Indumentària

Un relat de: Jere Soler G

Va tan accelerat que gairebé trenca la bústia quan l'obre d'una estrebada i agafa el feix de sobres que el carter li ha deixat no fa ni un quart d'hora. Però l'avió no l'esperarà, i el trànsit de Barcelona és infernal, i els taxis no tenen pressa. Instants més tard, arrepapat al seient de vellut del taxi, repassa la correspondència del dia: factures, publicitat, promocions... i a l'últim, un sobre blanc amb l'adreça escrita a mà. Sempre fa il·lusió trobar algun missatge d'aquells que fan sortir una mica de la rutina. Astorat, descobreix que una escola concertada del Raval li ofereix feina de professor; i s'adona, amb estupor, que han pensat en ell mercès a un currículum que va enviar fa deu anys. Deu anys! Just acabat de llicenciar! No pot evitar de recordar amb certa nostàlgia aquell temps d'incertesa en què el destí li hauria pogut girar cap a qualsevol banda. Com ha progressat des de llavors! ¡Cap de vendes de l'empresa de cosmètics més important d'Europa! ¡I ara li ofereixen feina de mestre tites! No té gaire temps per a cabòries, perquè el taxi ja arriba al Prat i perquè comença a sentir un nus a l'estómac que li impedeix qualsevol mena de concentració; el ruc ruc que li arriba sempre que sap que s'ha de trobar amb el gerent nacional. I això li passa dia sí i dia també, perquè la seu de la companyia és a Barcelona, i el gerent nacional gairebé hi viu, a la seu.
-El deixo aquí?
-Sí, si us plau, és un vol a Frankfurt.
El taxista romandrà a la ciutat comtal i ell se'n volarà cap a Frankfurt. Per un instant li sembla que enveja el taxista, que podrà tornar a casa al migdia i fer un petó a la seva dona i als seus fills. No pot evitar de pensar en la Beth; i la imagina mirant-se amb ulls de be el canós andalús que la va seduir mentre ell cremava les nits amb reunions i informes d'urgència. Qui sap on para, la Beth! Però qui de debò li dol és l'Ona, que ara és a escola, i que, bo i viure amb ell, no aconsegueix de veure desperta més de tres hores a la setmana. Les reunions no minven. Els anys d'experiència i els càrrecs no faciliten pas que la càrrega disminueixi. Els diners a cabassos que ingressa no li permeten ser tou en aquest aspecte; i al capdavall, tot el que guanya és per la nena: educació, comoditats, mitjans de formació... I ja prou pena té la criatura de no tenir mare (o de tenir mare sense tenir-ne que tal vegada sigui pitjor) com perquè a sobre el seu pare es lamenti de les reunions i els maldecaps que ha de patir per ella. La vida és com és, i a ell li ha tocat el paper d'executiu cremat, estressat i sovint frustrat. I pensa en tot això quan entra a la terminal i es topa amb el gerent, que com sempre somriu i que com sempre l'escruta de dalt a baix. Ni que fos el primer dia! Aquella maleïda primera jornada de cap de vendes d'ara fa cinc anys, en què el vell li va etzibar per primer cop el sermó de la indumentària.
-Si la camisa porta inicials, vol dir que el tern ha estat confeccionat a mida - li va dir aquell dia -, i que en conseqüència vostè guanya més diners que la resta de mortals. Em comprèn? De tota manera, i sent-li profundament sincer, li haig de dir que avui dia ja s'han perdut els senyals d'identitat: han proliferat com una plaga les botigues de camises a mida fetes en sèrie. Se n'adona, Pere? És un autèntic desastre! Qualsevol mort de gana pot escollir un coll italià o suís i passar pel que no és!
Recorda que de primeres es va sentir tan petit que es va convèncer que el destituirien en una setmana; però aviat va descobrir que la lliçó de la indumentària no finia, sinó que era una formació permanent que continuaria rebent al llarg dels mesos i dels anys.
-I el rellotge és fonamental, Pere; no ho oblidi mai. I deixi's de punyetes, que els rellotges han de ser cars. Enmig de qualsevol negociació, se li ha d'arribar a veure el rellotge; el nostre interlocutor ha de saber amb qui se les heu! Si som rics, som poderosos. Si som poderosos, treballem bé. Si treballem bé, no dubtaran a fer negocis amb nosaltres. Em segueix, Pere? Li recomano els "Tag Heuer". Però si us plau, faci'm el favor de pronunciar "taj joier"; no faci el préssec dient "taj euer" que serà pitjor el remei que la malaltia.
I avui, a l'aeroport del Prat, el gerent el continua examinant. Un lustre després d'aquell inici vergonyós, el mestre de l'etiqueta i del protocol li continua regalant lliçons magistrals.
-Suposo que no cal que li digui que les sabates s'han de netejar cada dia!
En Pere envermelleix. En sortí del portal de casa, ha passat pel costat d'unes obres i se li han empolsinat els mocassins. No hi ha parat atenció fins ara.
El vell continua amb l'arenga:
-Em fa vergonya i tot dir-li això de les sabates, Pere, però ha de saber que al llarg de la meva llarga carrera d'executiu he vist de tot. I miri's, ara, vostè, amb les sabates brutes de pols. Tingui molt clar que el primer que mira la gent són les seves refotudes sabates! -branda el cap com si perdés la paciència. Tot seguit li posa la mà al pit i li analitza la tela de la jaqueta -. I si parlem del tern, Pere, per favor, no em vingui com si anés a un casament -diu -; matisi'l amb una mica de color al dessota; amb una camisa d'un to que no sigui cridaner: beix o blau cel. I amb fibra de seda o de cotó. Eviti els productes sintètics o artificials, i procuri que els colls estiguin ben planxats i una mica rígids.
Han passat cinc anys i encara no l'encerta. Han passat cinc anys i encara pensa en l'Ona mentre rep l'esbroncada de la roba. Han passat cinc anys i continua amb el regust agredolç de la glòria i de l'enyor, de l'èxit i de l'esclavatge. Se sent bullir les orelles; se les intueix roges com un rave; és l'únic símptoma de vergonya que no aconsegueix de dissimular. A l'últim, però, conclou que tampoc no n'hi ha per tant; al cap i a la fi, el gerent només l'humilia en privat, i els diners que guanya ho compensen tot.
La xorra de la tarda desapareix amb l'aire condicionat de l'avió. En un tres i no res arriben a Frankfurt i de seguida es planten a l'hotel. Abans de sopar, passegen pel Palmengarten, i el gerent li proposa de participar en la compra d'un paquet de fons d'inversió lliures.
-Avui compres blat a un preu, i demà el vens més car. Em segueix, Pere?
-Sí. L'entenc. Però ha de ser blat?
-No em sortirà amb escrúpols? Si vostè s'hi nega, ho farà un altre!
-És clar.
I mentre en Pere va fent que si amb el cap, s'imagina l'Ona a punt d'adormir-se, arraulida entre els llençols de conillets blaus; i tal vegada pensant en ell.

*


L'Ona és arraulida entre els llençols de conillets blaus i pensa en el seu pare.
-Àvia, tinc set!
-Vaig, bonica.
Li porta l'aigua, i quan la nena li pregunta que quan tornarà el seu pare, la dona li respon que demà passat. I com si fes falta justificar-ho, li explica com n'és de treballador el seu pare, que només pensa en ella i en el seu futur. I li promet que ben aviat, potser a les vacances, el seu pare se l'endurà de viatge i podran estar junts totes les hores del dia. L'Ona fa que sí amb el cap i resta embadalida contemplant la col·lecció de joguines del món que en Pere li ha anat portant al llarg dels seus viatges. Quan l'àvia se'n va, treu de sota el llit un diari de tapes daurades, desfà el nus de color de rosa que lliga les pàgines manuscrites, i escriu els seus desigs més íntims: "Que la mare deixi el nòvio. Que el pare torni amb la mare. Que em regalin un germà. Que el temps s'aturi a les vacances i que mai més no torni a posar-se en moviment." Quan acaba, torna a cloure el diari, i el desa amb cura dins del seu amagatall.
L'endemà al matí, els avis van al metge i ella s'ha de quedar sola un parell d'hores. Se sent important; ja té deu anys i ningú no la vigila. De tant en tant, però, una veïna, a qui han deixat les claus, passa a treure el cap i li pregunta si tot va bé. I tot va molt bé. L'Ona es mira, a la televisió, un programa que parla dels famosos: de l'exmodel Nora Westinghouse, que s'ha engreixat un quilo i que cap dissenyador no vol contractar; i de la manera com vesteix l'exdona d'un torero retirat, que aquest dies s'ha ajuntat amb l'exmarit d'una duquessa vinguda a menys. Tot va força bé.
Els negocis de Frankfurt també van força bé. Els clients resten meravellats davant l'arenga d'en Pere, que ajudat d'algunes puntualitzacions del gerent, aconsegueix convèncer els alemanys que els productes que els ofereixen representen un salconduit per a guanyar diners amb el mínim esforç. Quan els clients se'n van, el vell està tan content que no pot per menys que somriure amb la boca oberta i improvisar acudits que fan referència a la indumentària de nou rics dels alemanys que acaben d'engalipar.
Després, per celebrar-ho, convida en Pere a sopar al Tigerpalast i li expressa emocionat com n'està de content amb la seva tasca, malgrat les pífies que de vegades comet en el protocol. Dalt de l'escenari, canten i ballen unes senyoretes mig nues, i amb moltes plomes, a les quals el vell no presta gaire atenció, embrancat com està explicant a en Pere que el caviar que els han portat de ben segur que és autèntic, perquè n'han posat molt poca quantitat, i perquè és gris. I el sermoneja en veu baixa, bo i exigint-li que faci servir la cullereta petita de conquilla de nacre per agafar una mica de caviar i posar-lo suaument en un extrem del plat, i que amb discreció vagi untant torradetes amb mantega. En Pere va fent que sí amb el cap, agraint, com un bon jan, les lliçons que el seu mestre li regala.
Se'n tornen a l'hotel, i el gerent li diu que se sent esgotat i que té ganes d'anar-se'n a dormir. En Pere reconeix que ell també està cansat, i queden que l'endemà al matí es trobaran al bufet, a les vuit, per esmorzar.
En Pere es desperta d'hora per a dutxar-se, afaitar-se, i poder gaudir d'uns minuts d'intimitat abans no li toqui d'aguantar els discursos del vell. A les vuit baixa al bufet i el gerent encara no hi és. Vint minuts més tard, encara no ha arribat. Com que l'autobús que els portarà a
l'aeroport no trigarà gaire, en Pere decideix de pujar a l'habitació per a comprovar que no s'hagi adormit, bo i que li sembla impossible que algú tan estricte pugui arribar a adormir-se. Un xic nerviós, es planta davant del número vint-i-tres de la primera planta i colpeja poruc la fusta de roure cinc vegades seguides. Ningú no li respon. Posa la mà al pom i fa per obrir la porta. Descobreix que no està tancada amb clau. Empeny una mica i clissa per l'escletxa. Sent la dutxa i respira tranquil; no s'ha adormit i segurament baixarà aviat. Torna a cloure la porta amb molta cura, per evitar que el vell arribi a saber mai que ell ha gosat pujar a despertar-lo, però just abans de perdre del tot la visió de l'habitació, descobreix, llençades per terra, unes mitges de blonda, unes calces i unes plomes. De la impressió, el cor li fa un truc, i es felicita de no haver-se trobat una corista mirant-lo amb ulls d'astorament per l'escletxa de la porta. Riu sol, pensant que potser s'estaven dutxant tots dos junts. S'allunya corrents pel passadís, aguantant-se la rialla, i comprenent les presses del vell per anar a dormir aviat la nit anterior. ¿Qui s'havia d'imaginar que el gerent nacional fos tot un seductor?
Quan el veu arribar, tot sufocat, al bufet, amb la pressa quallada a la cara, li tornen a venir ganes de riure, però es conté. El vell li demana disculpes pel retard, i nerviós comença a servir-se el cafè amb llet i les torrades amb melmelada de gerd. Ja a l'avió, amb to paternal li pregunta per la seva filla. En Pere aprofita per fer-li veure el poc temps que li pot dedicar i la profunda necessitat de pare que té la nena. El gerent, però, sembla que no s'adona que el que en Pere pretén és demanar-li una mica més d'humanitat pel que fa als horaris, i en comptes d'atorgar-li millores laborals li surt amb la notícia sorprenent del congrés per a famílies d'executius que se celebrarà aquest cap de setmana a Tarragona. I afegeix que en Pere hi ha d'anar amb l'Ona. Insisteix en el fet que la nena no pot perdre l'oportunitat de conèixer altres infants, fills de l'empresa, i de rebre tot un seguit de classes de protocol i de "saber estar" que li aniran molt bé per la seva futura projecció social. En Pere sent una calor xafogosa que li amara la pell de tot el cos, perquè esperava amb candeletes que arribés dissabte per a desconnectar de la feina i dedicar-se a l'Ona en cos i ànima. Intenta d'improvisar una excusa, una raó de pes per a no assistir-hi; però l'expressió del gerent li fa veure ben clar que no se'n pot escapar; i que si de debò té ganes que la seva posició dins l'empresa continuï pujant, haurà de combregar amb rodes de molí. I li fa molta ràbia, perquè un acte d'aquestes característiques se li hauria d'haver anunciat amb temps. Per què li diu un dia abans? Se sent tractat com un esclau de l'empresa; encara que s'adona que un esclau no guanya el que ell guanya, i que fóra absurd renunciar a la feina que té. El cert és que guanya tants diners que no se sent amb forces de buscar-se altres horitzons. I el vell es passa el viatge parlant-li del congrés, i de la sort que tindrà de poder passar aquests dos dies amb la seva filla.
Arriba a casa a l'hora de dinar. L'Ona se li llença als braços. No queda gaire entusiasmada amb la notícia de la trobada de Tarragona. En Pere intenta fer-li veure que s'ho passarà bé, que aniran a la platja amb altres nens i nenes, i que coneixerà molta gent. A l'últim, la convida al cinema. Van a veure una pel·lícula de Disney on hi surt una família americana intensament feliç i profundament unida. Després sopen en una hamburgueseria; i en acabat, en Pere li demana el gelat més espectacular de la carta. La nena està tan entusiasmada amb la copa curulla de nata i la bengala guspirejant escandalosament, que no té temps de capficar-se amb la trobada de Tarragona, ni d'explicar-li al seu pare com l'ha trobat a faltar tota la setmana, ni de confessar-li que últimament s'ha sentit molt trista.
Complint les instruccions del gerent, l'Ona i en Pere es presenten davant l'hotel Imperial Tarraco a les nou del matí. De seguida descobreixen la cinquantena de persones que formen el grup del congrés; dotze executius amb les seves respectives famílies que, amb més o menys disposició i sense fer gaire xivarri, s'instal·len a la segona planta de l'edifici. El gerent nacional va saludant tothom, content com un gínjol. Quan arriba davant d'en Pere, es gira cap a l'Ona, li pessiga amb suavitat la galta i li diu amb admiració que sens dubte és la noia més bonica del congrés. Li pregunta l'edat, i quan la nena li diu que té deu anys, el vell s'admira emfàticament del fet que en Pere tingui una filla tan gran i tan bonica.
A les onze, després del discurs inaugural, se'n van a la platja. Abans de trepitjar la sorra, un dels organitzadors del congrés explica als infants la necessitat de comportar-se amb modèstia. Les nenes han de portar banyadors d'una peça i els nens bermudes fins a mig genoll. Cal que obeeixin en tot moment les indicacions dels adults que els acompanyen. Si s'han de canviar el vestit de bany, ho han de fer conservant la decència; és a dir embolicant-se amb cura dins d'una tovallola de manera que el pudor els resti intacte. El gerent, mentre escolta aquestes paraules, va fent que sí amb el cap; i quan l'organitzador acaba d'exposar les normes bàsiques d'urbanitat a la platja, el vell aplaudeix efusivament, gairebé amb llàgrimes als ulls. La resta de pares, potser per mimetisme, també acaben aplaudint. L'Ona se sent una mica incòmoda perquè dessota la roba, hi porta el biquini, i no pas el banyador d'una peça de color negre que totes les altres nenes llueixen. De seguida se li acosta una monitora, se l'endú apart, i amb un somriure als llavis, treu d'una motxilla un banyador fosc com el plomatge d'un corb i ajuda la nena a posar-se'l.
Mentre les criatures es banyen, vigilades i guiades pel grup de monitors de l'empresa, els adults conversen a redós d'unes ombrel·les immenses de color taronja que els protegeixen del sol abrusador. De tant en tant, el gerent bufa enfurismat, mirant de cua d'ull algunes noietes, alienes al grup, que van amb els pits a l'aire.
-És indignant! -exclama -. Venim a una platja urbana per a evitar-nos imatges indecents, i ens trobem això! -i se sulfura, enrogint, enmig de palpitacions incontrolables.
Gairebé quan ja marxen cap a l'hotel, l'Ona descobreix, abandonada sobre el mur que separa la platja del passeig marítim, una guitarra de fusta esgrogueïda, amb adhesius que exhibeixen el símbol de la pau i de l'amor lliure a la caixa de ressonància.
-Papa, una guitarra!
En Pere s'hi acosta, l'examina, i comprova que, malgrat que és vella, es conserva en força bon estat. Mirant al seu voltant, observa que tothom està enfeinat ajudant a vestir criatures i recollint estris; li pica l'ullet a l'Ona, s'asseu al mur, es col·loca la guitarra entre els braços i comença a interpretar "Viatge a Itaca" d'en Lluís Llach. El rostre de la nena s'il·lumina com en Pere mai no l'ha vist il·luminar-se abans; i ell, mentre canta, pensa que té una filla a qui no coneix, i que ben aviat ja s'haurà convertit en dona. A mitja cançó, s'acosta el gerent nacional amb cara de pòquer, es mira en Pere, i li estrafà amb una veu que vol semblar educada (però que conté una intensa ràbia visceral) que què se suposa que està fent el seu cap de vendes amb aquest artefacte a les mans. En Pere, amb expressió de gravetat, deixa la guitarra sobre el mur mentre el vell li va clavant una renyina per la seva poca cura en mantenir la dignitat del càrrec; i li recorda que, de tots els executius del congrés, ell és qui ingressa més euros i qui té una tasca de responsabilitat més elevada.
A l'hotel, a l'hora de dinar, tornen a separar els infants dels adults, i aprofiten l'àpat per impartir a les criatures una classe magistral de bones maneres a taula.
-Cal ensenyar als infants a menjar -explica el gerent nacional -, d'aquí, en sortirà la seva valoració social.
I els monitors van explicant als nens els detalls del protocol. Que si el ganivet no s'ha de dur a la boca. Que si no s'ha de mossegar el pa abans que portin els plats. Que no s'ha de parlar amb la boca plena, però que s'ha d'estar atent a la conversació de la taula. Que quan es mastega cal tenir els llavis closos. Que no s'ha de menjar de pressa ni a poc a poc. Que és necessari eixugar-se els llavis abans de beure.
Mentrestant, els adults parlen de negocis, de fons d'inversió lliures, d'estratègies financeres, de clubs de golf. Val a dir que el capellà de l'empresa beneix la taula abans i després de l'àpat.
A la tarda, en Pere tampoc no pot estar-se amb l'Ona, perquè els nens participen en una gimcana sobre l'ús adequat del telèfon: com s'ha de fer per marcar correctament, de quina manera es pregunta per algú, quins mots han de pronunciar per a contestar. Després de la dinàmica del telèfon, reben unes quantes xerrades més sobre com s'han de comportar quan són convidats a casa d'algú, de quina manera es correcte de vestir-se, i quines tècniques poden fer servir per a expressar un semblant feliç, malgrat que per dins tinguin ganes de plorar o de riure. El capellà de l'empresa, tot seguit, els fa una mica de catequesi, bo i parlant-los de la necessitat de no dir mentides.
Les parelles dels executius, per la seva banda, van a fer una visita turística per Tarragona; i els seus marits (càrrecs de pes de l'empresa) es reuneixen per elaborar les estratègies comercials del proper trimestre.
-Pere, dilluns, vostè i jo volem a Nova York. -li anuncia el gerent.
-A Nova York? Dilluns?
-Sí. Hi serem una setmana.
-Una setmana? -en Pere se sent desolat. Set dies més sense veure l'Ona. Té la sensació que el temps se li esmuny com l'aigua que a cops intenta agafar amb les mans a la platja; i que encara que no ho vulgui, se li escola entre els dits.
Cap a les nou del vespre, el gerent s'adona que ja és hora de sopar i que encara no han assolit els objectius de l
a reunió. Amb expressió d'amoïnat, fa que no amb el cap, i cita en Pere, per a després de l'àpat i del ball de gala, a la seva cambra.
Al menjador, es repeteixen, si fa no fa, les disposicions pedagògiques habituals; amb l'afegit del ball de gala posterior, en què l'Ona aprèn a moure's seguint el ritme del vals; amb la punyent i prèvia humiliació que sent la nena quan, abans de començar a menjar, una de les monitores se l'endú al lavabo i li exigeix que substitueixi els texans i la camisa de brodats peruans per un vestit negre, llarg fins als peus.
Tres hores més tard, ja a l'habitació, en Pere pensa que li hauria agradat de poder parlar a soles amb la seva filla i preguntar-li si s'ho està passant bé. Però la nena s'ha adormit gairebé abans de posar-se el pijama. Resignat, surt al balcó, contempla les estrelles, i recorda el temps en què la vida li semblava una aventura bella i misteriosa: els dies de la infantesa, quan el futur li picava l'ullet i li prometia gestes heroiques en mars llunyans i exòtics. Recorda la sensació de pau, quan pujava en bicicleta al Coll d'Estenalles i s'aturava a la Font de l'Olla; se sentia lliure i satisfet. Veu una estrella fugaç. Pensa un desig. La brisa de la nit li acaricia el rostre i li regala la flaire de la mar. Plora i no sap per què. Quan es recupera, s'adona, amb horror, que és la una de la matinada i que fa més d'una hora que el gerent nacional l'està esperant a la seva habitació. El cor li fa un salt i surt disparat. Arriba tan nerviós a la cambra del vell, i amb tanta por de rebre una esbroncada pel seu oblit, que ni tan sols truca a la porta. L'obre tremolós i no pot evitar de sorprendre's quan comença a escoltar una melodia francesa com de cabaret. De sobte, i sense creure's el que els seus ulls contemplen, descobreix el gerent nacional entaforat dins les mitges negres de blonda que no fa ni dos dies va veure llençades al terra de l'habitació de Frankfurt. Damunt dels cabells blancs, hi du una mena de barret de plomes de colors; i al pit uns sostenidors de randa que li pressionen la pell, nua i vellosa, d'home madur. Les mitges, semitransparents, no oculten un cul enorme que se sacseja a ritme de la música. En Pere sent que la sang no li arriba al cap, i quan reacciona i intenta de recular sense ser vist, els ulls del gerent, que just acaba de girar-se, l'identifiquen i es transmuten en una expressió d'espant tan tremenda que en Pere, per uns instants, dubta que aquell home sigui qui se suposa que és. El vell estrafà un crit d'angoixa i es convulsa desconcertat al llarg d'uns segons. Després li suplica que no marxi, que necessita explicar-li-ho tot. En Pere va fent que no amb el cap, amb expressió de no voler donar importància al fet, i va repetint que no passa res, que ell ja se'n va; mentre amb la mà oberta, i el braç estirat endavant, expressa que tot està bé, que no hi ha motius per a continuar donant voltes al tema. Però el vell, entre sanglots, el fa seure tant sí com no, i amb la disfressa encara posada li explica, mig gemegant, que el que en Pere ha vist no és res més que la seva feblesa, l'única feblesa que té; i que cada dilluns a la tarda va a confessar-se a una església dels Legionarios de Cristo. Li suplica que si us plau no expliqui res a ningú, que aquest detall és només un petit aspecte puntual de la seva vida, que ell és un home respectable i que quan veu una noia fa esforços titànics per a no mirar-li els pits ni el cul; i afegeix que al llarg de tota la seva vida no ha fet res més que evitar la visió dels cossos femenins nus. Acaba pronunciant, gairebé com una declaració de principis, que ningú no li podrà retreure mai que no hagi lluitat amb acarnissament per viure la santa puresa. En Pere, atordit, va assentint amb moviments serens de testa. El gerent, de genolls, es lamenta una vegada i una altra d'haver-se oblidat de tancar la porta amb clau, i li suplica i li torna a suplicar que per favor li guardi el secret.
Aquella nit, a en Pere, li costa d'agafar el son. A l'últim ho aconsegueix, concentrant-se en la respiració de l'Ona, i intentant de pensar en el temps en què la vida li era suau com un cel clapat d'estels.
L'endemà al matí, al bufet de l'hotel, el gerent se'l mira amb foc als ulls.
-Escolti'm bé, Pere -exclama, enduent-se'l a part, i intentant de parlar baix -. No es pensi ni per un segon que allò que va veure ahir li pugui servir per aconseguir tractes de favor! No en té cap prova, sent? Cap prova! Si ho explica a algú, ho negaré, i ningú no el podrà creure mai. Ahir jo estava molt tou i vaig dir coses que potser no hauria d'haver dit; però d'ara endavant la nostra relació continuarà sent tan professional i tan exigent com sempre. M'ha entès bé?
En Pere, com ha fet sempre, assenteix amb el cap, sense expressar cap mena d'emoció, i se'n torna al menjador a acabar d'esmorzar.
A les onze van a la platja per a encetar aquest segon i últim dia de congrés familiar d'empresa; i es reprodueixen els protocols i els consells del dia anterior. Avui, però, la noia que li va deixar el banyador a l'Ona, s'ha descuidat la motxilla, i per decisió del gerent la petita ha de restar vestida sense possibilitat de prendre el sol ni de banyar-se.
-L'infern és prou calent i prou esfereïdor com perquè aquesta criatura aprengui a ser modesta i pudorosa -diu.
En Pere encara està trasbalsat per l'escena de la nit anterior i decideix de quedar-se al passeig marítim amb la seva filla. Se sent interiorment furiós en veure com la petita observa amb delir els jocs dels seus companys dins l'aigua. Pare i filla xerren una estona de tot allò que per manca de temps mai no poden dir-se; i en girar el cap vers el sud, en Pere torna a veure la guitarra atrotinada que ahir va haver de deixar avergonyit pels renys del gerent. Un xic insegur, l'acull de nou entre els seus braços i frega suaument les cordes com si saludés una vella amiga. Comença, tot d'una, a entonar una vella melodia d'Esquirols. "Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó..." La faç de l'Ona irradia felicitat.
Quan va per l'última estrofa, li sembla percebre una veu rogallosa que se li apropa pel darrere. Es tomba i descobreix el gerent fent escarafalls amb les mans i dirigint-se veloç fins a on estan asseguts.
-Faci el refotut favor de deixar de fer el hippy... o li juro que haurà de començar a emplenar currículums!
En Pere s'adona que la seva filla gairebé es posa a plorar per la violència de la situació; i llavors, sense dubtar-ho, s'aixeca, posa, afectuosament, la mà a l'espatlla del vell, i li diu amb tranquil·litat:
-Que li vagi molt bé amb les mitges i les plomes!
Tot seguit, pren de la mà la seva filla i li pregunta si ha sentit a parlar alguna vegada de la platja de la Waikiki.


*



No gaire lluny de Tarragona, l'Ona i en Pere avancen enmig d'un bosc de pins despentinats, amb el rerefons de les llagostes i el proper i engrescador brum de la mar. Mitja hora després, arriben a una cala generosa, limitada per espadats de parets refractants, damunt les quals el vent i la salabror hi han dibuixat sanefes úniques. Descendeixen fins a la sorra per un talús sinuós i recargolat; i un cop allà, la nena s'endú la mà a la boca i engega una rialla sorpresa i divertida.
-Papa, si tothom va despullat!
Estenen la tovallola ran de mar, prop d'una família amb dos nens, si fa no fa de l'edat de l'Ona, i alenen la flaire dels pins.
La cala està protegida per immensos penya-segats d'un groc refulgent; abillats, pel capdamunt, amb la intensitat del verd encès del bosc. La sorra és fina. El llit de la platja, generós. La civilització, lluny.
En Pere es despulla completament. L'Ona torna a riure i es lleva els pantalons i la camisa, restant amb el biquini de flors vermelles. Sembla que dubta, però tot d'un plegat es lleva el sostenidor i les calcetes, i enriolada corre cap a l'aigua. Es capbussa dins d'una transparència turquesa, càlida com l'abraçada d'un déu amorós, i percep la carícia de la Mediterrània a cada porus de la seva pell. Passen vint minuts, i ja s'ha fet amiga dels nens de la família veïna. El temps es detura.
Al vespre, quan arriben a casa, en Pere rellegeix la carta de l'escola del Raval; la que va rebre just abans d'envolar-se cap a Frankfurt. S'apunta el número de telèfon i sospira alleujat. Demà al matí hi trucarà.
Després se'n van a dormir.

* * *

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Jere Soler G

Jere Soler G

188 Relats

825 Comentaris

261365 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Aquests últims anys m'he allunyat una mica d'aquest web en el qual he passat moments fascinants. Hi vaig arribar al 2005. Potser sigui el moment de tornar-m'hi a acostar, tot i que ara no escric tant, faig més cinema que altra cosa; i estic una mica més diversificat, i una mica espatllat, només una mica.

Tinc un canal de YouTube de cançons:

... CANÇONS

També tinc un blog que està a punt de fer setze anys:

...:-))) : NUESA LITERÀRIA