Inèrcia

Aquest noi de vint-i-tres anys li fa mandra tot i du una dinàmica de ganduleria absoluta. Fa cinc mesos el seu cap li va rescindir el contracte de l’empresa on treballava . A partir de llavors, cada dia que ha anat passant sense trobar una altra feina la peresa li ha anat absorbint la seva vitalitat. Per ell, el dia comença a tres quarts d’una del migdia, a més és lleva cansat. “Esmorzar? Per què? Si d’aquí una estona arribarà la mare i em farà el dinar”. Es seu a la cadira davant l’ordinador com si fos un esforç molt feixuc, amb una ganseria digne d’un koala. L’única cosa que no li provoca un sentiment de galvana profunda és jugar a aquell joc que s’ha d’utilitzar el ratolí només. Ja no busca feina, ja no intenta res, qualsevol acte es transforma en un afany brutal. Ja no surt al carrer, la seva pell s’ha tornat pàl•lida i freda com la d’un cadàver. Els ulls, coberts per un tel translúcid i l’expressió facial, neutra. L’únic que el diferencia d’un mort és que el noi es mou parsimoniosament de vegades. A ulls forans sembla que se li comencen a transformar els peus en lloses pesants. Els malucs adquireixen la forma amb massa facilitat de qualsevol cadira o sofà on es deixi caure.
S’ha escolat un mes amb una rapidesa gens pròpia de la peresa i el noi ja no hi és, aparentment. El pis és buit, en silenci si més no. Arriba la mare de treballar per fer-li el dinar, com sempre. Entra al menjador, a simple vista s’adona que hi ha un estrany moble encoixinat nou i el seu fill està muntant una maqueta d’un vaixell que feia mesos havia deixat a mitges. Es fixa en la lluïssor i passió que desprenen els ulls del jove, somriu, s’alegra. Posteriorment li pregunta per què ha agafat del carrer un moble tan vell i inútil i ell contesta:
- Jo no sóc el teu primogènit, jo sóc la vitalitat que ha depreciat ell al llarg de tot aquest temps. Aquell objecte inservible sí que és el teu fill que s’ha anat consumint a causa de la seva droperia.