"(In)comunicats"II

Un relat de: Mon Pons

Ha passat una mitja hora i l' habitació apareix més clara i lluminosa que mai. La llum és d'un blanc resplendent, amb tons prússics i ultramarins clars, degut al reflex que produeix la neu acumulada al carrer. Era un matí resplendent i assolellat. La Justina s'apropa a la finestra, volia tocar el dos per tal d'esguardar la gent del carrer i esbargir-se una mica, però de seguida mira el contingut de les bosses, plenes a vessar, que havia dut abans. Va traient objectes diversos: una pinta, un despertador, pinzells, papers enrotllats, llibres... i reflexiona sobre l'escena anterior, fent un gest impotent: -Tot això són pallassades! Finalment agafa una poma i se la menja i exclama en veu alta: -N'estic tipa de formalismes! S'asseu en una cadira i, al mateix temps, fa una ullada al New York Times, sense poder-se concentrar. S'aixeca i repeteix: -N'estic tipa de formalismes, hòstia! Immediatament tira el diari al terra i, sentint-se inquieta, va cap dalt buscant un C.D. El primer que troba és Malher, Simfonia numero 4. Sempre li havia agradat la música i solia anar a tots els concerts de París. La interromp el telèfon.

-Sí..?
(L'Enric li respon.) -Em convides a dinar?
-No, avui no, ni ho somiïs!
-Com creus que m'ho haig d'agafar, tot plegat?
-Com vulguis!
-Per què no em vols escoltar?
(Li respon.) -La Simfonia numero 4 és formidable!
-No et fot, per què no m'escoltes a mi?
-És sorprenent, Malher...
-Ah, ja ho entenc, tens valors i gustos fabulosos a les rareses!
-No ho sabies...? (Maliciosament.) -T'haig de deixar... (Mira el rellotge i penja l'auricular. )

Sí, la Justina ha penjat el telèfon però espera, amb un somriure, no sap ben bé què... com si desitgés que tornés a sonar el telèfon. I aleshores ressonà en aquell l'escenari una imponent musicalitat, gairebé desconeguda, extraordinària; fins i tot melangiosa. Li produí una pregona tristor. No importava, tampoc sabia d'on venia, però en el fons, li era igual. Sentí que tot anava pel seu camí, malgrat les enfollides reaccions de l'Enric. De seguit marcà un numero de telèfon i s'equivocà. Tornà a marcar i li respongué l'Eduard.

-Eduard...? -Volia que em confirmessis si dinarem junts...
-És clar! (Diu ell.)
-T'esperaré cap a les dues...
-D'acord. À bientôt!

(Però dringa el timbre de la porta, altra vegada. L'Enric ha tornat.) (En obrir-lo, ell entra ben esverat i diu.) -Justina, voldria si pogués... posseir-te!
-T'has tornat boig? -Què fas aquí, altra vegada?
(Ell, lluitant contra si mateix, entra de pressa cap dins.) -Saps...? - Me'n adono que soc un estúpid egocentrista...
(La Justina li contesta.) -Doncs, bé... t'has ben definit i ara fot el camp! (Dubte.) -Si ho prefereixes pots quedar-te aquí, no m'importa. -Fes el què vulguis! (I es gira d'esquena.)
(L'Enric s'hi atansa un pas amb un gest de súplica.) -On és el teu amic? (Li diu cridant, passejant per l'habitació, desesperant-se per moments. De cop i volta s'atura davant d'ella.) -Haig de parlar amb ell, no ho suporto més!
(Justina es commou.) -Escolta'm Enric... (Agafant-lo per un braç.) -Fes-me el fotut favor de sortir d'aquesta casa, "la meva casa", i t'aireges una mica!
(Sentint-se vençut, no sap què dir. Impetuosament obra la porta i surt a fora, tancant-la violentament, amb ràbia, al seu darrera. No obstant, amb excitació creixent i amb l'impuls de tornar-la a obrir, sense poder-ho fer, crida.) -Obre'm, Justina!!
(Justina es queda muda, dins de casa seva, amb els braços creuats. Se'n cansa aviat i en acabar declara amb totes les seves forces.) -Ets odiós, saps? -Oblida'm! -Vull començar de nou!
(Enric, en calma dissimulada, escoltant-la des de l'altre costat de la porta, com parlant amb si mateix i rondinejant .) -Amb qui vols començar de nou?
-Amb ningú!
-Crec que l'histerisme et domina!
-És la teva opinió, però sense deixar-me suggestionar per a res. -Tant se val... (Dubte, però mig dominant-se continua parlant.) -N'estic farta!
(Ell, sentint-se vençut i molt disgustat li respon.) -En el fons, ben al fons, et comprenc. -Bé, doncs, que et vagi bé! (Fa veure que se'n va. Fa uns passos desconcertants i tímids per tornar, seguidament, al darrera la porta, silenciosament, apropant-se amb la mirada al pany, esguardant pel forat de la clau, sense veure res. Sent, amb sorpresa, la presència de l'Eduard al seu darrera i balbuceja.) -Ah, és vostè...!
-Què no hi és la Justina?
-No ho sé. (Menteix.) -Acabo d'arribar, jo. (A continuació, incontrolat i inconscient li confessa.) -Estic desesperat!
(L'Eduard, despreocupant-se de les seves paraules, es capfica per la Justina.) -Avui, l'he trobada una mica angoixada a ella. -Ho has advertit, tu? -Crec que és pel canvi de casa, n'estic segur... -Precisament aquests dies m'havia ofert per ajudar-la en tot el que pugui, encara que... (Es para, dròpol, però segueix.) -És tan sensible... que faria qualsevol cosa per ella... (Dubte, altre cop, i aixeca la mirada cap a l'Enric, sentint-se ridícul.) -Però has tocat el timbre?
-És clar, què s'ha pensat que soc imbècil?
-No! (Se li acosta.)
(L'Enric s'aparta ràpid i li pregunta.) -Què cony insinua?
-Res, però és tan... tendre. (Creu que ha de dir.)
-No suporto els sentimentalismes!
-Jo tampoc; no et volia pas impressionar. -Només crec que les dones s'ho mereixen tot...
-No em faci pas riure!
(Mentre l'Eduard fa sonar el timbre i la Justina, com si l'hagués sentit per primera vegada respon, abans d'obrir.) -Qui és?
-Nosaltres!
-Ja obro, però no tinc la clau, redéu, no trobo la clau!
(L'Enric mira a l'Eduard i tots dos s'encongeixen d'espatlles. Enric, sorneguer diu.) -Ara que volia obrir-nos, perd la clau!
-Què dius? (Li pregunta la dona.)
(De seguida el pintor xerra per xerrar, com volen justificar la situació.) -Un dia perdràs el cap! -Què faràs si no pots obrir la porta?
(L'Eduard vol intervenir.) -Anem a buscar un serraller...
(Ràpid, la Justina diu.) -No! -Ni pensar-ho, encara... -La clau ha d'estar en algun lloc!

El periodista explica que una vegada ell va perdre una clau i que això és una situació imprevista, que passa més sovint del que ens pensem... (Enric assenteix.) No obstant addiciona que perdre el cul per algú... tampoc no és casual. L'Eduard no té temps per respondre-li, doncs, sorpresos, observen que la Justina ha obert la porta. Tots tres es miren desconcertats. Els dos homes no s'atreveixen a fer cap pas endavant, ni els hi surt cap paraula. Es troben en una situació vulnerable; ella els hi talla el pas amb les mans recolzades en el marc de la porta i li surt: -I ara, què?

-Jo passava per aquí... (Diu l'Enric i ella, directament, li respon.)
-Deixa de fer el ridícul i de fer-te pel·lícules! (De pressa mira a l'Eduard i li diu.) -Crec que no és pas una bona idea d'anar a dinar plegats. -Em trobo molt abatuda, avui... (Malgrat tot, els fa passar a dins i, apartant-se de la porta els indica l'interior amb la mà.)  -Però passeu, convé que tots tres enllestim aquesta merda de conjuntiva... -Ara mateix!
(El periodista fa un pas endavant i dirigint-se a ella.) -Saps que no m'agrada aquesta mena de situacions, però he de dir-te que...
(L'Enric, sense deixar-lo acabar.) Serem tot orelles!
(La Justina somriu forçada.) -Ets l'home més cruel que he conegut i n'estic tipa de circumlocucions!
(L'Eduard, apartant-se una mica, dempeus al mig de la sala, els mira a tots dos seriosament, finalment es dirigeix a l'Enric.) -Em permets dir-te que em sembles una xic sardònic...
(La Justina intervé.) -Bé, sí... ja està bé per avui. -Aquesta situació és inaudita i mordaç!
(Eduard, acostant-se cap a la Justina i, al mateix temps l'Enric s'aparta d'ells, estúpidament, movent el cos, cap a la taula. Finalment s'asseu en una cadira agafant el seu cap amb les mans, amagant-lo, sentint-se impotent per allò que caldria fer o dir, o simplement per les seves pròpies paraules, dites abans. Per la seva accentuada susceptibilitat. Fins i tot creu sentir-se avergonyit. L'Eduard li posa una mà a l'espatlla. El pintor, girant-se vers ell, diu ràpidament.) -No soc pas el qui penseu que soc!
(Ella, moguen el cap i tapant-li la boca amb una mà diu.) -Tan li fa... -Només ens trasbalses sense cap motiu!
(L'Enric destapa el seu cap i aixeca la mirada vers tots dos. Fa un gest involuntari i aixeca la veu.) -Tan se me'n dona tot! (I es fixe en l'Eduard.) -I vostè és periodista? -Quina mena de reportatges fa? -Jo podria inspirar-lo molt! -Ara ho entenc tot...! (Ajup el cap.)
-Jo no entenc res! -Tu ets un busca-raons! (Diu ella. Mentrestant, s'asseu al seu costat i l'Eduard fa el mateix, com volen entendre una situació inaudita.)

Però es fa un silenci llarg. Interminable, per a tots tres... Per moments són com tres personatges estranys i desconeguts recolzats a la barra d'un bar. Enric s'aixeca lentament, somriu i se'ls mira trastocat. Els fa preguntes amb la mirada i reflexions personals sense saber què fer i decideix no dir ni fer absolutament res. Se'n adona que té el cap totalment buit. Quin seria el seu destí ineludible?

Només desitjava entendre's amb sí mateix i pensà. Pensava que tot restaria al seu entorn en una penombra. Pensava i s'encaboriava? Oh, no! Simplement cavil·lava dramàticament: -I ara què? -Ja m'heu fotut el dia enlaire. -Sí, he hagut de fer el ridícul, sense voler-ho i he estat a punt de sentir-me molt desgraciat... -Però aquesta dissort o aquesta mena de contratemps, és conseqüència de l'instint animal que porto dins. -Ho sé. -Sentiments que afloren, tot d'una, i que fan crispar el més valent dels mascles, que fan encongir i convulsar el més brau i coratjós dels homes. -El meu ego surt. -Desventurat de mi. -Em quedo sense paraules, ni gestos per a defensar-me... -Estic, altra vegada, atordit. -Em què em surt, ara l'Eduard? -Fa veure que em coneix i jo, en canvi, no sé qui soc. -És això que em turmenta...? -Sí, més o menys
acabo de dir això, doncs tot artista és un exhibicionista nat i una persona pública, abans de tot. -Sí, som com putes públiques, o semblant a vulgars gigolós ; ah, però això no és pas cap novetat. -No siguis tan ridícul, altra vegada... em direu! -No vull pas que m'interpreteu malament, només he volgut dir que conec la meva obra i això és important per a mi. -Ah, si...? -I... una merda!. -Això no vol dir absolutament res! - M'equivoco, potser sí... -Qualsevol imatge pot dir molt. -Una altra collonada! -Una imatge val més que mil paraules! -Bla, bla, bla... per conèixer i dir què...? -Què, si és que ho puc saber? -D'ignorants em som tots. -És evident. -Fem el nostre treball essencialment per saber entendre les coses que ens són desconegudes o que tenen un cert misteri. -Vaja parida! -A mi, personalment, els misteris m'atrauen... -És com voler aconseguir el domini d'un desig que, d'entrada, és inexplicable. -Aquest anhel o aquesta ambició que tenim ens condueix a l'avidesa de voler traspassar alguna porta, inaccessible o tancada davant nostra. -Més rucades... i embolica que fa fort! -Però em poso seriós i afegeixo: sobretot que sigui verge! -Bé, no tot el que és verge és inexplorat! -Tinc raó? -Però ara mateix em foto un embolic, com veieu, i sovint dic bajanades... això és inadmissible! -No li vull pas donar més voltes a aquest tripijoc. -O sí...? -Sempre interpretem el què ens convé. -La pintura és només pintura i res més. -Que pensin el què pensin me'n re-fot! -Vaja, avui dormiré tranquil, després d'aquesta vomitada, però m'hauré de convèncer a mi mateix que m'heu il·lustrat molt, tots dos, però encara estic enfonsat en un mar de dubtes. -Hauria de saber que la pintura formalista és dubtosa d'entrada. -Però qui ha parlat de formalismes, ara? -Ho sé, les coses no són tan senzilles... -Tinc clar que el què ens interessa intentem fer-ho nostre. -I després d'haver-lo aconseguit ho deixem de banda, com un drap brut. -No és pas la resposta que esperàveu de mi, eh? -Doncs bé, m'és del tot igual. -Ja ho he dit. -Passo! -Però abans de tot cal tenir en compte que tenim punts de referències diferents i, moltes vegades, algunes coses no es deixen atrapar del tot, se'ns escapen de les mans en el moment menys pensat. -Ja sé, em somrieu i gireu el cap vers un altre costat, per no mirar-me. -Jo m'aixeco de la cadira, veieu...? -Miro a tots dos i em moc nerviosament per l'habitació. -Finalment dic: -No hi veig cap gràcia en tot aquest discurs... cap ni mica! -Mireu: tot es pot convertir en una qüestió important, tal vegada atractiva, si ho volem... i aquí, potser, hi podríem trobar la gràcia de tot plegat, no ho veieu? -Els interrogants em produeixen un malestar o un neguit punyent. -Sempre dubto, com veieu. -Bé, possiblement això és el motor que ens fa despertar d'un dormisqueig latent... -Però jo no estic mai dormit, si és el què insinueu! -Sí, potser això és el meu gran defecte, com que no dormo, tot el dia estic barquejant i faig el què faig. -Què faig? -Faig pastissos! -I què més? -Que m'emprenyo! -Què vull dir-vos, ara? -Que no m'atabaleu més! (-A mi?). -Sí, naturalment! -Espero que arregleu el món. -Els nostres ulls són cecs! -Faig un pas per anar-me'n. -No m'acompanyeu pas, ja sé el camí... (-M'ho diu la Justina.) -Sí, ja sé el camí! -Per què ens tenim que justificar sempre? -Qui s'ha de justificar, ara? -No ho sé, però és una sensació estranya que tinc. -Quan ens justifiquem per alguna raó, sentim la necessitat de trobar una tranquil·litat momentània. -Crec que ningú ho ha pas fet, ara... -Ni tampoc no ho hauríem de fer. -Mireu, abans d'anar-me'n m'aproparé a la finestra i miraré a fora recordant-vos en veu alta un poema de Boudelaire: "Celui qui regarde du dehors à través une fenêtre ouverte, ne voit jamais autant de choses que celui qui regarde une fenêtre fermée."

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer