INEXPLICABLE

Un relat de: Àngels Blascoros
INEXPLICABLE

Feia dies que observàvem la Mila. Com cada dia, des que va arribar a la finca, restava asseguda sota el lledoner, amb els auriculars del seu mòbil enclastats al voltant del cap com una diadema, xerrant i gesticulant sense parar, tot i que ella deia que escoltava música. La interpretava?

De fet, havien vingut a casa per allunyar la Mila d’un desengany amorós, si es podia dir així, fruit d’una relació adolescent, mig digital i de pocs mesos, que feia un parell de setmanes havia trasbalsat el seu petit món. Als catorze anys els sentiments esclaten intensos i definitius. Tots ho hem viscut.

Mare i germana, preocupades per la seva desconcentració i decandiment, havien volgut endur-se-la de l’entorn habitual, i estaven convençudes que uns dies al camp, amb mi, la seva àvia preferida, la confortarien. Val a dir que, des que havia arribat a la masia familiar, el seu estat d’ànim havia millorat; ja no plorava i se la veia tranquil.la i, fins i tot, feliç. Tanmateix, vaig intuir que havíem perdut el fil de complicitat que, des de menuda, havia marcat la nostra relació.

Jo, a més, estava un xic atabalada perquè la néta no es movia de sota el lledoner. Encaixada en la gruixuda arrel que, a tall de prominència sorgia del peu de l’arbre, la Mila donava la sensació d’estar en un altra esfera. Gairebé no es comunicava amb la resta de la família. Somreia, assentia en mig de murmuris, no es queixava per res i es refugiava en el lledoner, vell i historiat com la genealogia del casal. Semblaven dos amics íntims, silenciosos i distants, immersos en un món particular que la resta d’éssers no compartíem.

De fet, totes coincidíem en què, des que la Mila feia companyia al lledoner, aquest havia experimentat una revifalla i, fins i tot, la frondositat del fullatge, havia pres una exuberància impròpia de l’època.

Abocades a la finestra de la cuina, la filla i jo guaitàvem com la Mila caminava sense presa cap el lledoner, aquell matí vestida com si anés a festa. Quan va arribar, el contemplà com si el veiés per primer cop i s’assegué als peus de l’arbre. Entronitzada en mig de les arrels que semblaven més atapeïdes que mai, contemplàvem la noia parlar a l’aire, aquest cop sense el seu mòbil. No podíem entendre les seves paraules, però percebíem un so gairebé musical.

L’altra néta entrà precipitadament a la cuina, i desvià la nostra atenció. Li costava d’expressar-se i li tremolaven les mans. Sa mare la va sacsejar per retornar-la i aconseguir que s’expliqués.

“Mama, àvia ... la Mila...”, va dir, forçant les paraules, “la Mila s’ha acomiadat de mi fa un moment, diu que va a fer un viatge, un llarg viatge”.

Ens vam girar cap a la finestra i l’estampa va colpir amb violència els nostres ulls. Les arrels del lledoner, extremadament allargassades i sinuoses, abraçaven la nena com un amant atent. Les mans de la Mila reposaven damunt les poderoses ramificacions en un gest de complaença. El seu cap, dolçament sostingut per una branca i embolcallat de fulles s’havia lliurat a la tendresa de l’arbre. Amb la vista apuntant al cel i una mena de melodia sorgint del seus llavis, com la remor de les fulles al vent, la Mila es va fondre en l’arbre com si es tractés d’un ésser d’aigua xuclat per l’escorça. Havia desaparegut.

Desesperades, vam sortir de la casa i, en arribar al lledoner, vam contemplar meravellades i corpreses com, de sobte, havia florit. Estava completament farcit de flors, més exquisides que mai no havia donat, tenyides del color dels ulls de la meva néta. No feia vent, però tot ell es gronxava sobre els nostres caps continuant la tonada que, feia uns instants, cantussejava la Mila. Vam restar immòbils sense saber què fer.

De sobte, una pluja de flors es va desfermar, omplint-nos els cabells i les mans. Instintivament, vaig estendre les meves per arreplegar el que, estava convençuda, era el darrer present de la meva néta.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Àngels Blascoros

Àngels Blascoros

10 Relats

4 Comentaris

1537 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Primer vaig aprendre a parlar, després a caminar i tot seguit a escriure. No ho he deixat mai. Pura passió. Em declaro culpable de no haver-li dedicat prou temps. Ara, tracto de compensar-ho. Deixaré que, millor o pitjor, les meves paraules ho demostrin.