INÈRCIA

El neerlandès rinxols d'or amb qui comparteixo pis al Raval sempre arriba a casa somrient i amb mirada de nen, com si un contaire acabés d'explicar-li la seva millor història. Tot seguit, deixa la seva bici holandesa, que anomena Pauline, al bell mig del passadís que comunica l'entrada amb la resta de l'habitatge. Sovint, quan tinc pressa i m'entrebanco dolorosament amb un dels seus pedals o m'enutja el fet d'haver de realitzar mil acrobàcies abans d'arribar a la porta de sortida, inspirada per aquella pel·lícula de Spielberg, desitjaria tenir un extraterrestre com l'ET per posar-lo a la cistella de la bicicleta i obrir els finestrals del menjador de bat a bat perquè la Pauline sortís volant cel amunt, direcció casa l'alienígena.
Aquests pensaments obsessius es van dissoldre en una nit de lluna plena en què en Willem era a Amsterdam i jo estava sola al pis. Aleshores, vaig tenir l'impuls de sortir a passejar amb la possessió més preuada del meu company de pis: la Pauline. Un cop fora de l'edifici, vaig adonar-me que feia més d'una dècada que no anava en bici. Unes quantes pedalades més tard, vivia com un estrany déjà vu la sensació que em produïa aquella inèrcia infantil. Sense adonar-me'n, la inèrcia quotidiana dels meus pensaments havia canviat completament. Ara, aquella bici era qui portava les regnes de la meva ment.
Acompanyada per la llum del satèl·lit i dels fanals de Barcelona, vaig tornar de matinada a casa. En arribar, després de deixar la Pauline al bell mig del passadís, em miro al mirall i em veig somrient, com si un contaire acabés d'explicar-me la seva millor història.