Ineeexoraaablemeeent.

Un relat de: Joan Colom
No sé si sóc un malparit. Mes d'un opinarà que sí, però jo, que em preo de ser un jutge força implacable amb mi mateix, em sento indulgent sobre aquest particular. Admeto haver ferit de paraula, obra i omissió a persones que no s'ho mereixien, fins i tot a gent estimada, però mai no ho he fet de pensament. Passant d'aquest lèxic de catecisme ranci (n'hi ha que no ho siguin?) a un de més entenedor, afirmo que mai no ho he fet amb autèntica malícia, amb ganes de fer mal de debò. I que, si alguna vegada m'ha guiat la intenció de molestar, sospito que haurà estat la meva escassa empatia (probable resultat d'una socialització tardana) la responsable de l'error de càlcul i de rebaixar al grau de entremaliadura o exhibició d'humor negre allò que, segons he pogut copsar després per les conseqüències, seria més encertat titllar de sadisme ras i curt.

Darrerament em ve sovint a la memòria una anècdota de fa uns vint-i-cinc anys i que, considerada amb la perspectiva d'ara, ben bé es podria qualificar d'assetjament, tot i no ser-ne conscient en aquell moment. En realitat aquell company de l'E.T.S. d'Engineria de Telecomunicació, que igual que jo i que la majoria de professors que coincidíem dinant al Versalles (el caire de l'establiment no tenia res a veure amb el seu nom) no pertanyia a cap dels departaments que hi tallaven el bacallà sinó a un dels marginals, era ben acollit com a bon jan, però el seu tarannà una mica neuròtic l'havien convertit en el destinatari més habitual de les conyetes dels demés. Com que era un pèl hipocondríac, la brometa que acostumava a gastar-li jo era deixar anar de tant en tant, aprofitant algun moment de silenci en què tothom endrapava, amb un to entre solemne i reflexiu, la sentència "Anem cap a la mort inexorablement. Ineeexoraaablemeeent", exagerant la cadència final. Ell seguia menjant com si res, però els demés somrèiem sorneguerament perquè era clar que no li feia gens de gràcia. Va arribar un moment en què n'hi havia prou a pronunciar la tornada "ineeexoraaablemeeent", de manera pausada i cerimoniosa, perquè en la imaginació dels presents ressonés la cançó sencera.

A què treu cap ara aquesta història? Doncs a fer-vos palès com el posicionament davant la mort pot donar girs insospitats. ¿Que potser no és legítim referir-se a la mort amb ironia (fer el darrer badall; estirar la pota; fer malves; anar-se'n a l'altre barri), cosa que tant es pot interpretar com una actitud d'irada rebel·lia cap a l'inevitable com una estratègia per fugir d'estudi i emmascarar amb un toc de frivolitat allò que en el fons ens aterreix? Certament, ho és, però hi ha experiències que marquen un abans i un després. Només fa un any jo encara jugava amb la mort com a recurs de suspens en un relat de tall kafkià (si més no, les ganes) que havia publicat per entregues en sengles respostes dins del fil "Ars defecandi" obert per mi mateix en el fòrum "Miscel·lània" de "RACÓ CATALÀ" (per a qui no ho sàpiga, un lloc de vocació més extraliterària que "RELATS EN CATALÀ" i amb clara predominància independentista). Duia per títol "Una vida de merda", per bé que també li hagués escaigut "L'home que es cagava a si mateix", i he de reconèixer que va passar sense pena ni glòria. Doncs bé: un mes més tard, a la meva dona li descobrien un tumor en el pulmó, ja afectat per una mena de fibrosi; de primer semblava un carcinoma i després va resultar ser un limfoma, de pronòstic menys dolent però que no li va evitar la mort, aviat farà tres mesos. En els diferents ingressos hospitalaris, a més, vam tenir ocasió d'assistir a la mort d'altres pacients. No sé si trigaré molt a aixecar el cap, però us puc ben assegurar que mai més em veuré amb cor d'ironitzar sobre aquest tema. No pas perquè em sembli censurable fer-ho, sinó per impossibilitat visceral.

Comentaris

  • Resposta:[Ofensiu]
    Joan Colom | 08-08-2017

    I tant, que no cal patir per les bromes! Només expressava la recança per haver-me excedit en alguna ocasió i ser responsable que algú passés una mala estona. I també la certesa que, si recupero la capacitat de fer broma de segons quines coses, la mort haurà desaparegut del repertori. ¡Benaurats els qui poden fotre's del mort i de qui el vetlla, perquè encara no han tastat els aspectes més amargs de la vida!

  • Per sort o per disort[Ofensiu]
    Fidel Català | 06-08-2017

    de la meva solitària existència on visc, podré evitar el mal tràngol que tu has viscut, però la ficció és diferent en alguns aspectes a la realitat, la teatralitat de la vida. Però la família sempre em juga males bromes i fan que la vida sigui força distreta, i que inexorablement, tots ens encaminem cap a la mort. Mira que n'he fet de bromes de mal gust en aquest espai, en el fòrum principalment, però és que m'agrada fer saltar a la gent. I llegint el teu relat, veig que el començament sembla que estigui escrit per a mi, o per mi. No penso les coses, però sé que he fet mal a algunes persones, que a la fi em prenen per un plasta i m'obliden, o no. I malgrat tot insisteixo en fer broma, befa, burla, en aquest fòrum relataire.

    Però vaja, que no cal patir, per les bromes. Patir per la vida és diferent, i per que a relats censurin un relat... si jo fos el censor molts ni veurien la llum, així que no pateixis, el teu relat sortirà.

    No deixis d'escriure.

    FCT

  • Resposta:[Ofensiu]
    Joan Colom | 02-08-2017

    No, Montseblanc, no me la bufa. I molt probablement aixecaré el cap; és més, potser ja començo a aixecar-lo i aquest primer relat en sigui un indici. Però com dius molt bé, mai més no serà com abans, i que aquest cap de setmana hagués sentit la necessitat d'escriure el relat "La mort i res més", que abans d'ahir vaig enviar però encara no ha sortit publicat (confio que no me l'hagin censurat) segurament n'és la prova.

  • La vida mossega[Ofensiu]
    Montseblanc | 28-07-2017

    És així, Joan. Mentre som joves, mentre la vida no ens ha mossegat encara, fem broma, i de vegades fem patir als altres. I fem broma i parlem com si res, perquè el que diem no ens fa mal a dins, per això no ens fem a la idea de que potser als altres sí que els en hi fa. Jo també deia “no n’hi per tant”, “es pot fer broma de tot”, “la gent és molt hipocondríaca”... I podia mirar pel•lícules amb històries de gent malalta, o de nens maltractats. Sí, feia patir, però era suportable.
    Però, tard o d’hora, arriba la mossegada. Jo també vaig ser testimoni de diversos ingressos hospitalaris, d’unes morts que, per més crueltat eren a una uci infantil. I et puc dir una cosa, potser sí que tornaràs a aixecar el cap, encara que mai més com abans, i no, no tornaràs a ironitzar-hi, ja ho tens tu clar.
    T’envio una abraçada molt forta. Sí, ja sé que és fàcil d’escriure-ho, i que només són lletres, i que no ens coneixem, i que te la bufarà segurament hahaha, però potser t’arribarà una miqueta...