Infanticidi

És fantàstica aquesta poesia. Però no és el temps, a voltes, el que va matant l'infant. Hi ha canalla que ja està morta d'il·lusions i de màgia, perquè ja ha estat engolida per la grisor. Aquest matí he vist una velleta molt velleta que donava la mà a una nena petita i tote dues saltaven entre els coloms de la plaça i els cantaven cançons i els enviaven paraules. Per altra banda, pot ser que una criatura sigui infant perquè ho és i ja est``a; però el miracle, que hauríem d'aconseguir els qui encara hi som a temps, seria que, a mida que ens fem grans, tiguem la capacitat de guipar les coses tal com són -que no ens ensarronin!- i saber fer créixer l'infant de dintre, però un infant cada vegada més lluminós, més abraçat a les sorpreses de la màgia quotidiana. Quin futur més digne Girasol, poder respondre amb tota la dignitat del món davant del nostre entorn i, a la vegada, donar ales a l'infant: vetllar-lo, alimentar-lo. Per a mi és un repte i un camí. Amic/amiga, sóc dels teus. M'ho prenc com una revolució pròpia: dignitat i màgia.

A vegades passa, però, que no ens el matem nosaltres, a vegades passa, que ens el maten, la societat, les males experiències, les opinions dels altres, les males èpoques, però a vegades, també passa, que el podem recuperar. Jo ho he fet, mai es perd l'eperança.
Amb el teu poema, s'enten molt bé la frase:
"no deixem de jugar perquè ens fem grans, ens fem grans perquè deixem de jugar".
M'ha agradat molt.

Petons

El temps de vida que tenim és el temps que tardem a matar l'infant que portem dins. Una vegada aquest fineix, per molt que respiréssim, estem morts, empresonats en un Univers en estat vegetatiu... És com dormir sense poder somiar: una absurditat.

Aquest tema, tractat per molts grans poetes, és per mi molt important. Perquè un "infanticidi" és l'assassinat de la ingenuïtat. I sempre és greu. No ens deixem infanticidar...