Indigneu-vos, desencanteu-vos i revolucioneu-vos

Un relat de: llamp!
De què serveix la memòria històrica? Serveix de molt, massa, en excés. La memòria de la gent gran és tant extensa i tant complexa! Fixeu-vos-hi que moltes vegades recordem detalls increïbles sobre coses ocorregudes o viscudes o llegides en la infància o adolescència… I en canvi no recordem el que vam menjar ahir per dinar. “Paranys de la memòria” titulava un disc en solitari de l’any 1997 en Pep Sala. Podríem qualificar-ho de paranys, realment teranyines molt ben encriptades, amb camins fressats i altres ben atapeïts. No us parlaré de cap llei de la memòria històrica. Em refereixo a ella com a concepte en general. La memòria i la història de cadascú té racons sublims que ens han fet progressar cap amunt, decaure cap avall o mantenir-nos en una línia de comportament. Adoneu-vos que quan un creix, es fa gran i passa el temps, la nostra memòria, junt amb els somnis, la perícia, el nostre bagatge cultural, la nostra consciencia social va en augment. Creixem en experiència i creixem en coneixement, però també creixem en ignorància. Som capaços del millor i del pitjor.



Heus aquí Grècia. Els grecs, inventors de la democràcia. Ara, si els europeus els hem de salvar de la fallida... és que els valors grecs han perdut tant que ja no se sostenen per ells mateixos? Es pot aplicar això a la democràcia (demos – poble, cràcia – govern). El govern del poble de Grècia és insostenible declaradament. I s’està apuntalant perquè resisteixi. Què se n’ha fet de Vangelis? Vangelis, el grec que va crear la banda sonora de “Blade runner”? Aquell músic amb futurisme, visionari, creador d’una música que ha donat cent mil voltes a la terra amb els seus teclats i composicions... Què se n’ha fet d’aquell esperit grec? Què hem perdut a Grècia? La democràcia potser? Que la seu de la democràcia estigui en fallida no és bona senyal. Això vol dir que s’aproximen més règims no democràtics? Possiblement sigui una entelèquia parlar de Grècia i democràcia en temps en que els polítics no creuen en el poble i el poble se’ls llença a sobre. Hi ha poca-vergonyes en la política, però també hi ha gent justa i equilibrada, o almenys ho sembla. Potser no és la fi de la democràcia, però si la tecnologia és una dictadura, cal democratitzar els països més desenvolupats, lògicament.



Aquesta nit he vist un tros d’un reportatge del canal 24h. El programa és “En Portada” i el tema era “El desencanto de Europa”. M’ha semblat d’un alt interès, donat que parlava dels moviments d’indignats a tota Europa: a Londres, Berlin i París sobretot. Em crida l’atenció el títol: “El desencant d’Europa”. Fent valer la meva memòria, recordo aquells trafegosos anys d’estudiant en que llegia una publicació del diari “El Periódico” i que es repartia pels instituts de Catalunya. Hi va haver un titular que se’m va quedar gravat: “La selectividad empuja al desencanto”. Com dient que la selectivitat feia espavilar als estudiants. I partint d’aquesta premissa: Què pot empènyer a desencantar Europa? Què ens pot fer sortir de la crisis? Aquí “hay gato encerrado”. Que vol dir que no ens diuen tota la veritat. Els governants viuen de la renda d’antics creixements econòmics. Alhora estan supeditats als interessos dels bancs i banquers. És un error reconèixer-ho? Jo penso que per això mateix, Europa està desencantada. Perquè polítics i banquers reconeixen que l’herència que tenen és tant dolenta, com mal estructurada, com mal aplicada, com mal dibuixada, com mal duta a la pràctica des dels inicis del capitalisme, fins als nostres dies. Si acceptem que aquesta societat està regida per 3 grans poders: religiós, polític i econòmic, què li queda esperar a un musulmà (religió), a l’atur (políticament) i pobre (econòmicament)? I així amb totes les ètnies, religions i cultures del món, però pel damunt de tot: les persones. Què hi ha darrera la crisis? El petroli? Podria ser ben bé que sí. Sempre se’ns ha manifestat que el petroli té els dies comptats. Sempre se’ns ha manifestat la famosa frase: “El Petroli és l’or negre”. Ara, els Americans tenen satèl•lits capaços d’endinsar-se en les capes terrestres més profundes per veure què hi ha i treure’n conclusions molt aproximades. Jo crec que en la era de la tecnologia, una crisis com la que vivim és fruit de descobriments molt actuals, que solen ser secrets d’estat i que el poble només en veu les seves conseqüències. És que queda menys petroli? És que Arabia Saudí, essent la major reserva de petroli del món i que manté secret sobre les seves reserves de petroli no és un indicador que les coses no pinten bé? Veiem les meravelles que fa la tecnologia i ens venen les pel•lícules més tecnològicament perfectes i abundants en recursos financers, tècnics i complexitats vàries... Són els Americans. Sabeu que els Americans i els Russos són els màxims productors de petroli? Això no treu que Arabia Saudí tingui més reserves, que significa que tenen petroli per més temps. Els Americans i Russos són els qui produeixen més, però en canvi, se’ls acabarà abans el petroli. Ara mateix recorreria a la pel•lícula “Mad Max” per fer-nos veure que sí, efectivament, el petroli no és per sempre. El cotxe, el camió, la moto i els avions... com a símbols del capitalisme tenen els dies comptats. Hi haurà petroli, en seguirà havent, però els fòssils, fòssils són. I els fòssils s’acabaran, no n’hi haurà prou per a tots. Tornarà a ser pels rics, perquè el petroli s’encarirà tant i tant que llançarà a molta gent al carrer.

El desencanto de Europa – EN PORTADA – Canal 24h (si no us funciona l’enllaç pengeu el següent al vostre navegador: http://www.rtve.es/alacarta/videos/en-portada/ )

Els grans canvis en les nostres societats han vingut precedits per grans o mitjanes o petites revolucions. Jo associo el moviment dels “indignats” a una petita revolució. Tracy Chapman ja ho deia el 1988: “Talking about a revolution” (Parlant d’una revolució). Arribarà la revolució... La utopia serà realitat i la fi de l’imperi del cotxe, el camió, la moto i els avions esdevindrà motor de canvi per les noves generacions, que seran generacions molt més rebels que els “Indignats”. Serà una massa social de proporcions continentals. Cauran règims, reis, governs, estats, nacions, pobles, etc. Caurà molta gent. Hi haurà qui es tornarà boig, hi haurà qui defallirà, hi haurà qui patirà i hi haurà qui hi guanyarà. El capitalisme es reinventarà? Desitjo que no, que tan sols sigui un miratge i que aparegui un sistema menys dolent que el menys dolent dels capitalismes. La utopia és possible i ho notem amb la crisis, quan el poble surt a reclamar que se’ls informi i que se’ls tracti en millors condicions. És hora de plantar cara als governs mentiders, als banquers que se’ls menja l’ambició, als poders públics que veuen decréixer la seva influència mediàtica i social. És moment de dir: “Jo també en sé de fer el que feu i no per això sóc superior a la resta”. Si el Barça és una religió i el messies és Messi, cal aprofundir en la cristiandat de Jesús (no del Cristiano), però cal mirar a les societats que no depenen tant de la religió i són més autosuficients, dinàmiques i productives. No anem a vendre la moto, si no a conèixer cada petita peça que la conforma i muntem motos perfectes i sense parangó. Cal que ens espavilem. Europa està desencantada, que ve a ser que s’ha desvetllat del somni que vivia i ara, toca tocar de peus a terra, començar el dia amb el peu correcte i alçar el vol amb tota valentia i seguretat d’arribar a bon port. En fi, un psicòleg al qui visito a vegades em diu: “Tot caurà pel seu propi pes”. Mentre Newton i la llei de la gravetat segueixi en vigència... A creure s’ha dit!!!



“Paga i et donaran tot el que mai has necessitat” diuen els Pets amb “Soroll”. És ben bé que el mercat de les necessitats creades és un puntal del capitalisme salvatge i desbocat. Que en vols un? Emporta’t-en 5 al preu de 3 i que no se’n parli més... Aquesta filosofia ha contribuït a desequilibrar qualsevol balança comercial amb un mínim de seny i de consciència humana i ecològica! No es pot defenestrar la natura a base de sobreexplotar-la, igualment que ningú ven duros a quatre pessetes (Bé, això té una base històrica i és que un governant espanyol ho va arribar a fer). L’important és el benefici. Ho diuen tots els llibres de comptabilitat i finances: L’empresa vol el màxim benefici... i el que quedi per la naturalesa és ben poc important. La naturalesa hi juga un paper ben poc important en una societat on prima el benefici i el poder del diner. Quan era un nano, ens deien que hi havia tres sectors econòmics: el primari (agricultura, ramaderia, pesca, etc.), el secundari (transformació de les matèries primeres en productes acabats) i el terciari (empreses de serveis al ciutadà). El que no ens havien explicat i, que ara és fa més patent, és que hi ha un quart sector molt instaurat en el capitalisme més ranci, fruit de l’herència dels burgesos, industrials i governants que sempre han sigut minoria i que aclaparen gran part de la riquesa mundial (el sector dels capricis dels bancs, dels capricis dels rics amb molta ambició, dels capricis dels magnats poc escrupolosos, dels capricis dels governants amb poca altura de mires i molt ben plantats; i dels capricis dels mercats financers que són com una bombolla: ara estan aquí, ara estan allà, ara no estan enlloc).



Indigneu-vos, desencanteu-vos i revolucioneu-vos...

I busqueu la bellesa, que és el darrer bastió que no ens poden manllevar.


Comentaris

  • Bon escrit.[Ofensiu]
    free sound | 23-02-2012

    Jo afegiria...
    Indigneu-vos, desencanteu-vos,
    ("encanteu-vos”) i revolucioneu-vos.
    Bon viatge crític (als interessos, a la memòria històrica,
    a la utopia com a dret...)
    Felicitats!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: