(In)Comunicats

El cambrer esquinça el tros de paper tèrmic que escup el datàfon. Deixa la còpia del pagament amb targeta en el platet i marxa sense ni donar les gràcies de torn. No cal, que seria com clamar en el desert. Els seus clients són tres nois barbamecs que fan anar els polzes molt de pressa damunt del teclat de cadascuna de llurs blackberries, amb la mirada fixa sobre les pantalletes i les oïdes tapades per auriculars sobredimensionats que no paren de reproduir música. Des de darrera la barra, qui els ha servit se’n fa creus del que acaba de veure: sense apartar la vista del mòbil respectiu, els tres joves s’han aixecat simultàniament, amb una coordinació pròpia de l’exèrcit més disciplinat, i han marxat un al costat de l’altre, talment com ho farien uns soldats marcant el pas, esquivant els vianants i mantenint una distància constant entre ells amb l’exactitud dels robots teledirigits. Un prodigi que té una explicació racional: estan permanentment comunicats l’un amb l’altre, bescanviant-se opinions i iniciatives sense parar, a través dels enginyosos protocols dels telèfons. És un lligam invisible, sense fils, insonor. No és necessari que es mirin a la cara, ni que es donin cops a l’espatlla, ni que s’abracin o s’estomaquin, que tot passa pels missatges que van formant-se i desapareixent a una velocitat de vertigen en la superfície lluminosa dels aparellets. Les paraules abreujades i d’ortografia espantosa van acompanyades d’un univers de símbols que cobreixen tot l’espectre de sentiments: alegria, tristesa, decepció, sorpresa, ràbia, impotència, esperança, desesperació… tot té cabuda en la galàxia de combinacions de caràcters i d’emoticons que han pres el lloc a l’expressió oral. Són els neologismes d’un extravagant diccionari batejat pel sacerdot tecnòleg que ha desplaçat sense miraments al sofert gramàtic.
Abans de separar-se, els tres nois entren en un supermercat i agafen les cerveses i les pizzes dels prestatges sense ni aturar-se a comprovar si és la marca que volen. No els fa falta: la connexió a internet des del mòbil els ha proporcionat el preu i la ubicació exacta de cada producte dins de l’establiment que ara abandonen, i han acordat el que volien amb missatges SMS minimalistes segons abans d’enfilar el passadís on es troba la mercaderia. Han pagat donant el vist-i-plau a la transacció electrònica que s’ha validat a través del telèfon portàtil, estalviant-se cues i sumant més bonificacions als seus comptes bancaris. Ni un somriure, ni un adéu-siau a la caixera, tot executat amb la més asèptica de les manipulacions, ràpid i eficaç com un crim perfecte. I, no ho oblidem, sense ni un bri d’aire que faci vibrar les cordes vocals de cap d’ells. Els encarregats de la botiga van seguir-los dissimuladament els primers cops que s’adonaren d’aquest comportament extravagant, però quan van comprovar que no només no feien res d’il•legal sinó que cada vegada hi havia més adolescents que reproduïen aquest patró autístic, van deixar-los fer, com si no existissin.
Quan en Miquel arriba a casa, el mòbil de darrera generació de la seva mare emet un pip d’alerta. Aquesta prem la tecla que li activa la pantalla i hi veu un “j sk aki” lacònic. Temps ha, la pobra dona encara corria en va a interposar-se en el camí del fill cap a la seva habitació, en un intent desesperat de robar-li un petó de benvinguda abans no es tanqués dins la cambra. Dos intents fallits més tard, tancant-li la porta als nassos cada vegada que era a punt d’agafar-lo pel braç, feu decidir-la que era millor emprar les mateixes armes que anar-li a l’encalç. Tenaç lluitadora per restablir la comunicació humana més ancestral, la d’una mare amb la seva descendència, es comprà un mòbil nou de trinca i aprengué la manera més eficient d’enviar missatges, forçada a ingressar així al segle vint-i-u de la tecnologia de les telecomunicacions. Encara recorda l’emoció continguda que l’embargà quan va veure la resposta del seu fill a un iniciador “el sopar és a taula”. Malgrat la fredor d’aquesta (“dxa-ml dvnt l porta, gacies”) havia aconseguit que li respongués després de setmanes sense dir-se ni un bon dia, i per ella fou com reviure la paràbola del fill pròdig, perdut irremissiblement en l’univers virtual.
Ara ha pres de nou la iniciativa i ha demanat a la seva amiga bibliotecària que li ensenyi com s’ho pot fer per obrir un compte en una xarxa social, que li han dit que allà ben segur que li serà més senzill d’establir una conversa amb ell. Només hi ha l’obstacle de que el jove no admeti la mare al seu compte, que no tothom pot accedir-hi si no hi ha un acord per part de l’interpel•lat. Quan la bibliotecària s’adonà de la tristor que havien provocat les seves paraules, va animar-la dient-li que hi havia accessos restringits, el que augmentava les probabilitats d’acceptació si un s’acomodava a les condicions. I el que és millor: l’entrada a la xarxa social li permetrà a la mare de penjar-hi fotografies i d’altre material en suport digital (cançons, curts de gravacions casolanes, enllaços a pàgines web, entre d’altres), un nou arsenal d’assalt al món inaccessible del seu fill estimat. Que si bé sempre li ha agradat d’escriure, una imatge entra pels ulls i pot fer més mal que el més aconseguit paràgraf. Ho té decidit: li enviarà fotografies de quan era petit, acompanyat dels seus pares passejant pel parc. La sola visió del seu progenitor, traspassat per un desafortunat accident domèstic, segur que li farà remoure alguna cosa dins seu i li abaixarà les barreres mentals que ara li impedeixen de dur una conversa amb la seva mare vídua. Després seguirà amb imatges de quan anava a l’escola, amb els seus companys de tota la vida. I de viatges amb la colla, fotografies que havia compartit amb els seus pares. Un vertader allau de records que faran el miracle de retornar-lo a la comunicació que s’estableix a través de l’oïda, el tacte i la vista sense cap tros de coure fent d’intermediari. Ja la van advertir que l’adolescència era una etapa difícil, però ara, amb totes aquests estris electrònics, encara costa més d’entendre, que sembla que se’ls hagi facilitat com mai la creació d’un món propi isolat del tot de la resta de mortals.
La mare fa tard a casa. La coral, de la qual forma part, ha allargat l’assaig per assegurar-se que tot sortirà rodó el dia del concert. Tot just ha pujat a l’autobús que li vibra el mòbil. És un missatge del seu fill, però després de llegir-lo és com si li haguessin donat un cop de puny a l’estómac, tallant-li la respiració: “on s l mva heroïna?” La mare no dóna crèdit a la frase, però a l’acte se li aclareixen moltes coses del comportament d’en Miquel. Aquella actitud melangiosa, distant, d’ulls brillants però de mirada absent, insensible als intents de comunicació de la seva mare... Déu meu, ara ho entén tot, i es submergeix en un estat mig catatònic per una preocupació que la ultrapassa. El cor se li accelera en arribar a la porteria de casa, que no sap com se’l trobarà. Pel seu cervell li passen un reguitzell d’imatges de violència gratuïta i de mala gaita incontrolable de part dels que estan enganxats al cavall, que és el que les veïnes li han explicat de casos esdevinguts al barri. No sap si serà prou forta, però no té alternativa donades les circumstàncies.
Efectivament, la porta de l’habitació està tancada. La consola el silenci a l’altra banda? No serà que hi haurà arribat massa tard? El fill inconscient ajagut al llit, la xeringa clavada a la vena... No pot suportar-ho més, la desgràcia imminent la té quasi tenallada, i només hi ha una sortida a l’atzucac. Colpeja la porta amb totes les seves forces i, a la tercera embranzida, aquesta s’obre inesperadament, abraonant-se cap el cos del seu plançó, dret al llindar, amb una mà al pom i l’altra agafant-la al vol quan és a punt de caure a terra. Es miren als ulls amb sorpresa, que feia massa temps que no es tocaven ni per a fer-se un petó abans d’anar-se’n a dormir.
- Què passa, mare? Què és aquest enrenou?! – i se la mira encuriosit.
- Fill meu, quina ànsia que m’has fet passar, et trobes bé? – té els ulls tan oberts perquè busquen desesperadament de trobar algun signe que li confirmi el que més tem.
- De primera. Que no has rebut el meu missatge? – contesta amb veu assossegada.
Ella li ensenya el que ha escrit a la pantalla i li respon:
- Què vol dir això? Ets un drogoaddicte, Miquel? Sigues sincer, sóc la teva mare! – i l’abraça mentre el cor li batega de pressa abans de saber-ne la fatal resposta.
El jove esclafa en una riallada sonora, incapaç de contenir-se. Unes llàgrimes fugisseres li corren galtes avall, que no té temps d’aturar-les durant l’atac de riure.
- No cal que te’n fotis, Miquel, que ja som tots grans. Digues la veritat a la teva mare – contesta separant-se del cos seu fill, entre seriosa i sorpresa per la reacció.
- He arribat a casa i no hi eres. He preferit d’enviar-te un missatge – respon amb veu escanyada mentre recupera el capteniment.
- I de l’heroïna, què me’n dius? – ha hagut d’empassar saliva abans de pronunciar la paraula prohibida, però vol arribar al final amb totes les conseqüències.
- Mare, m’endreces l’habitació quan ja estàs farta de veure tanta roba estesa pel terra i el llit sense fer de fa dies; em tens sempre a punt el plat a taula, endevinant els meus horaris impossibles; no t’ajudo a parar taula ni a estendre cap rentadora o posar el rentaplats; i no rondines per això ni quan em tanco a l’habitació sense quasi ni saludar-te. No és digne d’una heroïna el que fas amb una paciència infinita, pendent de mi tot el sant dia i sense demanar-me res a canvi? – i somriu com un infant que no ha trencat mai un plat.
La mare s’acosta la cara d’en Miquel agafant-li el cap amb les dues mans i li fa un petó a cada galta. Però no té temps d’abraçar-lo una altra vegada, que així que es miren ell ja es posa els cascs de música i es distancia d’ella per asseure’s a la cadira de l’estudi, la qual giravolta i llisca sobre les rodetes per aturar-se encarant-lo a l’ordinador. En Miquel ha tornat a la seva torre d’ivori.
La mare entén que, potser per avui, ja n’hi ha prou de moixaines. Li costa de resignar-se perquè ha hagut d’aturar l’atac quan semblava que ja queien irreversiblement els murs quasi infranquejables que envolten els sentiments amagats del seu fill. No obstant, la consola pensar que per fi ha saltat una espurna d’esperança en la seva castigada ànima, per fi ha detectat un senyal vivificador que li recarrega les ganes de viure: el cordó umbilical que l’uneix amb el més important per a ella no està encara del tot tallat, i lluitarà infatigablement per a què el filet de sang que hi circula no s’assequi, garantint una comunicació que és l’essència del lligam entre pares i fills.

llpages