Inés, una gran princesa

Un relat de: Conxa Forteza

El supermercat on a costum comprar és el Sorli-Discau; llevat de qualque incursió a Mercadona per adquirir, a preu de canari jove, tomàtigues de ramellet importades de Mallorca. És un vici del qual no puc prescindir. El Sorli, d'amos catalans, és un dels pocs supermercats en tot Catalunya que etiqueta en català els productes propis. Una flagrant contradicció amb la contractació del personal, al qual no si li exigeix ni el més elemental coneixement de català. Fa uns anys em tocava lluitar amb les caixeres, filles d'immigrants espanyols, i que a força de paciència i per cansament per part seva, aconseguia el miracle de que m'entenguessin en català. Jo som verge, pels qui sempre xerren d'imposicions, d'obligar a ningú a parlar-me en català: l'únic que deman és poder utilitzar la meva llengua que, a qualsevol lloc així con Déu mana, seria lo més natural del món. Actualment la majoria de caixeres són immigrants de països sud-americans. I he tornat a començar l'eterna tasca de fer-me entendre en català. He de reconèixer que he trobat bona voluntat per part de la majoria. No m'han posat massa emperons.
Un dia vaig veure una caixera nova. Em va cridar l'atenció el seu posat majestuós de princesa africana. Lluïa una cabellera negra, llarga i arrissada, ornada de vetes daurades que desprenia llum pròpia. No encaixava dins un entorn tan quotidià. A l'hora de pagar em va respondre en un català perfecte. El fet, que no hauria d'ésser cap motiu de sorpresa, em va emocionar. Hem arribat a aquest punt de submissió al castellà, que lo normal s'ha convertit en excepcional. Li vaig dir que era un plaer trobar qualcú que parlàs català. Em va respondre: És una cosa ben natural si he vengut a viure aquí. Ara és la meva llengua i la del meu fill.
Durant molt de dies, mentre feia coa a la caixa, vaig poder comprovar que tothom li parla en castellà. Gent catalana de tota la vida, només pel fet de veure que és de fora, ja ni tan sols intenten provar si entén la nostra llengua. Crec que amb això hem d'entonar un "mea culpa" col·lectiu. Què ha de pensar aquesta al·lota que ha fet l'esforç d'aprendre el català i tothom si li dirigeix en castellà?
Vaig voler comprovar per mi mateixa el què pensava. Li vaig demanar poder parlar amb ella un dia qualsevol quan acabàs la feina. Llavors li vaig dir que escrivia a un diari. Vàrem quedar citades dissabte migdia al bar de la cantonada. Sempre hi ha el bar de la cantonada, què feríem sense ell! No estic avesada a fer entrevistes i no trobava cap plagueta decent. No havia estat previsora i a les dues tot ja està tancat. Verge Santa del Roser, quina imatge d'aficionada al periodisme!! Vaig recuperar una agenda vella que havia comprat fa anys a uns xinesos i que no he utilitzat mai.
Bé, resulta que la princesa no és africana, encara que ella mateixa em va dir que la confonen sovint. N'Inés és equatoriana. Viu a Catalunya des de fa set anys. En té trenta-quatre i està casada amb un català més o manco de la seva mateixa edat, o un poc més jove. Va insistir molt en aquest fet. No vol que la confonguin amb altres dones immigrants que se casen amb homes grans per treure profit. Ella se va casar per amor. Per amor, els seus sogres catalans, han acollit el seu fill, fruït d'un antic matrimoni a Equador i que s'ha criat en català amb els nous padrins. Ens enfilaren per les bardisses explicant-nos les nostres respectives vides. Finalment vaig poder centrar la conversació en el tema que m'interessava. Com havia après català i què en pensava del fet que la gent sempre si li adreci en castellà. Resulta que va aprendre català per voluntat pròpia. És una dona intel·ligent i creu que saber català, entre altres motius més sentimentals, obri moltes portes. Ella també s'estranya de la reacció de la gent damunt el fet que una equatoriana parli català. Les critiques més ferotges les ha rebudes dels castellano-parlants espanyols. Em deia que un veïnat extremeny, que duu quaranta anys a Barcelona i no diu ni bon dia en català, sempre li retreu que és una beneita per perdre el temps en una llengua que fora de Catalunya no serveix per res. Ella li respon: però jo visc a Catalunya, no fora.
Podria fer una novel·la de tot el que em va contar. Les seves dificultats només arribada a Catalunya. Però l'espai no em dóna per més. Benvinguda Inés i que siguis exemple per a molts. Sobretot per aquests mossons d'un partit de nova creació que demanen que el "foraster", com l'anomenava ma mare, gens sospitosa de "catalanisme", sigui declarat llengua pròpia de Mallorca. Sant Antoni Gloriós, això és una beneitura !!!



Comentaris

  • Tot recordant "Salroig"[Ofensiu]
    Anagnost | 01-04-2008 | Valoració: 10

    Conxa, no vull fer cap comentari a aquest relat, que d'altra banda vaig llegir quan el publicares a "DdeB", com faig amb tots els teus articles., cada dilluns.
    Altres vegades ja t'he dit com m'agrada la teva prosa, la teva capacitat d'evocació, el punt de melangia estrictament necessari, però ni un gram més...
    Aquesta setmana he sabut, pel teu relat, que havia mort "Salroig" . Jo tampoc no el coneixia personalment, sinó per mitjà de les seves col·laboracions en aquesta pàgina, però ja saps que aquest és un mitjà que permet crear moltes complicitats. Ell era un dels "nostres", en el sentit que tu hi dónes quan dius a "Realts en Català" no hi ha fronteres lingüístiques i que els qui hi participen ho fan moguts "per l'amor a la llengua i la seva conservació".

    Cada dilluns continuaré llegint-te, i adesiara et visitaré en aquesta web que ens permet un contacte a vegades comparable al de la coneixença personal. Ha mort "Salroig", però, com bé dius, tanta sort que neixen nous salroigs, "al·lots i al·lotes de quinze o setze anys que dediquen el seu temps a escriure poesia, vivències pròpies, contes, narracions..."
    I tanta sort que "la majoria de mallorquins no es deixen prendre el pel per petits dictadors posats a fer de filòlegs".

    Una abraçada afectuosa.

  • Hola Conxa[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 25-03-2008 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt el teu relat. Crec que has explicat una realitat freqüent i que ens hauria d'amoïnar força més del que ho fa. I tan que hauriem de fer un mea culpa col.lectiu! Entre que nosaltres pressuposem que no ens entendran en la nostra llengua i els que venen que parlant en castellà també els entendrem, ja es veu que no farem via si no ens decidim aviat a voler ser escoltats i entesos en català.
    Crec que has donat amb un tema que podria allargar-se força, amb nombrosos exemples, però el que has posat és clar i un bell homenatge per aquestes persones que venen de fòra i que, com la Inés, decideixen que volen fer servir la parla d'allà on viuen.
    Una abraçada

  • Conxa...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 25-03-2008 | Valoració: 10

    ...m'agradaria que et passares per la meua pàgina i llegires un conte meu que és una història real, he descobert que cristians i jueus som germans, si no t'importa, si més no els cristians som els fills dels jueus, el relat es diu Abraham, i un mite judàic, i de pas mires el dibuix que està a la meua pàgina. Per favor, germana, petons.

  • Conxa...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 11-03-2008 | Valoració: 10

    ...ací a València ciutat que és el lloc que jo més conec encara es parla en la nostra llengua però de vegades m'han confós per un estranger pel meu nom i cognom amb un desconeixement grandiós dels cognoms valencians i dels noms valencians, i que dir-te de dirigir-te a un estranger en català o valencià tant em fa, ni pensar-ho, fins i tot és problemàtic dirigir-te a algú de la terra en la llengua del país, encara que ja es va veient una mica més normal, però falta molt encara, espere que l'escolarització en valencià faça faena i al final no siga una falta de educació adreçar-te en català a la gent.
    Una forta abraçada del teu, si em permets, amic de la xarxa.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: