampat ja per tot el campus, passant de rumor a fet real, i això es respirava en la resta de facultats. Se sentia la por a l'aire.
La Regina va fer cap a l'edifici del costat atenent la trucada d'en Desc, en què hi havia alguna cosa que no quadrava.
—Hola, doctora.
—Què passa, Desc? —va preguntar ella, nerviosa i delint-se per poder fumar un parell de cigarretes d'una tirada.
—Fa uns dies, poc abans de les dotze, la pantalla de l'ordinador va començar a fallar. —De moment va obviar expressament que estava mirant el partit.— Vaig apagar-lo i engegar-lo però res, la pantalla seguia negre. A les hores em vaig posar a mirar les connexions i miri aquest cable. Veu, surt d'un port USB i recorre tota la sala fins a fer-se fonedís en aquell racó de paret. Sap vostè què hi ha a l'altra banda? O si és alguna connexió amb l'exterior nostra?
—No tinc ni idea, jo de la part informàtica no vaig estar al cas. I no m’ho dius fins avui? Déu n'hi do —li recriminava la doctora mostrant-se força molesta.
Tots dos instintivament van colpejar la paret per veure si sentien alguna cosa, la sensació era que devia ser una sala buida entre la seva estança de recerca i l'exterior.
En sortir al carrer van rodejar l'edifici veient que sí, que era més ample del que ells utilitzaven. Van trucar als de manteniment informàtic que els van confirmar que aquell cable no hauria de ser-hi.

Confessió
Segur que aquest assumpte del cable tenia una explicació absurda, però la Regina i en Desc van comentar-ho a la policia aprofitant que rondaven pel campus, per si algú els estava piratejant dades o destruint-ne. Van quedar que després de dinar s'acostarien a donar una ullada. Tots dos van anar a la cafeteria, van comprar dinar per a ells dos i per a la Marta, que estava fent aquell dia la guàrdia. L'Arnau, ja el coneixien, era força introvertit, l'havien trucat diverses vegades, però devia estar a la biblioteca estudiant amb el telèfon en silenci o apagat.
Mentre dinaven van parlar una mica de tot, de les desaparicions, dels pacients, dels bons resultats que semblava que tenien i que possiblement els portaria a publicar un bon article en una revista de prestigi. Quan estaven amb els cafès i més capficats en la conversa, va arribar la policia, dos agents força joves, però que tenien aspecte d'estar implicats en la seva feina.
Van tornar a resseguir tot el cable, van colpejar la paret interior i finalment, com si fos una processó, tots van rodejar l'edifici per inspeccionar-lo des de fora. Les primeres finestres quedaven molt altes i estaven tancades, l'únic accés era una porta de metall amb un petit pany. Una trucada al degà per demanar permís per obrir la porta i amb un peu de cabra van forçar-la fins a aconseguir obrir-la. En entrar veieren que era una àmplia habitació fosca amb una porta igual que la del carrer i ni rastre del cable. Tornaren a forçar la porta fins que van saltar les frontisses i van entrar en una nova sala, on al mig hi havia una mena de peixera gegantesca amb parets de ferro. Els policies van treure les armes de les fundes, ja que tot això anava agafant un caire més complicat. En rodejar aquella cosa van descobrir que la paret frontal era tota de vidre i a dins, en una cadira, hi havia l'últim alumne desaparegut amb una estranya expressió que li produïen les pinces als ulls, i fermament lligat a la cadira. Un soroll els va distreure i enfocant amb els lots van trobar un noi ajupit, amagat sota una tauleta i cobert amb la cadira.
—Surt d'aquí sota, a poc a poc i amb les mans sempre a terra! —va cridar un policia.
—Va! No ho posis més difícil! —va cridar el company.
En Desc va agafar el seu mòbil i en posar-lo en mode de llanterna i enfocar cap a l'individu que encara no s'havia mogut ni un centímetre, va veure qui era i el gel va començar a córrer per les seves venes.
—Hòstia, hòstia! Que és l'Arnau! —exclamà en Desc.
La Regina passant del que succeïa fora, va obrir la porta de la càmera i va començar a deslligar i a tenir cura del noi, traient-li abans que res les pinces dels ulls i els cascs amb la música a alt volum.
La policia va apartar el Desc de la primera línia i enfocant l'Arnau amb els seus lots van intentar apropar-s'hi.
—Arnau, noi. No tens sortida, fes el que hem dit, surt a poc a poc de sota la taula.
—No, és injust! —va cridar l'Arnau.
—El què és injust? Sigui el que sigui segur que podem arreglar-ho.
—No s'acosti. Estava a punt d'acabar la meva venjança i per culpa vostra no ho podré fer. Maleïts sigueu!
—Va, surt i ens ho expliques, segur que podem posar-hi remei.
—Remei? A la mort? Que necis sou —va murmurejar afligit l'Arnau.
—No tens altre camí que sortir, fes-nos cas Arnau i no ens obliguis a utilitzar la força.
Mentre un policia parlava amb ell, l'altre, rodejant la cambra de tortura, va aconseguir arribar al costat del noi i, empenyent fortament la taula el va fer caure de bocaterrosa, moment que va aprofitar el primer policia per immobilitzar-lo i emmanillar-lo. Un cop assegut en una cadira van trucar als reforços i a dues ambulàncies.
La Regina estava hidratant el noi, mullant-li els ulls i fent que els tanqués mentre no arribava una de les ambulàncies.
L'Arnau, derrotat a la pregunta d'en Desc de per què havia fet tot allò, va començar amb un discurs:
—Quaranta, només quaranta famílies en tot el món i havia de ser la meva. M'ho ha pres tot, els pares, els germans. Només quedo jo i ara el mal ja s'ha despertat.
—De què parles? Quaranta famílies? El mal? —li preguntava en Desc.
—L'insomni letal familiar, així li diuen. Tan pocs casos al món i la meva havia de ser una d'elles. Ha arrasat tota la meva família i ara els primers símptomes ja són aquí. Divuit mesos a tot estirar em resten de vida. Però no volia deixar que fos jo l'únic que marxés, m'enduria amb mi el màxim de gent que pogués i que se n'adonessin el que se sent quan no pots dormir. Vaig aprofitar l'estudi per muntar aquesta cambra i que els malparits que els toqués morissin sense dormir. És l'edifici ideal, vaig poder demanar el material necessari per muntar-ho tot; vosaltres passàveu d'aquestes coses de factures i proveïdors, inclús aprofitava el vostre servidor informàtic. Tot lligat ho tenia! Per què heu hagut de destruir-ho tot?
—L'insomni familiar letal és una malaltia devastadora —va dir la Regina—. És cert que és una malaltia raríssima i de mal pronòstic. Però Arnau, per què no ens vas demanar ajuda, en lloc de matar innocents?
—Ara ja no hi ha res a fer, estic condemnat, si no moro a la presó, moriré sol en un hospital psiquiàtric.
Les ambulàncies van arribar duent ambdós nois cap a hospitals diferents i la policia va segellar tota la sala perquè quedés precintada i no entrés ningú fins que fessin cap els de la policia científica i el forense.
La Regina, en Desc i la Marta van sortir ensopits de l'edifici. Van quedar d'aturar uns dies el projecte després d'aquest sotrac.

Resultats finals i conclusions
Havien passat unes setmanes des de tot l'enrenou. L'equip va acabar amb els torns de quatre pacients i reescrivien per enèsima vegada l'article que presentarien amb les conclusions de l'estudi. El projecte sencer el treballarien amb uns dels diferents mecenes que tenien. Seria interessant seguir amb el projecte de l'insomni amb diferents variants introduint aspectes com l'edat, la classe social o altres.
Aquell divendres a la tarda tots tres havien agafat hores lliures i passejaven per recuperar energies pel Port Olímpic. Van decidir asseure's en un bar per rebre bé l'aire del mar. Feia molt de temps que no podien descansar com aquella tarda, es mereixien el premi d'aquelles hores. Les notícies que l'Arnau començava a tenir al•lucinacions no eren gens bones i encara que hagués protagonitzat aquell incident, ells li tenien una estranya estima.
La Regina va treure una cigarreta per fumar i es va adonar que no duia foc. Li va demanar a la Marta si en tenia i, en treure de la bossa l'encenedor, va caure un paper plegat que en Desc ràpidament va agafar. Se li va desplegar a les mans i va tardar uns segons a entendre quin significat tenia el que figurava en aquell paper. Era la llista de deu alumnes de la classe de la Regina i tres noms guixats que corresponien a les dues víctimes i al noi rescatat. La Marta agafant una actitud superba, que no li havien vist mai, els va deixar anar:
—Què passa? Algú havia d'ajudar l'Arnau, no? O us pensàveu que ho havia de fer tot sol?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: