Incompressa per la resta!

Una vegada vaig conèixer algú
del que mai oblidaré, mai..

Era la noia més simpàtica del món, reia , et feia riure a tu , ens feia riure a tots amb la seva simpàtica cara , amb el seu somriure més encisador , que il·luminava a tot a qui s'acostava i l'atreia de tal manera que mai podràs treure't del cap aquell soroll espantós però que alhora et feia riure.
La seva llum s'apagava, cada dia era menys, potent menys, encisadora ,menys cridanera , aquella llum tan maca que sortia dels seus ulls plens de màgia i alegria.

Un dia em vaig apropar a ella per preguntar-li com estava , i va baixar la vista com si l'avargonyés aquella pregunta incerta, no vaig entendre per que ho feia allò , que potser estava jugant?
dia si dia també li formulava la mateixa pregunta i cada dia obtenia la mateixa resposta, fins que un dia no va vindre , ni l'altre , ni l'altre.. cada cop ho entenia menys.

Quan ja duia tres casi quatre setmanes sense vindre a l'insti es va presentar a la classe, sense dirigir-se a ningú.
Ningú s'enrrecordava d'ella , em deien que no la coneixien quan els hi preguntava als seus companys , deien que mai havien sentit a parlar d'ella i que no recordaven res seu.Com s'entenia? si feia tres setmanes estaven amb ella o almenys al seu costat.

Jo, preocupada per la situació vaig anar a parlar amb el director del centre segur que allà trobaria respostes.

Em vaig presentar al despatx a les 8 del matí, amb les manes encreuades , estava nerviosa ,no sé ven bé perquè, però recordo haver-me senta't al terra i començar a fer dibuixos amb el dit index al terra , en aquell instant no sabia a que venia aquella reacció , em vaig veure ajaguda al terra fent nosequé amb el dit índex , esperant a que vingues el director.

Al cap de cinc minuts sentada al terra em vaig voler aixecar per apropar-me al passadís on passaven tots els professors , per fi va arribar ell.
Em va fer sentar a la cadira , còmoda però dura massa i tot,i li vaig formular la pregunta que m'havia estat preguntant durant els darrers dies .



No es va saber res de mi durant una o dos setmanes ,la resposta que m'havia donat el senyor director , no no.. no podia ser que... no , no era impossible.

Desprès de passar per mans de varis psicòlegs vaig arribar a entendre tot el que passava.. i el que passava era..

que aquella noia mai havia existit a la meva vida , era una imatge creada pel meu instint , era el meu reflexes , com m'agradaria ser, el que vaig veure va ser la meva persona ideal, la perfecció en mi.



i mai més em vaig atrevir a plorar per por de perdre aquella felicitat