"(In)comunicats" III

La Justina i l'Eduard l'esguardaven per darrera, atentament. Per moments ella s'excità. Què volia dir l'Enric amb el seu silenci...? Gairebé res. El seu convenciment de voler ser feliç havia fet fallida. De cop i volta va canviar l'expressió del seu rostre i se'n recordà d'un altre poema trist i gastat de tant que l'havia llegit i sentit com a seu, amb una veu segura i pausada pronuncià l'última part:

"No, no ploris! La pena al lluny dorment,
oh vine, oh vine al meu cor!
Esguarda amb Gaudiós agraïment
cap el cel l'amor!"

El jove pintor romangué ben bé deu minuts en aquesta positura, amb el seu diàleg interior, i se'n anà d'immediat, tancant la porta d'un cop, com sempre. Era la seva manera de demostrar que estava disgustat. De mostrar la desventura dels seus sentiments... Però, abans, digué: -T'erres, Justina!

(Ella va moure el cap i es girà quan notà que l'Eduard intentava acaronar-la.) -Tot pot esperar...
(Ell s'hi apropà més, abraçant-la.) -Són les dues... Anem a dinar?
(Diu la Justina.) -No. -Vull anar al llit.

El seu espai-íntim i rectangular fa vuit per quatre metres; té un sostre inclinat i el terra és de fusta. A banda i banda, dos finestrals migs tancats, en una de les parets buides i longitudinals de l'habitació, d'un color blau clar, tirant a lila. L'estança és silenciosa, semblant a un microcosmos calmat, reposat i seré, que contrasta amb la pila de capses de cartró a la part esquerra i algunes robes espargides per terra. A la part central de l'habitació damunt el llit, ell, inclinant-se en dificultat; i ella, mentrestant, l'abraça per la cintura amb una posició indecent però decidida. Els seus cossos són blancs com la neu apilada del carrer, cenyint-se mútuament amb desig vehement. A mà esquerra hi ha l'obertura de l'escala que condueix a baix. Són cap a les tres de la tarda.

Ella dubte i intenta aixecant-se del llit. Finalment no ho fa. Ell, amb la mirada perduda cap el sostre i les mans creuades darrera el clatell, com volent parlar de la seva solitud. Es gira ràpidament vers la Justina i ella es gira d'esquenes a ell, somrient. L'Eduard se la mira compassivament, estirant-li un braç, apropant-lo al seu pit i el seu sexe. Es deixen fer el que tots dos volen. Passen uns moments que semblen eterns i es proporcionen el plaer que es demanaven. Per moments tot és magnificència i generositat. Tot és solemne... Inoportunament ha sonat el telèfon i ella s'alça del llit. Abans, però, balbuceja, mandrosament, i intenta fer quatre sons que havia memoritzat uns dies abans. Contesta el telèfon, mig freda, però el telèfon es talla... Es torna a ficar al llit, oferint-lo-hi el cos, altra vegada, però ja no és el mateix d'abans. L'encís anterior s'ha mig perdut. Ell fa un gest involuntari i s'alça del llit i s'arronsa d'espatlles.
Ella assenteix i també s'aixeca, observant l'entorn fent dos passos, intentant buscar l'ampolla de whisky i un parell de gots. Ofereix una beguda a l'Eduard. Fan un glop. La Justina, donant voltes per l'habitació, parant-se de cop davant d'ell diu: -Potser tornarà a regnar la puresa i la poesia... algun dia. Però regia, ara, només el silenci i el cor li bategava amb força. Ella sentí un efecte suggestiu per ell. Però cregué, també, que havia estat una sensació absurda...
Ell, seguidament, agafa una flor mig mústia i li posa entre dos dits dels peus.
Ella se'n va en direcció a la finestra i 'Eduard l'observa d'esquenes, sentint-se enamorat. Ara i adés s'acarona els cabells esbullats.
Tots dos acaben fumant un cigarret.

(Ell diu.) -Avui fan "Casse-Noisette", amb música de Tchaikovski a l'Òpera de París Garnier... Et va bé anar-hi...?
-Em va fatal, avui. -No, no ho sabia... (Cordant-se una sabata.)
-Ho sento... (Sona el telèfon, altra vegada, i Justina contesta.) -Digui!
(És l'altre.)
...
(Immediatament.)
...
(L'Enric respon.)
...
(Sense mirament.)
...
(Furiós.) -Creus que m'estic tornant boig?
...
(Amb cinisme.)
...
(Denota cansament.)
...
(Sense deixar-lo acabar.)
...
-Ah! On és el teu "set-ciències?"
...
-No val la pena que vulguis demostrar ser tan dur!
(L'altre diu) -No puc fer-hi res, tot ho tinc ferm i rígid!
...
(Mig nerviosa.) -Estic extenuada, avui!
...
(Descontrolant-se.)
...
(L'Enric perdent la paciència.) -Sí, és el meu certificat d'autenticitat...

Inesperadament es talla la comunicació. Ella, no sap per què però, en el seu interior, sent un sentiment de gratitud i puja per l'escala i, inconscientment, agafa la seva roba que havia quedat desordenada pel terra i es vesteix.

(De seguida li diu a l'Eduard.) -Era l'Enric!
(Ell es posa dempeus i deixant el diari que fullejava li respon, somrient.) -M'ho he imaginat. Saps? -Em quedaré a París tot l'hivern. -De fet, ho havia improvisat...
(Ella, decidida, com si les seves paraules la irritessin.) -Molt bé... (I cavil·losa, se'l mira directa als ull i després es separa d'ell, inesperadament.) -Sí, també suposo que la vida és això: una interpretació improvisada; encara que no som mai uns actors complets!
(Com abans, somrient.) -Només és una temptació en voler-ho ser...
(De seguida.) -I una gran cardada!
-I un sacrifici inútil, però genial!
(La Justina s'asseu al llit. Secament diu.) -Les coses genials, diuen, provenen d'una inspiració. -Nosaltres no hi tenim pas res a veure.
(Eduard.)-Això és una genialitat!
(Justina.)-Què vols dir?
-Que ara per ara, no tens pas res millor i que jo no soc pas l'única persona que t'inspira...
.-I com ho saps?
-Ho sé i prou...
-Sempre ens esllavissem en satisfaccions tèrboles, o gairebé sempre, perquè ens trobem sols.
-Això no fa canviar res!
-Sí, fa canviar les coses: el que sentim és una mena d'objectivitat falsa, doncs algú sempre en forma part. Potser una tercera persona...
(Ella ajup el cap i somriu forçadament.) -Podria ser així, sí... -El món és gran, i les relacions són misterioses i potser és veritat que ens aferrem a determinades expressions absurdes.

L'Eduard, mentrestant, sense massa atenció. Es para un moment, com dubtant del què pensa dir... Passen un parell de minuts i no diu res... Ella, s'enfada. Es sent cada cop més irascible. S'hi acosta, al costat del llit on ell segueix assegut. L'Eduard s'alça lentament i fa uns passos al voltant d'ella, estrenyent-li les mans, fent-la asseure. Ella diu que no amb el cap i obra els braços, donant una volta, i mira el sostre... com volen dir: -Les nostres vides són plenes d'enigmes... En efecte, volia demostrar que tenia autocontrol i una seguretat davant d'ell i davant la seva vida. No obstant, el seu primer instint va ser una actitud que, al final, va considerar de covardia i de feblesa. Què succeí? Ah, res! Simplement va arrencar a plorar, desconsoladament.

(Sense fer-ne cas, l'Eduard li diu.) -Apa! Anem... Fa hores que no hem pas menjat...
(Justina es deixa caure al llit, molt cansada.)-Si vols podem menjar alguna cosa, també podem fer veure que ens estimem...
(Ell, de peu al vell mig de l'habitació diu.) -D'acord. -Hauries de saber que les sensualitats d'algunes persones persisteixen per sempre. Avui tu has estat la meva sensualitat i només això és el què importa. No importa gens que t'hagi estimat ni tampoc que tu m'estimis a mi. Simplement vull que sàpigues que has estat la glòria del meu apassionament, però... (Allarga la mà fins a les d'ella i segueix.) -Si visquéssim junts podríem desencadenar una destrucció i estaríem perduts. (La Justina se'l mirà amorosament i el seu cor s'encongí, dolorosament. Acabava d'endevinar el seu futur immediat. L'acomiadà fent un gest breu, sanglotant, amb una veu enrogallada.)

-Fi- 1ª part-