Infermera de nit

Un relat de: aurora marco arbonés

S'estiregassa la nit quan els ulls vetllen.
El silenci es fa sonor:
l'oxigen que borbolleja,
els rondinaires pulmons,
les passes de bates blanques...

Allitats, remenen cossos
amarats de suor, enfebrats,
en l'intent d'aconseguir
l'aclofament adient,
el bressol acollidor.

Caminen lents els minuts,
s'ensopeguen uns i altres,
seguint una cursa insomne
on no hi ha cap guanyador.

La llum del sol és la núvia
que es farà esperar a l'altar
per un amant impacient.
Un parent
que esperem a l'estació
i que ja arriba en retard.

Què llarga esdevé la nit quan els ulls vetllen!

Comentaris

  • poema tendre... sensible[Ofensiu]
    Marc Freixas | 23-03-2010 | Valoració: 10

    també hi afegiria una solidaritat molt important en el teu poema aurora


    com n'és d'important fer poemes com aquest...

    i com n'és d'important ser solidari en la nostra societat malalta de tant d'estrés continuat


    moltes felicitats per contribuir a la cultura amb aquesta obra d'art... enhorabona


    una abraçada

  • Tendre poema per a qui vetlla[Ofensiu]
    deòmises | 21-02-2010

    Un bon homenatge a qui ha de vetllar els malalts o els moribunds (llegeixi's també malaltes i moribundes), ja sigui una persona professional, ja sigui un/a familiar. Crec que tots/es som infermers/eres en algun moment de la vida...

    Un plaer llegir-te, Aurora!


    d.

  • les bates blanques[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 21-02-2010 | Valoració: 10

    Uns personatges blancs, dones i homes, als que allargues les mans, la paraula i tot plegat.
    Relat sensible, molt sensible.

  • La percepció...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 21-02-2010 | Valoració: 10

    del temps dins d'un hospital sempre és d'un transcòrrer més lent, però de nit sembla com si s'haguessin d'empentar els minuts per aconseguir que es faci de dia. Descrius molt bé aquest silenci, que només és destorbat pel remor constant del gota gota i cossos que es belluguen per trobar la posició més confortable. Un poema sensible, com molts dels teus.
    Una abraçada, Aurora!

  • nits d'angoixa[Ofensiu]
    josep casanovas olmos | 17-02-2010 | Valoració: 10


    Vigilant contínuament el gota a gota, com si fos un rellotge de segons líquids. Mirant la foscor a través del finestral per a rememorar temps millors i lluitant amb les teves pors i amb les teves parpelles cansades. Així és el teu poema. Gràcies per compartir-lo.

  • I quanta raó tens,[Ofensiu]
    J.Lluís Cusidó i Ciuraneta | 14-02-2010 | Valoració: 10

    a mi m'ha tocat fer el paper de vetllar i la nit se m'ha fet estressant, patidora i llarguíssima. Admiro les infermeres.
    També m'ha tocat més d'un cop trobar-me força greu entre els llençols del hospital i per això admiro i estimo encara més les infermeres que amb tan afecte cuiden i vetllen als seus pacients, tot i que per elles els pacients son persones desconegudes no els escatimen l'afecte ni les atencions.
    Fantàstic el teu relat; una abraçada,
    J. Lluís

  • fent poesia[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 14-02-2010

    de banalitats (gens banals) hospitalàries i familiars, i trobar-hi el ritme i les paraules adients, té un mèrit afegit. L'important en aquest casos és fer sortir aquelles sensacions que ens han implicat una emotivitat important, i tu ho has fet amb nota, i per això t'ho comento.

    Felicitats Aurora.

    Ferran

  • Poema per reviure records.[Ofensiu]
    Núria Niubó | 12-02-2010 | Valoració: 10

    És realment un goig i un regal per als sentits llegir els teus poemes. De situacions dures i difícils en treus l'essència. És en el darrer vers "Què llarga esdevé la nit quan els ulls vetllen! " en el que ens sentim identificats. Molts hem viscut una nit de vetlla, però el poema, tot el poema, és un cant a la persona, que en tant passa la nit vetllant pacientment, és capaç d'escoltar cada soroll del silenci del malalt i viure'l tot fent-ne poesia.
    Gràcies Aurora , és bonic reviure records amb paraules tant belles.
    Una llarga i càlida abraçada bona amiga,
    Núria

  • Temps de repòs, temps d'activitat[Ofensiu]
    Unaquimera | 12-02-2010 | Valoració: 10

    Els versos que obren i tanquen aquest poema, respectivament, m'han semblat encisadors: reflecteixen a la perfecció aquella capacitat que la nit de transformar-se , de fer-se curta o llarga, breu o eterna, temps de descans o de suplici, silenciosa o escandalosa, segons les circumstàncies de qui la viu.

    Mentre per a molts és temps de repòs o lleure, per a uns altres la nit és treball, responsabilitat, activitat, pressa, ...
    Entre elles, evidentment, les infermeres que vetllen per qui pateix, per qui queda al seu càrrec i espera el dia com qui esguarda un regal que no pot desembolicar encara, mentre la llum del dia "és la núvia que es farà esperar a l'altar": preciosa imatge, Aurora!

    Em va alegrar saber que tot havia anat bé, i m'alegra tornar a llegir un nou poema teu, commovedor com sempre.

    T'envio una abraçada diürna, però llaaarga com una nit en vetlla ( de les bones, però, eh? ),
    Unaquimera

  • Estimo a l'infermera[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 10-02-2010 | Valoració: 10

    Sense nom, és una persona que estimo.
    De nit i de dia.
    I aquesta frase teva...
    "Què llarga esdevé la nit quan els ulls vetllen!"
    és colpìdora i a la vegada molt sensible.
    Gràcies, Aurora.

  • Els que[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 10-02-2010

    malauradament, hem passat moltes nits vetllant malalts en un hospital , comprenem molt bé tot el que ens fas arribar en aquest bellíssim poema.
    Moltes felicitats i molta sort pel nou llibre!
    Una abraçada, Aurora.
    Nonna

  • Trobo[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 10-02-2010

    que has encertat molt bé el que és un torn de nit.

    El teu poema m'ha portat records d'una feina diferent a la que tinc ara.

    Has aconseguit transmetre un punt de melangia que m'agrada.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de aurora marco arbonés

aurora marco arbonés

215 Relats

1941 Comentaris

250826 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Diuen que tinc sentit de l'humor. No cal que m'ho diguin, ho sé. I no és pas una qüestió de genètica, ans al contrari, ja de bon principi vaig mamar l'unamunià sentiment tràgic de la vida. Però vaig desenvolupar el sentit de l'humor com a mecanisme de defensa. És el meu as guardat dins de la màniga. He passat la major part de la meva vida en les aules bregant amb adolescents, i no he pogut practicar massa aquesta qualitat, tot i que n'he practicat d'altres, tant o més importants.
Un mal dia vaig caure a l'infern i m'hi vaig passar una temporadeta però no em va agradar gens ni mica i no penso tornar-hi ni de visita.
Les meves millors amigues són les paraules, elles i jo ens ho passem força bé, riem, deixem caure unes llagrimetes si cal i ens sentim agermanades per un interès comú: explicar històries, en prosa o en vers.