Indifel

- Espera, no marxis... voldria dir-te quelcom
- Faré tard, m’estan esperant...
- Per uns instants... he sigut feliç, he estimat i estimaré coda corba del teu cos, aquesta pell rosada i aquests ulls... Des d’avui el teu nom serà el títol dels meus somnis i escriure cada pàgina amb el gust dels teus llavis. Aquest gust que em provoca un calfred de plaer cada cop que tu estas entre els meus braços i jo entre les teves cames. Aquest matí abrigats pels raigs de sol me sentit dins teu com mai m’hi havia sentit, el plaer de cada moviment i cada gemec recorren el meu cos negant-se a marxar. Igual que no vol marxar el record dels teus llavis tacats, els llençols humits i els nostres ulls rient. A partir d’ara repetiré aquest matí en el meu pensament. Sabent que, encara que només fos un dia, et vaig poder estimar.
- Haig de marxar, Tu no vindràs? És el teu amic.
-No, no suportaria veure-ho. Em conformo en aver-te vist amb el vestit blanc. Gaudeix d’aquest dia i que vagi molt bé la lluna de mel.
- Fins aviat.