INQUIETUD JUSTIFICADA

Una de la matinada. Tinc son, molta son i no em poc adormir, tinc un neguit però no sé a què és degut. No puc deixar de donar-li voltes al cas que duc entre mans, porta una setmana estancat, no arriben pistes noves i les que tenim ara mateix no son suficients per poder treure’n l’entrellat. Serà que l’haurem de deixar obert, sense resoldre? Tant llest va ser l’assassí, que no soc capaç de superar-lo?
Noto com les parpelles em pesen i el cap em dóna voltes. Apropo la tassa de xocolata sobre els meus llavis i gaudeixo de com la calidesa de l’amarg gust s’escampa mentre es perd entre el meu paladar, relaxant-me, no hi ha més gran plaer que l’harmoniós gust de la xocolata.
M’estiro, relaxo cada un del meus músculs i començo a endinsar-me en un son profund.
Tres de la matinada. Sona el telèfon. Amb els ulls mig tancats despenjo el telèfon emprant el monòton ¬¬“digui?” però com a resposta només obtinc una respiració ronca i sorollosa, dedueixo que és d’un home. Insisteixo:
¬¬—com això sigui una broma... ¬¬—no puc seguir parlant perquè l’home de l’altre línia s’ha posat a riure, riu molt fort. Noto com cada pèl del cos se m’eriça. Penjo ràpid. Em poso al llit i em tapo fins dalt, el cor em va a cent per hora.
Dos quarts de quatre de la matinada. Sona el timbre. Surto del llit fent un bot. Què està passant? ¬¬—Em pregunto esglaiada—. Torna a sonar el timbre, amb més insistència. Agafo la pistola i m’apropo a la porta, l’obro d’un cop. No hi ha ningú a fora, surto corrent cap al jardí, tampoc no veig ningú. Entro a casa, tanco la porta amb clau i me’n torno a l’habitació. I aleshores ho veig, hi ha una nota al meu coixí.
No puc dormir, ara ja si que m’és impossible. Les dues lletres que algú ha escrit a la nota ressonen dins del meu cap. Cerco a cada un dels meus records, indago pels meus casos, els que mai he aconseguit resoldre. Res, LP. No em sonen de res aquestes lletres. Entre la impotència de no recordar les inicials, i l’espant que fa que el cor em bategui amb rapidesa, no aconsegueixo aclucar l’ull.
Sis del matí. Em sona el despertador. M’aixeco, el cos em pesa, sembla que cada un dels meus ossos pesi dues tones, em sento cansada, fatigada. M’encamino cap a la dutxa mentre segueixo pensant en aquelles dues lletres. Deixo que els dolls d’aigua que surten amb gran potència del telèfon de la dutxa em relaxin i em purifiquin els porus de la pell. Surto renovada, fresca, només em falta el cafè.
Quan arribo a la feina, em trobo amb el meu cap, qui em fa entrar al seu despatx perquè vol parlar-me d’un nou cas. Han assassinat a un nen de quatre anys brutalment.
¬¬—T’ho explico, perquè sé que estàs molt sensibilitzada en aquests casos, i m’agradaria que aquest cas el dugessis tu, em sembla que tenim en mans a un assassí en sèrie ¬¬—agafa aire i continua¬¬— d’altra banda sé que aquests tipus de casos t’afecten molt així que...
I no s’equivoca. Aquests casos em fan retornar a una joventut difícil, una adolescència que creia tenir ensorrada, oblidada.
Accepto el cas, perquè al veure les fotos, la ràbia m’ha recorregut les venes, vull venjança, podria tenir entre mans a l’assassí del Jordi, aquest nen ha estat assassinat amb el mateix modus operandi de l’assassí del meu germà, el meu petit Jordi, només tenia quatre anys i mai ningú no va poder venjar la seva mort, mai ningú no va saber qui li havia fet tot aquell mal.
Al migdia rebo una trucada.
¬¬—Digui? ¬¬—ningú respon.
¬¬—Digui? ¬¬—la situació d’ahir a la nit es repeteix.
¬¬Començo a sentir aquella aterradora respiració.
¬¬—Què vol dir LP? —pregunto desesperada.
¬¬—Lara Port ¬¬—i penja.
El telèfon se’m cau de les mans. Se’m paralitzen les articulacions. Aquelles dues paraules ressonen pel meu cap repetidament, Lara Port. No pot ser. M’aixeco del meu seient i vaig corrent cap al lavabo.
Pot ser que algú se n’hagi assabentat? Començo a posar-me nerviosa, ningú podia saber allò, va ser un accident, sense voler-ho. Mai no m’ho he perdonat, mai. Però si això s’escampés ara... perdria la feina, ho perdria tot, em quedaria sense res.
Em miro al mirall i veig que m’he quedat totalment pàl·lida, la meva habitual reacció quan em passa quelcom que no m’esperava. Em mullo la cara amb aigua freda, me la refresco i em faig un lleuger massatge. No pot ser que a una policia seria i prestigiosa com a mi li passin coses així. He de tornar a la feina, no puc permetre que ningú sàpiga el que està passant, no em puc precipitar i no puc fer cap pas en falç.
Quan torno a casa ja és fosc, em descalço perquè ja no aguanto més estona sobre aquestes maleïdes sabates de tacó tant altes. Em trec la faldilla de tub que portava, la camisa blanca i començo a preparar-me una banyera i mentre espero que l’aigua s’escalfi truco al meu marit.
¬¬—Si?
¬¬—Hola amor, què tal per allà a dalt? ¬¬—pregunto amb veu cansada, les forces m’han guanyat.
¬¬—Hola Júlia! Per aquí tot bé, fa més fred que aquí a Barcelona, això segur. Ara estic treballant amb un nou experiment, hem fet una recerca i si ens sortís tot bé podríem trobar noves medicines. Però ens està costant moltíssim, és molt dur. Què tal el teu dia?
¬¬—Cansat... molt cansat ¬¬—decideixo no explicar-li res, no vull preocupar-lo, ja li explicaré quan torni a casa¬¬— ara estava apunt de fer-me un bany per relaxar-me, aquests últims dies estic molt tensa i com no hi ets tu...
¬¬—Vinga va, anima’t! Et trobo molt a faltar, a tu i el teu somriure, i moltes vegades necessitaria tenir-te al costat perquè m’animessis quan m’he volgut rendir, o per què em renyessis quan he menjat coses que no tocaven a l’hora de sopar... només queda un mes Júlia, d’aquí a un més ja em tindràs aquí al teu costat roncant i traient-te la manta.
Ric, ell sempre em fa riure quan no tinc forces per fer-ho per mi mateixa, ja portem sis anys casats, però en fa deu que el conec, i realment, ara mateix l’estic trobant molt a faltar, ja porta tres mesos fora de casa i encara li queda un sencer.
¬¬—Això espero! Que com t’enamoris d’alguna noia novaiorquesa tindrem problemes! ¬¬—dic fent broma¬¬— et deixo que ja se’m ha escalfat l’aigua. Adéu amor, t’estimo.
Després del seu “t’estimo” penjo el telèfon. Després de la nit i el dia que he passat necessitava sentir la seva veu, la seva calidesa.
Em poso dins l’aigua i em relaxo, penso en qui soc, en què m’he convertit. Reflexiono. Torno enrere, tretze anys enrere. Una nit que anava beguda, que vaig voler posar-me al volant del cotxe del meu millor amic, tres anys més gran que jo.
¬¬—Només per aquesta carretera ¬¬—em va dir¬¬— que mai no hi passa ningú.
La música al màxim, velocitat al màxim. Sabia conduir, i tant que en sabia. El meu pare me n’havia ensenyat, però legalment encara no podia conduir, tenia disset anys i no tenia carnet. Augmento la velocitat. Vuitanta per hora, noranta, cent, cent cinquanta, doscents per hora. Un fort soroll. Un cos que surt disparat. Una gran frenada. Una nena morta. ¬¬
No puc evitar posar-me a plorar, recordo que vaig sortir del cotxe, que vaig veure a aquella petiteta al terra, sagnant. La vaig voler agafar però el Pau no em va deixar, vàrem sentir sorolls i crits. La veu d’un noi que cridava a una nena, Lara Port. Vam agafar el cotxe i vam marxar corrent, amb el sentiment de culpa darrere nostre, amb un secret que quedaria segellat sota clau entre nosaltres dos, li havíem arravatat la vida a una pobra nena que passava per un mal lloc en un mal moment.
Intento evadir aquesta imatge i aquest record de la meva ment, penso en qui m’he convertit. Qui soc ara? Soc una policia, una persona a qui li van prendre qui més estimava, una noia que tenia divuit anys i li van assassinar el seu germà, i que des de llavors es va prometre ser agent especial. Volia ser policia, i posar als assassins a la presó, tancar a tots els dolents i sobretot, resoldre i venjar la mort del meu germà. Una dona forta, intel·ligent, a qui sempre li han anat molt bé els estudis, encara estic en la meva època de joventut, en la recta final es podria dir, tinc 30 anys i són una persona d’idees clares, potent, tossuda, una persona que té clar el que és bo i el que no, qui ho és i qui no. Però jo què? A cas no soc una assassina? Jo vaig matar a una nena petita, tot el pes recau sobre la meva consciència, i es que en el fons, els policies i els assassins no som pas tant diferents.
Els dies van passant i el cas es va quedant sense resoldre, igual que va passar amb el cas del meu germà, les trucades van sent cada vegada més freqüents, els turments de cada nit es van repetint cada setmana, només queden cinc dies perquè torni el meu marit i no vull que se n’assabenti de res. He parlat amb el Pau, ell pensa que hauria d’aconseguir el cas antic de Lara Port, d’aquesta manera igual podria descobrir qui m’ha estat trucant durant tot aquest mes. Pensa que podria ser algú que es vol venjar.
Ja és tot fosc, els carrers de Barcelona només estan il·luminats pels fanals, el seu reflex reposa damunt de la calmada aigua dels bassals de la pluja d’aquesta tarda. Una de la matinada. El vent és gèlid, colpeja el meu rostre, i a cada pas que faig noto com el nas se’m va envermellint més i més. Estic arribant a comissaria, aquesta nit em toca robar el cas de Lara Port, però per això he d’entrar dins l’arxiu de casos antics, sort que he aconseguit agafar una copia de la clau abans de marxar a treballar, cada cop més me n’adono de que els policies no som tant diferents de la gent a la que tanquem a la presó, que el fi justifica els mitjans, i que quan ho necessitem, tots acabem anant contra les normes imposades.
Entro dins de comissaria, apago l’alarma i amb la clau m’amago dins de l’arxiu. Obro una làmpada que no il·lumina gaire, així des del carrer ningú pot veure que la comissaria està oberta. Començo a buscar casos antics, per ordre alfabètic, per dates... res, no apareix per enlloc, just quan m’estava desesperant el veig. Però no està arxivat a on li tocaria, està damunt d’una cadira, com si algú ja sabes que aquesta nit l’havia d’agafar. Només de pensar-ho se m’eriça la pell. Agafo el cas i marxo corrent, quan arribo a l’entrada de l’oficina sento un soroll darrere meu, no veig a ningú però sento passes. Em poso a córrer, marxo de la comissaria i tanco la porta amb clau, sigui qui sigui s’haurà d’esperar a demà per poder sortir d’allà.
Arribo a casa i començo a repassar i revisar tot el cas sencer, totes les proves que es van trobar, totes les fotografies del cos de la nena, de l’escena del crim, en aquella època no van poder resoldre res, ni sospitosos, ni proves, ni pistes... només un cos, al mig del no-res, i pel que he llegit, un germà que no va saber dir quin cotxe havia atropellat a la seva germaneta ni quines persones havia vist.
El sentiment de culpabilitat cada cop és més gran, mai ho havia pensat d’aquesta manera, però m’imagino pel que devia d’haver passat el seu germà, el mateix que jo, però sumant-li la impotència d’haver vist als assassins de la seva germana i de no haver-los pogut reconèixer.
Decideixo mirar-me per enèsima vegada el cas del meu germà, el tinc a casa, sempre l’he tingut, i durant les estones lliures me’l miro, me’l torno a mirar i repasso cada mínima tonteria, per assegurar-me de que no m’he deixat cap detall. Torno a agafar la carpeta i a mirar-me tota la premsa sobre el cas, veig una fotografia de l’escena del crim i tots els curiosos envoltant-la. Dins la carpeta de la Lara Port també hi ha una fotografia així. Sempre he odiat a la gent que quan s’assabenta que ha hagut un assassinat s’apropen fins a l’escena del crim, mai he entès quin interès pot tenir això, o quina satisfacció pot provocar. Començo a mirar les cares dels curiosos que hi havia al costat del cos embolicat de la petita Lara, veig les expressions, algunes persones ploren, altres simplement s’ho miren. Però hi ha una, apartada de tothom, que em sorprèn molt, és la cara d’una persona freda, una persona que s’està aguantant el patiment. Aquesta cara em deixa trastornada, la torno a mirar, és una cara que tinc molt interioritzada, no la identifico a ningú, però em sona moltíssim. Escanejo la fotografia, la amplio, li aplico més llum i aleshores ho veig, no pot ser el que estic pensant, és més, em nego a que sigui el que estic pensant, però l’analitzo, piga per piga, el nas, aquella cicatriu a la barbeta... clarament veig el rostre canviat i molt diferent del meu marit. No entenc res, el meu cap està totalment bloquejat. Miro les fotografies dels curiosos del cas del meu germà, cara per cara començo a repassar-les totes, a ampliar-les. I allà torna a aparèixer. La cara d’indiferència i de rostre gèlid, la cara del suposat Daniel Port.
Començo a pensar: com pot ser que el meu marit aparegui en els dos casos? És més, com pot ser que hagi canviat tant? Començo a investigar més, i trobo una noticia impactant, una notícia on hi ha adjuntada la fotografia del germà de Lara Port, i és ell, juraria que és ell, el meu marit és el germà de Lara Port, i també està retratat en l’escena del crim del meu germà, la ment se’m queda totalment bloquejada.
Llavors és quan ho veig tot clar. Em quedo gelada, paralitzada. No puc apartar la vista d’aquelles dues fotos. Les fotografies delatadores. He estat gran part de la meva vida vivint una mentida, res va ser mai cert. Tot era promogut per la venjança. Venjança d’un error que vaig cometre fa molts any s, i que pagaré tota la meva vida.
Els ulls se m’humitegen, noto com el pes de la culpabilitat recau sobre les meves espatlles, el món se m’ensorra als peus, no em surten les paraules, ni l’aire. Les llàgrimes comencen a brollar amb rapidesa per les meves galtes, fugint de l’infern en el que viuen, deixant el rastre d’una ferida oberta. He estat vivint amb un estrany.