Innocència

Aquell dia, tot corrent, m'havia arribat fins al riu, feia dies que no hi baixava i, de pas, agafaria una mica d'aigua de la font, si és que rajava.
Feia molts dies que no plovia, potser mesos. Era estiu i feia molta calor. Els rius cada vegada eren més secs. Cada vegada tenien menys aigua. Era tant depriment...
A la vora del riu, vaig veure-hi una nena petita, d'uns vuit anys, asseguda a una pedra i mirant-se el riu. De lluny vaig poder apreciar que tenia un posat trist i pensatiu, i de tant en tant li anava fent carícies al seu gos, que jeia al seu costat. Era un gos marró i blanc, de raça, molt bonic. A l'altre costat hi tenia unes quantes ampolles d'aigua plenes, que vaig pensar que hauria omplert a la font. Vaig deixar de mirar la nena i me'n vaig anar a la font, però quan vaig ser al davant vaig veure que no rajava. Degotava, de tant en tant.
Que estrany - vaig pensar. - què deu fer aquesta nena amb tantes ampolles, si no les ha omplert a la font?
De cop em va venir al cap el record, ara ja una mica llunyà, de quan jo tenia l'edat d'aquella nena de la vora del riu i anava a aquella mateixa font a buscar aigua, amb el meu avi, que ja feia temps que havia marxat i ens havia deixat en aquest món, sols. Aleshores rajava amb una riquesa que feia goig de mirar. Vaig mirar al cel, pensant en el passat, en el meu avi, en tots els que al llarg de la vida m'havien anat deixant, en la meva infància...quan vaig deixar de pensar en tot això, vaig tornar a mirar la font, i em vaig entristir davant la sequera que patia. Feia tanta pena...potser per això aquella nena mirava el riu amb aquell posat de tristor, i la meva mirada es va desviar cap a ella.
Vaig veure que havia agafat una ampolla d'aigua, l'obria i l'abocava al riu. Va fer el mateix amb dues més, i semblava disposada a fer el mateix amb totes les altres. Em vaig estranyar molt davant d'aquest comportament i no vaig poder evitar apropar-m'hi.
Hola bonica! Què... què fas?
Hola! És que no veus com està de sec el riu? Gairebé no hi baixa aigua...
Sí que ho veig... per això em pregunto perquè hi aboques l'aigua de les ampolles... - vaig respondre-li.
Doncs...és que no puc suportar veure un riu sense aigua, ni una font sense una gota d'aigua baixant pel regalim. No suporto anar pel bosc amb en Dic, el meu gos, i veure'l tot sec, a punt d'encendre's en qualsevol moment. No puc anar a l'hort del meu avi i veure els enciams i les verdures morts de secada, ni tampoc veure els camps amb tot el cultiu mort per manca d'aigua... per això, avui, abans de sortir a passejar el gos, he agafat tots els meus estalvis i he anat a comprar aquestes ampolles d'aigua, perquè vull veure el riu ple, la font que ragi, el bosc verd, els horts vius...
No vaig saber que respondre davant d'aquestes paraules tan sinceres, davant d'aquells ulls negats de llàgrimes, davant del rostre tímid però encoratjador d'aquella nena petita.

No li vaig poder respondre, però aquella mirada entristida i aquelles paraules, són un record que mai més s'esborrarà de la meva memòria.