INEFICAÇ INTENT D’AUTOCENSURA

Un relat de: Israel Satienz
Sovint intento esborrar-me d’aquesta maleïda web. Deixar de penjar les meves bestieses i de cremar-me els ulls buscant alguna lectura que em sorprengui de veritat, entre la munió de xerrameca que -no ens enganyem- abunda pels racons d’aquest jardí de lletres silvestres; en la proliferació de les quals, jo també col•laboro despietadament, quan no sóc capaç de posar-hi fre a la necessitat imperiosa de dir la meva, de compartir la darrera hora dels meus pensaments incoherents o de la meva imaginació limitada. Perquè avui dia, amb Internet, en aquesta democràcia d’opinió i de llibertat que ens permet exposar idees i relats gairebé sense restriccions i en qualsevol indret..., el fet de saber callar-se a temps, o d’assumir que el que has escrit no té massa interès fora del teu cap o que no aporta res de nou, esdevé un exercici d’humilitat, saviesa i fins i tot jo diria, de respecte envers els altres.
Mentre medito tot això, vaig navegant de manera bastant dispersa entre escrits d’internautes d’aquí, de “relatsencatalà”, i molt de tant en tant (massa), alguna narració o versos, m’enganxen fins al punt d’arribar a concentrar-me en el que llegeixo i a no desconnectar-me, sense haver passat ni tan sols de la cinquena línia. Aleshores, se’m cau la cara de vergonya intuint que potser amb el que jo faig, el noranta per cent dels lectors, també puguin patir el mateix símptoma, o sigui, perdre l’interès en allò que estic tractant d’expressar als pocs segons d’haver iniciat la lectura. Llavors apareixen els dubtes: “a qui l’importa això que dius..., sobre què voldrà la gent aturar-se a parar la seva atenció..., en quin grau compta que et molestis en repassar la qualitat del que compons...”
I enmig de l’atac de fòbia, quan sembla que em decideixo a fer el pas d’eliminar completament el meu perfil, a l’últim moment, sempre se m’ocorre alguna idea en forma de poema o de relat i ja hi tornem a ser, la publico i entro a mirar com un babau si els administradors s’ho prenen amb la calma habitual o si avui em sorprendran i la meva petita “gran” obra d’onanisme literari ja roman a la vista de tothom, lluint les meves pors, inseguretats, cabòries vàries, pretensions, provocacions..., en definitiva, la meva manca de respecte per mi mateix i per la meva intimitat, que deixo entreoberta de cara al públic.
Tot i així, em quedo molt a gust havent-me ensenyat, en aquest exhibicionisme interior que és sovint escriure. I en una mena d'erupció d’autocomplaença, de terrorista extremista de l’orgull propi..., sense mostrar cap consideració pels demés, penso per a mi mateix: “què collons, no està malament aquesta breu reflexió, total... a qui no li agradi que el bombin!”

[X] Assaig
[X] Crítica
[X] Humor

[Enviar relat]

Comentaris

  • CAFÈ À TROIS![Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 26-03-2017

    Bé només un petit comentari per a concloure aquest manat de respostes i propostes. Un cafè tots tres? no diria pas que no... Ara bé si el que es tracte és de fer un menage à trois. D'antuvi us dic que no! Amb els trios sempre hi ha un que acaba araconat a la vora del llit. A més jo que he participat en Extreme Bareback Bukkake Parties, això de muntar-so amb dos més ho trobo de" primerizo total". A mi m'agraden les emocions fortes, de límit! O sigui què com he dit en començar aquesta resposta: Cafè o res! Bona nit.



  • Nil, ets una joia (i no és conya!)[Ofensiu]
    Israel Satienz | 26-03-2017

    Intentaré ser breu i concís per una vegada i deixar-me d’embolicar-te la troca. La teva, és una de les respostes més entranyables que ningú m’ha fet mai. M’has ferit de simpatia vers l’íntima descripció de les teves preocupacions solitàries. Tens una sensibilitat preciosa i jo m’estimo molt els éssers que pateixen l’ànima poètica com tu. El teu comentari t’engrandeix i tot i que a molts els podrà semblar un despullatament innecessari, jo me’l guardo amb molt d’afecte sincer. Res a afegir. Però no mostrem el nostre amor en públic (ha, ha, ha!) que jo tinc una reputació i ara semblarà que em deixo emportar dòcilment per aquesta petita emoció que m’has encomanat amb dolça traïdoria. Mantinguem intactes les faraòniques aparences que ens separen als uns dels altres per favor; que sinó, seria massa avorrit tot plegat i a més el meu contracte laboral amb “relatsencatalà” diu que he de fer de malparit per aixecar la pàgina, que està com alacaiguda, cloc-piua, decaiguda, desanimada...

    Aprofito per saludar-te Montseblanc i suggerir-te que si et ve de gust, podríem mirar de fer el “ménages à trois” (ui, perdó, volia dir el cafè) tots tres a casa teva.

    Me’n vaig corrents a misa que ja faig tard!

  • Nil i Israel...[Ofensiu]
    Montseblanc | 26-03-2017

    ...no sé què coi feu que encara no heu fet un café face to face...
    Si us plau, encara que només sigui pel bé dels lectors ;)

  • PARLO DE MI...[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 26-03-2017

    Bentrobat Israel,
    Quan he dit que aquesta web et roba la vida em referia a mi mateix. Em dius que sols t'enganxa l'amor? Et refereixes a l'amor tal com l'entenien els trobadors o ho lliges al sexe carnal tal com raja? Pura curiositat, si no et ve de gust no cal que em responguis pas. En quan a que tothom que penja els seus escrits és per a cercar-se a si mateix, et diré que: si i no! Personalment m'agrada que em comentin, encara que això comporta a vegades, gaiebé obligat, a correspondre de la mateixa manera i no sempre trobes la raó o el pes de fer-ho. Jo et puc trobar guapo, però tu a mi no, estàs al cas el que vull dir?. La veritat és que, com els meus dits, en alguns afers, els tecnlògics, són pocatraça. Sí, encara que no t'ho creguis no sé com se fa per a obrir una carpeta! Relats en català em serveix de calaix de sastre per a recopilar els meus poemes abans desmarxats per tota la casa i també per a contemplar-los a l'aparador quan em sento o en fan sentir un ningú. Jo si que m'intereso pel que hi penja la gent. "lo meu" és la poesia, l'assaig se'm fa feixuc llegir-ho, però de mica m'hi vaig acostumant. Més d'una vegada m'he trobat amb algun joiell poètic. Encara què això és molt personal. Defujo de la rima, la llagrimeta, la floreta -sempre i quan el tema no sigui de caire botànic, es clar!- Per això no entenc perquè em dius que visc en les "galerias nocturnas" de fa 500 anys. Els meus temes crec que, d'ahir ença, malden per ésser actuals, hurbans. Si vaig penjar un sobre un menhir, no és pas que sigui jo un troglodita, sinó perquè quan el vaig escriure aquests pedregots formaven par del meu entorn paissatgístic. La meva intenció no és fer-te la rosca ni raspallar-te, però he de dir-te, que sense conèixe'ns personalment, sento certa atracció intel·lectual devers tu. Deu ésser de de ben petit em van incucar, i tot perquè suspenia tot, que era un ruc i ruc em quedaria per tota la vida. Per això quan en un dels teus punxeguts comentaris em vas anomenar així no pots imaginar pas el dolor que em vas activar....
    No t'ho tinc en compte, perquè sé que la teva intenció no era ofendre'm sinó unicament prestar-se al joc dialègtic que ambdós vàrem començar. D'ara en avant aniré més en compte amb les meves paraules. Això també inclou les d'indole afalagador. Però tu ja saps, que jo, ruc o no ruc, tinc els meus estris per a ficar el dit a la llaga, com així ho esmentes en el teu comentari de sota. A vegades m'espanto de mi mateix com puc ésser de certer. Es clar que si uso les paraules en obrar bé, aconssegueixo fer miracles també, de veritat!
    Jo em faig creus la destresa que tens en escriure de manera tan densa. Jo, sóc molt coincís. Bé, en poesia es diferent que em prosa. Ara bé no et pensis que no hi dedico hores. Ara he penjat un poema que duu per titol; Libido. I saps quantes hores he esmerçat? Doncs calcula. Dies feiners: 5h pel cap baix, caps de setmana: 8. Fes números, del dia 26 de març fins avui: 248 hores! ho sents?
    i això que tiro curt, perquè segur que passaria de les 300!. Tota aquesta dedicació plena m'ha fet, hi ha dies, no moure'm de la cadira, de menjar, de passar el drap de la pols, d'anar-me de "gatos pardos"... I tot això després d'una jornada laboral de 40 h setmanels fent anar el xàpol, les tisores de podar, la mquina de tallar la gespa i d'abuidar papereres plenes d'escrements de gossos. A Barcelona hi ha un quisso per cada 100 persones! I perquè no tenen gats? Doncs perquè els gats no depenen de ningú. Bé, tornant a allò meu...
    Amb aquestes xifres que t'exposo no pretenc fer pas una marató. No, ni de bon tros. Només vull fer-te veure que jo també, com tu, faig anar el coco. Sí, cerco la perfecció, cisello el poema fins aconsseguir la corbatura o linea que li doni elegància, profunditat, significació, vericitat, bellesa i sobretot "eternitat". T'ho creuràs que quan penjo el poema, el torno a esborrar, en aquest darrer 6 o 7 vegades, perquè m'ha vingut, menjant, defecant, treballant, conduïnt o en somni oníric, el mot màgic que no trobava, la paraula clau... Jo que estic acostumat, per la meva professió a la vista paronàmica, el estar tantes hores davant l'ordinador em produeix picor d'ulls i fins i tot vòmit. Vòmit per questionar-me si faig bé en dedicar tantes hores de la meva vida a aquest "vici". Vòmit per erro en no emplear el temps en coses més profitose a parer de la massa de la gent. M'entens el que vull dir? Però, al final vists els resultat em sento no un faraó, sinó un petit Déu. Sí! Sí un petit Déu aquí la terra. En la meva terra o món interior per a ésser més exacte.
    Amb això vull fer-te coneixement, que malgrat que les meves ruqueries, que no són poques: Sóc una persona laboriosa, respectuosa i sobretot gens malintencionada. Per això si t'has sentit algun cop atacat, no m'ho tinguis en compte, que tothom té el seu mal dia. Gràcies pels teus comentaris, amb la critica també s'hi creix humanament. Salut, Nil.

  • Nil, parla’ns de tu, home...[Ofensiu]
    Israel Satienz | 24-03-2017

    Que jo ja tinc al meu psicòleg per analitzar-me els comportaments. Però et diré que a mi l’únic que m’enganxa és l’amor. Pel que fa a aquesta web, m’és tan supèrflua com el Badoo o el Meetic, un dia estàs i a l’altre t’elimines el perfil i tan feliços. Una finestra perquè em llegeixin o m’escoltin dius? Home, si em paguessin per acumular adeptes... m’esforçaria més en que m’escoltessin, fins i tot seria hipòcrita i enganyaria i faria la pilota per assolir popularitat implantant el meu imperialisme d’idees. Ja som grandets per saber que la gent no segueix ningú, la gent es busca a sí mateixa i mentrestant fan veure que els interessen els altres. Per això cadascú té el seu rotllo. Jo tinc el meu (faraònic) i tu el teu (“Niliputiense”). I no m’omplo pas “d’orgullo i satisfacción” per rebre una opinió, tot al contrari, no vegis com em toca els ous tenir la necessitat de no deixar-te sense resposta, perquè no et pensis que no m’importes una merda. En realitat sóc un filantrop camuflat sota tota aquesta aparent mala llet, em preocupo de cor pels altres. Per cert, la teva mala llet, que no és poca, ha estat ben trenada, per això et reconec l’intent, perquè a diferència d’altres més matussers, tu ho fas amb certa gràcia i sé a què jugues, així ens divertim tots dos en igualtat de condicions.
    Pel que fa als debats que realment m’importen, segueixo pensant que aquest entestar-se en la defensa a ultrança de la simplicitat com a única forma capaç de generar bellesa és un punt de vista molt còmode, sobretot per als mandrosos que sempre es volen estalviar paraules. Jo no puc explicar el meu infern sense remoure de manera farragossa les idees, i tu no pots imaginar els teus feréstecs paratges i els assumptes eròtics sense que sembli que vius 500 anys enrera. Comprens...? cadascú té la seva manera de fer-se notar. Però no t'enganyis,,, Tu saps qui et llegeix a tu i jo sé també qui em llegeix a mi: ningú. Estadísticament som dos microbis a la xarxa. Així que t’agraeixo el teu insignificant temps dedicat a mi i et donaré també l’enhorabona... encara que ja no recordi ben bé perquè hauria de donar-te-la. Però és tota teva. Gaudeix-la.

  • Enhorabona[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 24-03-2017 | Valoració: 10


    Estar enganxat a aquesta web et roba temps de vida. Però també serveix de magnífica finestra per a que la gent et llegeixi i opini sobre allò que escrius. En el teu cas jo veig que tens un gran necessitat de que et llegeixin que és com dir que t'escoltin. I el que més em sorpren és que, malgrat que els teus escrits, a parer meu, són no aptes per a gent illetrada, assoleixen sempre grans quotes de públic: la més alta! Ports estar cofoï...
    Jo crec que aquí tu ets el faraó, el gran Israel! T'ho dic de debó. Perquè els teus escrits defugen de la simplicitat i floritura. Però tingues en compte que a voltes, en la simplicitat rau la bellesa i la veritat. Jo quan et llegeixo em pregunto que ens vols trametre en realitat. Perquè els teus escrits no crec pas que siguin per a riure o delectar-se com aquell que llepa una cullerada de mel. No, els teus escrits fan patir, fan remoure la spique i els baixos fondos de la ment humana. Els teus escrits, són seguits per llegidors ànonims, que mai deixen opinió, que se senten identificats amb el que dius i penses. Gent, intel.lectualment parlant d'alta volada. Enhorabona!

  • Enhorabona[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 24-03-2017 | Valoració: 10


    Estar enganxat a aquesta web et roba temps de vida. Però també serveix de magnífica finestra per a que la gent et llegeixi i opini sobre allò que escrius. En el teu cas jo veig que tens un gran necessitat de que et llegeixin que és com dir que t'escoltin. I el que més em sorpren és que, malgrat que els teus escrits, a parer meu, són no aptes per a gent illetrada, assoleixen sempre grans quotes de públic: la més alta! Ports estar cofoï...
    Jo crec que aquí tu ets el faraó, el gran Israel! T'ho dic de debó. Perquè els teus escrits defugen de la simplicitat i floritura. Però tingues en compte que a voltes, en la simplicitat rau la bellesa i la veritat. Jo quan et llegeixo em pregunto que ens vols trametre en realitat. Perquè els teus escrits no crec pas que siguin per a riure o delectar-se com aquell que llepa una cullerada de mel. No, els teus escrits fan patir, fan remoure la spique i els baixos fondos de la ment humana. Els teus escrits, són seguits per llegidors ànonims, que mai deixen opinió, que se senten identificats amb el que dius i penses. Gent, intel.lectualment parlant d'alta volada. Enhorabona!

  • Hablando claro (y sin dobles lecturas)[Ofensiu]
    Israel Satienz | 21-03-2017

    Respondo aquí a alguien que me ha sugerido que “transparent” podría ciertamente no estar yendo en mi contra (me lo comenta en base a no sé qué cosas que él dice en el foro sobre no sé qué Repte dichoso) Yo debo estar muy susceptible últimamente y debo haber perdido todo el sentido del humor que creía que tenía, pero a mí (que jamás leo el foro de los cojones) no me parece tan claro que me estuviese dando la razón. Lo he leído en diversas ocasiones y claro, para confirmar la teoría de que hablaba “a mi favor”, veo que tendría yo que poner mucho de mi parte, para presuponer que es así como me quieren hacer ver. Pero no contemplo indicios de ninguna intención de camaradería en su mensaje, que además, leído por un observador externo, ajeno a foros y mandangas, sólo da a entender su desacuerdo conmigo. De haber querido darme alguna pista de su apoyo a mi postura, lo hubiese hecho mejor, de lo contrario se ha arriesgado a llevarse una respuesta como esa. Es cierto que ahora recuerdo que yo tenía 4 “m’agrada” y después ya sólo había 3 y que tal vez pudo haber sido él, al retractarse de su apoyo hacia mi “causa” (pero como es comprensible, no voy a vivir en un estado de paranoia por un detalle así). Ahora resultará, que tal vez yo tenga el síndrome de Asperger o algo parecido sin saberlo y de pronto no sé captar los matices en la expresión de los demás, pero no encuentro ninguna sutileza en su comentario inicial, que pueda librarle de la duda razonable y que de paso, impida que ni yo ni nadie podamos interpretar lo contrario. Debió ser menos ambiguo. Que aquí no hay caritas ni “emoticonos” como en el whatssap para enfatizar la intención de lo que se comenta, y por eso, al tratarse de una opinión “delicada”, si conlleva un intento de estrategia o de trampantojo para los lectores, deben usarse las palabras y las intenciones con mayor maestría, de lo contrario no se diferencia de cualquier personaje que sólo esté ofendido y pretendiendo ofender, que “haberlos haylos” y me los he encontrado alguna vez. Por lo tanto, las posibilidades de que él también lo fuese (un imbécil) estaban ahí y sus supuestas “buenas intenciones” hacia mí, estuvieron desastrosamente mal diseñadas. Creo que sigo hablando claro. Y sí, intentaré acabar con una sonrisa porque si asumimos que esta mierda sólo la leen cuatro gatos, no veo qué hago yo tampoco berreando tanto por tremenda estupidez… Definitivamente… necesito volver a enamorarme.

  • Espero no decebre’t ara[Ofensiu]
    Israel Satienz | 20-03-2017

    A veure senyor “transparent”, com que ets tan tossudet amb mi, i em tens tanta fixació, et donaré el privilegi de rebre un altre cop resposta meva, confirmant-se de pas, l’única veritat que has dit, des de que has començat a buscar-me: que ets definitivament masoquista. Això sí, no sense opinar que ja t’estic donant masses oportunitats per fer-me perdre el temps d’aquesta manera. Serà que tinc posades esperances en que encara em puguis sorprendre positivament amb una petita espurna de genialitat o d’intel•ligència contrastada.

    Mira, faré una cosa... -així el meu esperit xerraire podrà deixar-te més estona per pensar després- ara t’escriuré estenent-me tot el que pugui, no per contrarestar el teu missatge-telegrama, no (això és massa senzill), sinó per allargar una mica el tema i l’emoció de debatre amb tu. Perquè amb les quatre línies comptades, irrisòries i insípides que amb prou feines puc recollir de tu cada vegada que em respons, realment se’m fa injust seguir-te el joc, em semblen molt poca collita per a la meva fam de verb. Essent tu un individu tan transparent, potser és que no tens res molt més interessant que ensenyar; a veure si per això serà que vas d’eteri per la vida... Què potser ho fas expressament? És que els teus arguments són tan pobres i superficials com el teu pseudònim. I mira que acabar amb l’ocurrència de que “no m’oblidi la pastilla”... caram, aquest recurs provocador és de pati de col•legi, noi, fins i tot m’ha sonat evasiu, de... “li dic això i m’esfumo”. De fet, tu ets la meva pastilla preferida, doncs, cada vegada que em prenc una dosi de “transparentina” teva, me n’adono de quant gaudeixo sentint com et dissols, amb la meva llengua juganera, en el placebo inoperant de la teva poca personalitat. Tens un efecte tan nul, que jo mateix m’he d’auto-suggestionar i parlar sense escrúpols, perquè m’avorreixes fins al punt, que acabo convertint-me en una ONG per distreure paios insulsos com tu.

    Quan acabi de respondre’t, si vols, tornes a intentar netejar la teva inoperància d’idees i aquesta palesa incapacitat per construir bons contraatacs dialèctics, ploramiquejant rèpliques tan insubstancials i plenes de retrets simplistes i gratuïts, com la que m’has fet fa unes hores quan jo no mirava (de veritat... això és el millor que saps dir-me?, carai, però si el decebut hauria de ser jo i no tu. Té nassos la cosa...) Sí, sóc molt xerraire, i em menjo l’aire buit de la teva absència d’arguments, donant-te tots els que vulgui sobre el que em senti en lliure disposició de poder expressar-me; tu en dius incontinència, jo en dic enraonar amb voluntat esclaridora, una cosa que tu tens bastant atrofiada per culpa de l’excés de ganes de destacar, quan en realitat, senyor “transparent”, resultes precisament molt poc visible entre la majoria, degut a la teva pròpia naturalesa mediocre.

    A més, et permets la llicència d’autonomenar-te prestidigitador de la consciència dels altres, afirmant que he caigut no sé a quina trampa de les teves argúcies manipuladores; home, conec marrecs intel•lectualment més brillants que tu, capaços de fer cabrioles amb la voluntat dels demés i que al teu costat són eminències de les juguesques mentals, però tu... hauries de ser més humil. Jo entenc que ara has volgut donar-li la volta a la intenció real del teu primer comentari, comprenc que vols quedar bé i que s’oblidi el sarcasme (flonjo i molt poc subtil) amb que volies donar-me canya pel que sigui que t’ha ofès tan personalment del meu relat i opinió posterior. No et vulguis fer l’interessant. No et posis més en ridícul, que som grandets i no ens mamem el dit. No sé si te n’adones que ha estat el meu relat el que t’ha fet enredar-te en aquesta teranyina meva, de la qual ara no saps ni com sortir-ne sense quedar com un beneit de campionat. Tingues segur que jo mateix aturaré aquest espectacle grotesc que estàs exhibint, abans que et faci més mal el fet de que tothom vegi com t’estàs convertint en una caricatura de tu mateix. Perquè en el fons, tinc bon cor i no sóc tan despietat com puc semblar, amic “transpa”.

    Però tot queda escrit, tant els teus pansits gargots com la meva profusa verborrea, i en la mesura de cada pensament escrit, tant en el teu, com en el meu, estan públicament reflectides les virtuts i defectes i despropòsits de l’un i de l’altre. I a mi ja m’està bé, perquè no m’amago de res, ni tan sols de les critiques que m’arribin dels observadors neutrals que hi puguin haver pel mig. Almenys jo podré dir que he fet la meva part, no com tu, que tires la pedra i amagues la mà com un covard de manual, deixant només un parell de grafitis dolents al meu mur, com un adolescent que vol dir molt, volent fer-se notar sobre una paret massa immensa per a ell. En aquest sentit (el de llegir-se allò que ha escrit algú abans de fer cap comentari erroni...), insistiré en el preocupant tema de la comprensió lectora, doncs, jo no recordo haver-me titllat a mi mateix de ser llest, com dius tu (en tot cas vaig parlar de practicar l’autocrítica); no sé, potser és que t’està supurant per alguna ferida de l’orgull, la teva pròpia manca de llums o les frustracions i impotències intel•lectuals acumulades. Però no fiquis a la meva veu coses que jo no he dit pas, que com que tot està escrit, tot pot comprovar-se a posteriori. I com que qui escriu es retrata, es pot confirmar que el teu retrat és el d’un paraplègic de la paraula, impotent per a moure la llengua amb més agilitat que la de la petita i fugaç escopinada dels teus quatre mots vessats contra mi, amb més mala baba que destresa o estil, i amb prou feines salivejant cap a la desqualificació més convencional, doncs ni en la originalitat de menysprear amb bon gust destaques, home.

    D’altra banda, m’encanta no només semblar (i ser-ho realment) un “fake” per a la gent com tu, saps? Perquè defensar, sense pensar prèviament, les certeses absolutes de la majoria, em fa sentir més idiota encara del que potser he nascut, així que intento canviar la perspectiva, encara que em costi alguna discussió pujada de to. Pots dir-me iconoclasta o prepotent si vols, sí, gaudeixo discrepant i dubtant moltíssim, sóc escèptic de naixement. El teu cervell encara conserva la capacitat de dubtar o ja ha madurat cap a l’estat vegetatiu d’un conformista disfressat de tolerant, que salta davant la primera manifestació d’algú que et desestabilitza la calma confortable del teu petit amor propi? Jo t’estimo home, però si ets un amor.

    Però escolta’m, la propera vegada que em pretenguis fer perdre el temps, procura que sigui amb alguna rèplica més vistosa, ja no et dic virtuosa, que potser és demanar-te massa. Comences a deixar de tenir utilitat per a mi, no em motives prou, doncs, resultes perillós fins i tot per a la meva necessitat de diversió. ¿Sou molts com tu a la parròquia? Aconseguireu que perdi la fe en la raça humana. En qualsevol cas, t’espero amb les paraules obertes i el 99’9% del cervell que encara no he necessitat fer servir per contestar-te a cap de les llaminadures que m’has regalat. I amb això no vull dir que em cregui “supermegallest” (no sigui que m’ho tornis a recordar), provo de deixar-te clar que només em passa amb tu això de que no em calgui utilitzar-lo al cent per cent, de fet, amb les persones realment crítiques i estimulants d’aquí, haig de fer grans esforços per defensar opinions meves quan em presenten argumentant de manera respectuosa les seves discrepàncies. Però tu... tu ets un “sparring” fantàstic quan un torna a casa i vol desfogar-se una mica de l’estrès, gratis i sense haver de fotre la suada al gimnàs.

    Tot i així, tens la sort que m’has agafat amb més paciència, temps i espai per respondre’t que de costum, doncs, no sempre puc dedicar-me tan profundament a tots el meus benvolguts increpadors. Però és que en el fons, m’has caigut simpàtic, i és el mínim que puc fer per tu. Al final m’ho agrairàs i tot, ja que et va això del sadomasoquisme i que et flagel•lin en públic, “transparent”, fins a quedar-te ben opac.

    Amb molt de gust

  • m'has decebut[Ofensiu]
    transparent | 20-03-2017

    t'has descobert com un xerraire sense coneixement ni continència, no en tens ni idea de què anava el meu comentari. Però per tu faràs, ets un farsant, un fake que en diuen per les xarxes. Jo no visc al fòrum ni a relats, sols sóc una mala consciència que toca els picarols i has caigut de quatre grapes. Sembla que no ets tan llest com dius.

    Au! no t'oblidis de la pastilla avui!

  • Et responc a tu... "transparent"[Ofensiu]
    Israel Satienz | 18-03-2017

    Sí, sí, a tu, igual que li responc a qualsevol altra persona que hagi tingut l’avinentesa de deixar-me un comentari sobre alguna aportació meva. No sé, veig que et sembla molt estrany que doni resposta a alguna opinió, potser és que no coneixes el dret a la rèplica o que estàs tan acostumat a fer comentaris adotzenats i sense gairebé discrepàncies als vídeos de Youtube, del tipus “se’m fica la gallina de pell quan sento aquesta cançó” per exemple, que has oblidat el que significa intercanviar opinions i defensar posicions més elaborades en relació amb algun tema controvertit. Agraeixo que em convidis al fòrum però, saps que passa company? que jo no em passo la vida aquí dins, només entro per deixar algun que altre poema o escrit polèmic com aquest, i la resta del temps procuro allunyar-me i fer coses al món exterior, perquè no necessito l’espai virtual d’un fòrum del ciberespai per petar la xerrada, prefereixo la vida real i tenir els enemics cara a cara, per estimar-los de veritat si ens acabem posant d’acord.

    No m’estendré pas en el delicat assumpte de la capacitat de comprensió lectora d’alguns individus (condició "sine qua non" per intervenir en una conversa sobre lletres), però veus, aquest és el problema dels que voleu parlar de seguida, moguts per l’impuls sobtat d’un primer cop d’ull, i que se us omple la boca al mateix temps, i resulta que al final ni dieu res coherent, ni sou visibles, amic transparent. Perquè intentant menysprear la meva intervenció i provant de desacreditar-me (amb bastant poca traça per cert), quan jo només m’havia pres la molèstia d’argumentar profusament sobre unes opinions que m’han deixat aquí uns altres, acabes posant en evidència les teves pròpies carències i la teva palpable manca d’originalitat, mirant de fer-te el graciós sense gaire estil.
    I ja que ens parles del teu cosí que és mag, només espero que essent família..., sigui millor mag ell que tu no pas escriptor, doncs potser valen més tres hores del seu show inacabable, que llegir cinc frases maldestres de cap rebequeria teva. Però jo ja sabia perfectament, quan m’arriscava a escriure sobre aquest tema, que fruit del meu atreviment de sortir-me per la tangent dels pactes de silenci establerts sota la pàtina de fals bon rotllo que regalima de la hipocresia d’alguns seguidors de tot el que és “xupiguai”..., m’acabarien apareixent conillets amagats del barret de copa de “relatsencatalà”, com tu, els quals m’intentarien fer la guitza (inofensivament) pertorbats per alguna mena de síndrome dels al·ludits. Això sempre esdevé inevitable quan generes una idea divergent a les postures més convencionals.

    Llargues respostes per a una pregunta de dos mots? Ostres, veus com no llegeixes el suficient... Esforça’t en parar més atenció la propera vegada, per respecte o simplement per no caure en contradiccions. Ningú no ha llençat cap pregunta que precisi cap resposta, se’n diu enraonar, discutir, examinar..., compartir inquietuds personals amb els altres sense caure en la lleugeresa del conformisme ruc d’estalviar-se idees. Segur que ets dels qui estan d’acord en suprimir la filosofia de les aules tu, però que al mateix temps t’has preocupat de fer-te un perfil al Facebook supermeticulós. Segur que series capaç inclòs, de mirar-te a “Telecinco” un debat del “Gran Hermano” sencer durant tres hores, o d’enviar amb una sola mà i en només un minut, quatre whatsapps i “retwitejar” una opinió viral sobre com canta un concursant de “la Voz”, mentre amb l’altre escrius el comentari que m’has deixat aquí. Magistral.
    Però és clar, jo sé que tu estaràs molt satisfet amb el paupèrrim nivell dialèctic de la opiniò-atac amb que m’has fet somriure de valent aquesta tarda. Em vens de perles, “transparent”, i t’agraeixo aquesta transparència, perquè ets l’exemple perfecte i típic, del que jo deia a la meva rèplica, sí, la que reconeixes públicament que no t’has pogut acabar de llegir, i a on feia esment al problema que assenyalava quan parlava de les carències esfereïdores que veia en la incapacitat d’esperit crític de molts individus actuals, que volten pel món consumint instants fugaços.

    I sort que almenys te’n rius de tu mateix, s’agraeix, perquè plorar públicament seria molt patètic i ets massa susceptible, perquè a més a més em rigui de tu a la cara; els plors te’ls deixo per quan et trobis en la teva intimitat, si és que ets capaç de fer un exercici d’autocrítica tan digne sobre la teva pròpia persona.

    Els teus comentaris sempre seran benvinguts i me’ls estimaré el suficient, com per a prendrem la molèstia de dedicar-te seixanta línies on deixar-te clar com respecto les idees de tothom; inclòs les d’un imbècil...

    molt transparent.

  • ja marxava, però mira, t'he vist[Ofensiu]
    transparent | 18-03-2017

    i t'he llegit. Escolta estic, estic, estic... esmaperdut, disculpa, estava buscant el mot adient... jeje, com me'n ric de mi mateix.

    I a sobre, he mirat els comentaris, que tu mateix t'autocomentes aquí, genial escolta, genial!, m'has fet pensar en un cosí meu que fa de mag, que si no el pares, l'espectacle de màgia li pot durar dos o tres hores més del previst. Quin comentar t' has respost tu mateix, mira, no l'he pogut llegir tot. és massa d'hora i encara no he esmorzat. i hauries de participar més en el fòrum, et troben a faltar les velles glòries, que volen gent com tu, gent que sap polemitzar i donar llargues, sí llargues, respostes a una pregunta de dos mots. Genial!!!!

    No deixis mai d'escriure, tens un gran potenzial, o com s'escrigui, ostiya!

    i per cert, tot allò que escrius en aquest article relat és ben cert, som uns.. bé, com jo no tinc cap relat i sóc un masoca que li agrada crear polèmica en el fòrum, no sé ni que faig deixant-te un comentari aquí.

    apa asiau bonets

  • Perdó pels déus que són deus...[Ofensiu]
    Israel Satienz | 18-03-2017

    i d’altres moltes faltes d’ortografia que hauré comès escrivint després de tornar de sortir de festa. Coses del directe... i d’ignoràncies autòctones, tot s’ha de dir.

  • No ho sentis Jomagi...[Ofensiu]
    Israel Satienz | 18-03-2017

    Si en alguna cosa li trobo un profit a aquesta pàgina web, és que, de tant en tant, resulta un plaer poder assaborir comentaris de tots els colors sobre les pròpies postures pel que fa a algun tema en concret. Aquesta sortosament, és una de les bondats d’Internet, que pots ser refutat respectuosament (o de forma sarcàstica o fins i tot desaprensiva jajaja) per algú que cregui que té quelcom a dir o a afegir sobre la opinió d’un altre. La Mena Guiga, (a la qual aprofito per saludar i dir-te que tens molta personalitat i que no em passen desapercebuts mai els teus escrits, sense pretendre pas ser pilota), ens parla amb un aire més jovial i positiu de preciosismes universals com la llibertat de fer, de mostrar i de pensar, i també de Lego (ah! perdó, de “Lego” no, ostres, de l’ego aquell de la psicoanàlisi, el que pessigat pels propis dubtes, inseguretats i mancances, potser acaba arremetent contra els altres individus indiscriminadament) I a mi ja em va bé que faci aquesta apreciació, perquè tinc una especial predisposició a que els gurus del “coaching” i derivats, em treguin de polleguera amb tanta merda d’autoajuda, autoabraçada i somriure postís d’anunci de dentifrici. Així que em trec el “bombí” davant qui sigui capaç d’entendre la ironia que amaga el meu “Ineficaç Intent d’Autocensura”, i també me’l trauré per tots aquells que, sense deixar de defensar la llibertat i el dret de tothom de fer i de dir i d’escriure el que cadascú vulgui, a més, siguin capaços de deixar-se de benvolences filantròpiques dels collons, i es prenguin la molèstia de no donar-ho per bo tot perquè sí; doncs penso, que malauradament, és així com s’acaba desvirtuant l’autenticitat de moltes coses essencials a la vida. Però no serè jo qui es posi ara a ficar exemples d’aquest símptoma que cada vegada veig més estès de “tot val”, “tot és molt “guai”..., un “guaisme” que acaba convertint-se en un llibertinatge de la mediocritat en cada terreny que aquest estil de fer i de pensar conquereix, i que amagat sota l’etiqueta de la “democratització de la cultura” (almenys pel que jo percebo), va apoderant-se subtilment d’estrats socials i d’adeptes, esdevenint el més gran unificador d’estupidesa que mai ha sofert la humanitat. Sí, sóc molt radical, ho sé, però em mullo públicament per si hi ha algun altre boig com jo a la sala, que m’avisi per favor.

    Dit això, el meu debat intern sobre el fet d’escriure (i que amb aquest “assaig-broma” he fet extensiu als lectors d’aquesta web), era precisament si escau o no, deixar-se endur per la necessitat de fer públic un relat o una dissertació qualsevol, o si hauríem de tenir la decència de preferir callar, o mantenir-nos en silenci, emprant prèviament la capacitat d’autocrítica, per valorar abans de publicar res, si allò que hem cagat de la soledat del nostre pensament, mereix realment la pena de ser llegit pels demés. Assumeixo que gairebé tothom qui escriu, ho fa per un exercici previ de goig personal, ja que d’altra banda, potser ompliria els seu temps fent papiroflèxia o es decantaria per qualsevol altre tipus de distracció; aleshores, el que volia debatre, és si aquest impuls per compartir el que s’ha escrit, no esdevé de vegades massa gratuït, massa compulsiu, massa evident, i si no resultaria millor reflexionar abans i rellegir-se i preguntar-se a un mateix, si val la pena afegir aquell munt de paraules a tot el que ja ha estat dit abans.
    Entenc que la majoria dels qui publiquen ho fan perquè esperen quelcom dels lectors, ja sigui reconeixement o polemitzar i generar debat per exemple, amb algun assaig lúdic com aquest (perquè els “posa” l’art de la dialèctica o són paranoics, ves a saber...), i qui digui el contrari, és que és un maleït hipòcrita, perquè sinó es guardaria la producció en un calaix o tancaria la boca. Llavors, si busques que la teva proposta, acció o resposta, tingui un cert ressò en el públic, una repercussió..., no t’hauries de repensar primer un mica fins a quin punt allò que has fet/escrit alberga la potencial capacitat de generar l’efecte que pretens, o en tot cas -per camaraderia amb els teus col•legues lletraferits- mirar de fer-ho honestament bé, amb el cor, deixar-te la pell? És veritat que de vegades la reacció dels demés és imprevisible i que t’has d’exposar per esbrinar l’efecte que produiràs, d’acord, però renoi, en alguns casos ens podríem estalviar fer malgastar el temps dels altres o en qualsevol cas, revisar amb més cura el que deixem anar a la vista dels demés. Perquè trobo que si un pretén escriure i mostrar-lo al món, hi ha d’haver un mínim de respecte, que es vegi reflectit en la voluntat de fer-ho el millor possible, independentment del virtuosisme o la mediocritat de cadascú com a escriptor o aficionat a escriure. A mi personalment, no m’agrada gens fer malgastar el temps dels demés, per això dubto molt abans de publicar res, no per cap inseguretat personal, no, sinó perquè no vull tenir la sensació que omplo de soroll el silenci íntim de ningú que vulgui gaudir amb la lectura, i si ho faig molt malament per a algú, ostres, que m’ho diguin que no vull viure en la més absoluta de les ignoràncies per favor. Sigueu despietats, us ho suplico. Que molts cops veig tanta pila de déus en aquesta web, que de vegades penso que estic envoltat de Shakespeares. Només una persona d’aquí va tenir els ovaris de “follar-se” varis escrits meus amb alguna nota per sota de déu, i tot i que no m’agrada pas el sistema pueril aquest de les qualificacions, ves per on, la trobo més creïble a ella com a lectora que a molts d’altres (salvant comptades excepcions que sé que són valoracions sinceres) els quals m’han fet créixer exponencialment els decimals a base de copets a l’esquena. Però aquest no és el cas que ens ocupa, que ja em disperso.
    Comprenc que haurà individus que això de penjar els escrits i llençar-los al ciberespai, només ho faran com una catarsi o un bàlsam, encara que se’ls en foti que ningú els comenti mai, o encara que ho facin només perquè els dona una mena de gustet interior exhibir-se l’ànima íntima, o perquè únicament utilitzen la web com a calaix de sastre dels pensament i les divagacions i ja està. Però llavors, per a aquesta tipologia, jo promouria una secció a part, una mena de vitrina expositora sense possibilitat de comentar, ja que si no pretenen pas interaccionar amb ningú, ni la seva pretensió és fer gaudir els altres, ni tan sols remoure consciències, ni motivar res de res a ningú amb la lectura, doncs, llavors, que no interfereixin entre els qui volen estimar al lector, emocionar-lo i respectar la seva intel•ligència. No sé si m’explico. Sé que és una idea controvertida aquesta, però seria per separar el gra de la palla, sabeu? Digueu-me purista o primmirat o fins i tot extremista, fonamentalista si cal. I per un altre costat, també em sap greu, el fet de trobar-me gent en aquesta pàgina, que fan o que intenten fer bona literatura, i que per a mi personalment són veritables escriptors (més enllà de que siguin o no mediàtics o de que els reconeguin o no les seves destreses i capacitats literàries) perquè trobo que fan art amb les paraules... i sincerament, hi ha interferències destorbant-los que em fan tant de mal als ulls, que em torno una mica feixista sense voler, quan sento que els que em fan vibrar de debò, són esmorteïts per la evident mediocritat d’altres que insisteixen en ficar-se pel mig, afavorits per certs corpuscles de fans caçadors de comentaris, lectures i notes altes, a canvi de llepar culs. Perquè veig com es genera una falsa veritat, que honestament, crec que no reflecteix pas la qualitat d’alguns dels millors relators i poetes que aquí he llegit. I és clar que jo no sóc pas qui te la veritat absoluta ni la llicència del gust estètic, per establir quins són els escriptors més bons o els més dolents, però ostres, hi ha senyals flagrants que no cal ser filòleg ni treballar al món editorial per adonar-se’n. Com per exemple, que la repercussió dels escrits d’alguns relators ostensiblement pitjors que d’altres genials, sigui molt major en comparació amb els segons, no essent raonable amb el que hauria de ser per lògica, tractant-se d’una pàgina web dedicada a l’escriptura, com parlem en aquest cas. No és seriós, simplement em sembla un acudit.

    En aquest sentit i en referència amb la classificació d’escriptors que fa el Jomagi, per a mi, hi ha dos tipus d’escriptors: els que fan literatura i els que ho intenten. Se suposa que en ambdós casos escriuen amb certes pretensions i que fins a cert punt, es consideren escriptors a sí mateixos (encara que no ho admetin cap enfora), tinguin èxit o no, o s’hi guanyin o no la vida; però el fet és que intenten dignificar el que fan, o es pressuposa. D’aquests, els primers, els que fan literatura, no cal afegir gaire, són escriptors per antonomàsia. Pel que fa als segons (els que ho intenten o simplement no fan literatura), aquests poden escriure de moltes coses alienes o no a la literatura de ficció, hi ho fan correctament bé, entretenen potser i ja està, no fan màgia, però són perfectament consumibles. I al marge de les dues anteriors tipologies, trobem el grup els “aficionats a escriure”, els quals també es subdivideixen en dos categories ben clares per a mi: aquells que per definició, com aficionats que són, podríem anomenar “els eterns aspirants a escriptors”, i en segon lloc els “frikis” infames. La diferència és que els primers intenten utilitzar la llengua, la imaginació i una petita dosi de lucidesa, el millor que poden i saben, per mirar d’aconseguir quelcom decent de ser llegit per algú, encara que no siguin massa bons, però almenys, manifesten una consciència respectuosa amb el lector, una sincera voluntat de fer-ho bé. Mentre que els segons, directament fan nosa, perquè no tenen noció del seu nivell real de mediocritat i poden arribar a ser perillosos, sobretot quan a més a més, degut a un inexplicable fenomen d’idiotesa encomanadissa, són capaços de tenir seguidors que els donen cabuda i embranzida en una pàgina de relats com podria ser aquesta o qualsevol altra. La qual cosa, només aconsegueix crear una mena de gueto de la imbecil•litat, que pot arribar a ser molt perjudicial per a la bona salut de la coherència crítica de la societat i de la cultura, perquè llavors, perdem els referents del que és art i del que conté certa qualitat estètica, tendint a igualar-lo tot amb el que només és una pantomima i pura ferralla mancada de reflexió creativa i intel•lectual.

    Jo crec, humilment, que el fet de ser un dolent o un bon escriptor, no té res a veure amb si algú intenta escriure sobre coses noves mai no vistes ni imaginades, o amb si es masturba amb la seva pròpia collita de vivències introspectives en primera persona, no. Jo opino que un bon escriptor, es veu en la manera especial i original de dir i de contar les coses. És quan es fa palès un respecte per la mirada del lector, que no és un titella, que té cor i cervell i tacte i que per això, el mínim, és tractar de ser elegant i considerat amb la intel•ligència que se li pressuposa al llegidor i no provar (com qui no vol la cosa), de fer-li empassar el que un vomita, sense almenys, tastar-se un mateix varies vegades el que ha escrit primer, no sigui que te n’adonis que no li faràs cap regal al paladar i que només li hauràs fet beure un glop de paraules inútils.
    Jo mai de la vida censuraria ningú, però no fotem, tinc la sensació (potser m’equivoco i si veig clar que m’equivoco serè el primer en canviar el meu discurs), però sento que avui dia, hi ha un sector de, diguem-li, població, internautes, consumidors, lectors..., amb el criteri estètic massa difuminat, massa conforme amb tot el que els fan empassar i els dona gustet i tot i ni ho posen en entredit, amb una conformitat esfereïdora, zombis de la “regueatonització”, de la “cutreficció”, del “guaisme” que abans comentava. Potser els temps canvien més ràpid que el meu empobrit cervell, potser com dirien els “coachings” superguais, no estic afavorint la plasticitat del meu petit cervellet per adaptar-me al medi com cal, potser sóc un integrista conservador ara de sobte (toca’t els ous!). Ah! clar... uf, és cert, què cansat és generar raonaments amb un parell de frases subordinades avui dia veritat? Demano disculpes al jurat, a la pròxima intentaré dedicar-me a “twitejar” per respecte als “milennials”, als “youtubers”, als “escriptors” pertanyents a la reial acadèmia del “whatsapp” i a tots els individus que ja han estat vampiritzats per aquest fenomen del desig d’immediatesa, que tot ho encomana i que no els permet aguantar la vista ni cinc minuts sobre una bona lectura, preferint clicar un “like” o un “m’agrada” a la primera bestiesa que els cau a l’abast, sense fer gaires comparacions, com qui es mira vídeos de gatets per matar el temps. Definitivament, xupiguai del Paraguai.

  • Bombin, bombin![Ofensiu]
    Mena Guiga | 17-03-2017

    I si es va amb barret bombí, mira, no el bombaran tant????

    Llibertat d'escriure i de mostrar i si pensem que és l'ego és que pensem massa des d'un ego que no va bé. A mi em passa. Pensar fer-ho tot des de l'ego més sa, ja que l'ego és el xassís i no pot marxar i anar pel món virtual i intangible despullant l'ànima o parts del cervell o d'altres combinacions...bé, com deies: qui vulgui (i pugui) que ho absorveixi i si en treu un profit (sigui de riure, de plorar -no de pena o sí-, d'emocionar-se millor si és profundament i sense edulcorants, o d'aprendre o desaprendre...i m'estic perdent...)...Total: que davant les necessitats hi ha solucions. Tal volta calen nivells holístics a Relats (dels més evolutius als més involutius, on tothom pot caure i no és cap judici).

    I l'equilibri de llegir als altres i ser llegit...és dificilíssim. Per això ens tenim a nosaltres mateixos, també.

    Autoabraçada i somriure, això és el que cal i després a bombardejar els altres, que per això hi són! (i que fan el mateix) (amb particularitats, però la base és la base).

    Si, total 2: d'aquí 30 milions d'anys el planeta tornarà a estar sa i verge.

  • FORÇA COMPLICAT.[Ofensiu]
    jomagi | 17-03-2017

    Hi ha dues menes d'escriptors: A: aquells que merament gaudeixen de parlar de si mateixos. B: aquells que donat que tot ja és dit i consensuat i travat, proven de dir altres coses. El plaer per dir quelcom és el mateix.

    A muntanya, he conegut cabrers o pagesos, molts d'ells de llarga edat, amb grandíssimes habilitats lingüístiques i no podien pas ser anomenats escriptors, escrivissin o no escrivissin. Un escriptor 'escriu' perquè no li queda més remei.

    Jo sempre he pensat que el fet d'escriure d'un escriptor, avui dia és exactament el mateix que fer de reponedor d'un gran supermercat, mecànic d'ascensors, fiscal de l'estat o enginyer aeronàutic. Només varia el material que s'usa. Una altre cosa són els resultats del que s'escriu. Uns escriuen molt i molt bé i diuen relativament poques coses; d'altres escrivint més aviat malament et sensibilitzen tant profundament que gaudeixes llarga i abastament.

    Malauradament avui l'escriptura (excepte els DÉUS mediàtics i els seus avaladors) està entrant en un imparable i difuminat terme pseudocultural; com la pintura, el teatre, el cinema, la música, etcetera.... Tot, tot és va convertint en productes adotzenats, plaers efímers i il•lusions vagues, com la mateixa existència.

    O sento, jo ho veig així. Què Déu o el Dimoni hi facin més que nosaltres !

    Una abraçada.

  • Molt bo[Ofensiu]

    Vull dir que m' agrades perdó

  • Escriu[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 17-03-2017 | Valoració: 10

    Com tu vulguis més escriu i el que no li agradi no et llegeixo. Això mi m' agrades

  • Exhibir-se és excitant[Ofensiu]
    Montseblanc | 15-03-2017 | Valoració: 10

    Confesso, Israel, que jo he escrit a d’altres webs i que al cap d’un temps ho he esborrat tot. És com qui fa un castell de naips i arriba un punt en que decideix fer-lo caure i començar de nou. Un passatemps…
    Ja, ja ho sé que és més que això, que de vegades ens avoquem sencers en forma de lletres i que esperem que algú ens entengui, fins i tot que gaudeixi amb la nostra “petita obra”, que ens ho diguin i comentin… No és res dolent, ni vergonyós, encara que “el que produïm” no sigui prou valuós (de vegades). El plaer és escriure-ho, tenir la capacitat de fer sòlids uns pensaments i uns sentiments, i sí, exhibir-se. Amb això potser n’hi hauria d’haver prou. Un mateix sap quan escriu una cosa que està bé (al menys tu i jo, sí), però llavors volem més, volem que algú ens confirmi que d’alguna manera hem aconseguit fer una cosa “que toca a dins”, que “hem establert contacte”. Però si només poguessin publicar aquells que escriuen coses bones de veritat, les pàgines estarien buides… Jo voto perquè tothom escrigui, s’expressi, sigui el que sigui que surti. I és clar que, de vegades (moltes), quan comencem a llegir coses hem d’apartar la palla, però val la pena quan per fi trobes alguna agulla.
    Sí, al que no li agradi, que el bombin, o sigui, que ens bombin a tots jajaja.
    Ai!! M’he punxat, just aquí a la teva pàgina ;) .

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: