Independència

Zuuuup!

Per un moment el pas del tren monorail va tallar la conversa. Anava tan de presa que enlloc de fer soroll, el que feia era absorbir qualsevol so que es trobés al seu pas. Era només un instant molt breu, ni 2 segons.
- Què deies, avi? -preguntà l'Anna tot seguit.
- Que ja és hora de tornar cap a casa -li contestà en Manel, aixecant-se i espolsant-se la sorra dels pantalons.
- Nooo! Vull que m'acabis d'explicar la història.
- Ara ja s'ha fet tard, Anna, continuarem després.

. . .

- Avi...
- Què vols, Anna.
- Em segueixes explicant aquella història?
- Primer hem de sopar. I ja saps que quan no estan els pares, t'ho has de menjar tot.
- No tinc gana.
- Doncs, no hi ha història.
- Vaaaal, menjaré, què hi ha per sopar?
- Verdura i peix a la planxa.
- Jopeta! Jo vull macarrons...
- Si per tu fos, només menjaries macarrons. Macarrons per esmorzar, macarrons per dinar, macarrons per berenar i macarrons per sopar. Ara que m'hi fixo bé, ja comences a tenir cara de macarró -acabà dient en Manel mentre es girava i se li escapava un somriure per sota el nas. L'Anna s'assegué amb posat murri, repenjà els colzes sobre la taula aguantant-se el cap amb les dues mans i tancà els ulls el més fort que va poder. No va tenir temps ni de començar a pensar, que ja tenia el plat al davant. Ensumà fluixet arrugant el nas, tornà a ensumar més fort, i tot seguit obrí els ulls com a taronges alhora que cridava - Oh! Avi, macarrons! -i s'aixecà de cop a fer-li un petó mentre li donava les gràcies.
- Està bé, està bé, però ara seu i menja.
- Me'ls acabaré tots, ja veuràs.

. . .

L'Anna havia acomplert, s'ho havia menjat tot. Feia estona que havia acabat i mentre l'avi feinejava per la cuina recollint i rentant els plats, ella l'hi havia demanat permís per aixecar-se de la taula i anar al sofà. L'avi de tant en tant feia una ullada per la porta i la veia llegint un llibre recolzada entre un parell de coixins. Sabia que aquesta nit, no se n'escaparia d'explicar-li la història que feia dies li havia d'explicar, i no trobava el moment ni la manera. Avui, per fi, s'havia decidit. Estava convençut que explicada en forma de conte, seria molt més entenedora per a la nena. Dir-li on havien anat els seus pares de viatge, no era gens fàcil.
Mentre penjava el drap d'eixugar la vaixella, tancà el llum de la cuina, agafà un llibre de la prestatgeria i s'assegué a la butaca just del davant del sofà. L'Anna se'l mirà de reüll i sense apartar la vista de la lectura, murmurà:
- Aviii...
- Ssst!
- Aaavi... -aquest cop ja alçant més la veu i mirant-se'l.
- Val, anem a veure..., on ens havíem quedat? Ah! sí -va continuar en Manel- A poc a poc, i sense que els senyors dolents se n'adonessin...
- Para, para, avi. Millor que tornis a explicar-me-la des del començament.
- Altre cop?
- Sí, si us plau.
- Està bé, tornaré a començar. Però, vull que t'estiguis calladeta, d'acord?
- D'acord.
- Bé, vet aquí que una vegada, hi havia uns senyors molt dolents, molt dolents, que es dedicaven a conquerir a tots els pobles que trobaven al seu pas. I quan ho feien, no els deixaven parlar la seva llengua i els prohibien els seus balls i les seves festes.
- Avi, i les nenes tampoc podien seguir jugant als seus jocs?
- Ssst! Hem quedat, Anna, que no m'interrompries.
- Però, avi... -encara va tornar a dir la nena, abans de callar de nou veient la cara que posava ell.
- D'això fa molts i molts, però que molts d'anys. Cada dia que passava, però, alguna dona o algun home, intentava recuperar una engruna d'allò perdut. I poc a poc, sense que els senyors dolents se n'adonessin, anaven tornant a fer petites coses d'aquelles que els identificaven com a poble.
- Com tornar a ballar a la plaça del poble?
- Aaannnnaaaaa...
- Ja callo, ja callo. Va, segueix si us plau.
- De tant en tant, però, els senyors dolents notaven quelcom que no els agradava, i mataven i posaven a la presó a tots aquells que creien que havien fet res per recuperar els seus drets. Van haver de passar encara molts anys més per a què nenes com tu poguessin estudiar en el seu idioma. Tot i així, i per molt que tot semblava que hagués tornat a ser com abans, els senyors dolents seguien manant.
- I seguien enviat a dones i homes a la presó?
Aquest cop, en Manel no va fer callar a la seva neta. Al contrari, la va fer seguir parlant:
- Recordes quan la setmana passada estudiàvem què era un segle?
- Sí, avi, 100 anys.
- I recordes quin segle estem a punt d'acabar?
- El XXI
- Molt bé, Anna. Doncs, cap a les acaballes del segle passat, semblava que finalment els senyors dolents ja no posarien mai més a ningú a la presó. Fins i tot a començaments d'aquest, hi va haver molta gent que va pensar que els senyors dolents se'n tornarien cap a casa seva i deixarien que el poble tornés a ser lliure. Però, en lloc que això passés, va succeir tot el contrari. Es senyors dolents no només no van marxar, sinó que cada cop volien més i més diners, fent que el poble s'empobrís any rere any.
- I què va ser de la seva gent?
- Molts van haver de fugir cap a pobles veïns per poder sobreviure.
- És una història molt trista, aquesta, avi.
- És una història que encara no s'ha acabat, Anna. Ara, molts dels qui van haver de fugir, estan tornant decidits a fer fora per sempre als senyors dolents.
- I ho aconseguiran?
- Estic convençut que sí, Anna.

. . .

- Avi, trigaran molts dies més a tornar els pares?
En Manel li acaronà els cabells plens de rinxols i li féu un petó a la galta.
- Va, ara a dormir que ja és hora -demà ja li explicaria que ella era una de les protagonistes del conte.