Ínfules (Repte Clàssic CDXVI)

Un relat de: deòmises

Anys més tard, a la cel·la de la presó on compleixi condemna, recordarà l'incident de l'autobús escolar en què tots els seus companys són a punt de morir. Tots excepte ell, que no s'ha adormit perquè pressent que alguna cosa terrible ha de succeir. Ningú d'ells no sap quant de familiar li és la mort perquè no han perdut quatre dels seus germans en plena infantesa. Tampoc poden imaginar l'alè del moribund o els seus ulls en el darrer instant de vida. Ell sí, perquè els ha tingut arran, tan pròxims com la Mort.

Per això, en escoltar el grinyol de la frenada i la pèrdua de control de l'autobús, pot assegurar, sense immutar-se, que el vehicle s'estimbarà precipici avall. S'aferra al seu seient i aguanta l'embranzida de les voltes de campana, mentre evita la pluja de vidres amagant el rostre al respatller del seu davant.

Tot d'una, es produeix el silenci absolut, ni gemecs ni queixes per enlloc. Quan alça el cap i observa el seu voltant, tot són cossos sense vida sangonosos, caps esberlats o decapitats, un desordre de ferralla i roba i vidres. Es manté en calma perquè de nou aquesta vegada ha esquivat la mort i això ha de ser per algun motiu evident, sap que ell és l'escollit. Ha d'esperar, però, que el rescatin, algú haurà vist el terrabastall, o la polseguera produïda per la caiguda, en què miraculosament en sortirà il·lès, encara que ferit.

Corre l'any 1901, i es convenç que és massa jove per morir. Només té quinze anys, i encara ha de sortir del seu anonimat. El silenci és trencat per unes veus a l'exterior del vehicle. Respira fondo i crida amb totes les seves forces. S'endormisca tot seguit.

*


Els caçadors emmudeixen en descobrir el panorama de l'accident. En Ben Grossman és qui el troba, després de força estona, inconscient, i qui, hores més tard, s'oferirà a tenir-ne cura, davant de la seva negativa per tornar amb els seus pares. Durant setmanes, compaginarà les feines de casa, de la sinagoga i de la recuperació del ferit. És rebel i esquiu, fins i tot desdenyós quan han de tocar-lo. En Ben no entén per què tant d'odi l'aclapara però no preguntarà. Ni tan sols quan desaparegui sense acomiadar-se, aprofitant el sàbat.

*


Anys més tard, a la cel·la de la presó i davant d'un full en blanc, començarà a escriure amb el mateix desdeny: Molt útil em resulta avui el caprici del destí de disposar que Braunau am Inn fos el lloc del meu naixement. Després d'aquesta frase, haurà endegat el discurs des del seu deliri, turmentat per les seves experiències vitals, forjant amb odi i ràbia el seu pensament que, a partir de l'accident, haurà bastit en el seu interior. El mateix discurs que servirà d'excusa per netejar el món de tota l'escòria que l'embruta, començant per la seva Alemanya d'adopció. Perquè la seva lluita no serà en va i perpetuarà el record del seu nom, d'Adolf Hitler.

Comentaris

  • Mira, tant me fa...[Ofensiu]
    copernic | 27-03-2010


    el que escriguis perquè el que m'agrada més dels teus relats és el teu estil. Això no vol dir que la història sigui bona, com en aquest cas si no que el que em fascina és aquesta capacitat teva per convertir un guió en un text potent, incissiu i sòlid. El relat, estructurat en tres moments històrics diferents ens porta de la mà, amb gran fluïdesa, no cal dir-ho, per diferents moments en la vida del gran dictador. Especialment aconseguit és el primer paràgraf, magistralment descrit.
    I com que estic llegint (ja l'estic acabant) "Cien años de soledad" la teva introducció i la del tercer paràgraf m'ha recordat aquell "Años más tarde, ante el pelotón de fusilamiento, Aureliano Buendia habia de recordar aquella tarde en la que su padre le llevó a conocer el hielo"
    En fi, que em trec el barret, no davant de la història (que és bona, però no extraordinària) si no per la manera d'escriure.
    Salut i literatura!

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

306059 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978