Incompatibles

Un relat de: Mercè Bellfort

Ja feia molts mesos que es trobaven comprant al súper. Es coneixien de vista -segurament vivien molt a prop l´un de l´altra- i els tocava realitzar aquesta tasca tan necessària de fer, o bé et mors de gana.
Ell i ella sempre anaven sols,estirant del nou model de cistella que resultava més còmoda pels clients.Hi anaven molt sovint bàsicament per la necessitat de veure´s una estona encara que només fos d´aquesta manera: comprant al súper.
Després d´estar un temps vigilant-se mútuament amb molta precaució ,tots dos van voler anar més enllà. No se saludaven, però tenien ganes de fer-ho i, és més, d´adreçar-se alguna paraula perquè els ulls i el cor ja portaven massa temps esgotats i volien donar pas a d´altres parts del cos ni que fos per variar una mica.
I així va ser: la iniciativa la va prendre ella. Va demanar a la caixera que li portessin la compra a casa sabent que ell estava dos llocs darrere seu. Per tant, va deixar anar el que les orelles del jove volien sentir. Sort que no se li van moure els pàmpols com els passa a molts animals quan estan a l´aguait d´algun soroll que els alerta d´alguna cosa important per a ells.
Amb tota discreció, mirant cap a un altre lloc, va estar al cas del nom i de l´adreça de la jove en qüestió.
El que suposàvem abans: vivien a tres carrers l´un de l´altra. Ell acabava de rebre una informació valuosíssima, tot i que també l´hagués pogut aconseguir senzillament seguint-la, però mai es va atrevir a fer-ho.
La Rocío tenia un accent andalús molt graciós. La veritat és que ell, l´Enric, català de cap a peus, és va quedar molt sorprès amb l´origen d´ella. Li agradava molt físicament, també com es movia estirant tot el seu cos i posant-se de puntetes per aconseguir agafar aquell potet de vidre de cogombrins que li deurien agradar molt perquè mai s´oblidava d´ells.
Tot i aquesta primera sorpresa "lingüística", l´Enric es va proposar tirar endavant el que ella li va posar en safata. Era ben lliure de fer el que volgués, ja que no tenia parella.
Era més aviat tímid, però va ser prou agut triant el moment i el lloc oportuns per adreçar-se a la Rocío: la lleixa dels cogombrins…
-Esperi, si vol la puc ajudar- van ser les seves primeres paraules.
-Doncs, em faria un favor- va dir-li ella - utlititzant un català força correcte, encara que l´accent de la seva Sevilla feia obvi que era del sud.
-Ui, quin català més pinxo parla!- li comentà ell. Vostè no és d´aquí, oi ?
-Sí i no. A casa parlem sempre l´andalús, però jo vaig venir a Barcelona quan tenia sis anys i vaig aprendre el català a l´escola. De fet em sento una andalusa catalana o una catalana andalusa. Ja no ho sé…Però m´hi trobo molt bé aquí. I vostè , senyor "pinxo" d´on és?
L´Enric, amb aquest toc un pèl irònic d´ella es va quedar una mica tallat i li va explicar breument que era de l´Empordà, però que treballava a Barcelona. En mal moment se li va ocórrer afegir que tenia un batibull mental respecte a si se sentia catalana o no i que ja era hora d´aclarir-se.
Davant d´aquesta insolència la Rocío li va contestar sense pèls a la llegua:
-No m´estranya gens que estigui una mica tocat per la tramuntana.
La noia anava una mica forta expressant el que sentia sense pensar que d´alguna manera també l´estava ofenent. Ja era la segona "brometa" que es feien mutuament
Dissortadament la conversa no anava per on havia d´anar. Aquesta vegada ell se la va tornar a mirar amb lupa i li va veure les dents més sortides del compte, la cara més arrugada del normal, els pits més plans que una taula de planxar… En definitiva ,va començar a pensar que s´havia equivocat de persona i no sabia com tallar aquella mena de conversa sense sentit.
Ella, que també el tenia ben a prop,va fer la mateixa operació: li va veure una cara poc agraciada, allargada i inexpressiva, com els mateixos cogombrins, amb l´única diferència que aquests tenien molt de color i la cara d´ell era més groga que els fulls d´un llibre centenari.
Sort que tots dos es van adonar alhora i ella va actuar com parlava, és a dir, de la forma més directa possible:
- Encara no sé com es diu, però crec que no cal que m´ho digui. Gràcies pels cogombrins, però me n´he d´anar que m´esperen els meus fills.
- Era veritat el que sentia? Els meus fills?
Ara sí que la gota vessava el vas. Qui s´ho anava a imaginar? La que faltava per adobar-ho! Les seves darreres paraules varen ser:
-Ui!, doncs corri, corri que el primer és el primer. Adéu.
Quin tomb havia donat la pretesa "història amorosa" que duien al cap. De vegades la imaginació o la fantasia - i per què no la solitud?- ens porta a dir i a fer coses totalment inoportunes.
Res no encaixava. Finalment l´Enric continuaria essent un solter, i no d´or- siguem francs- i la Rocío continuaria éssent una mare soltera i francota que va veure truncades les seves esperances de trobar un company que sintonitzés amb ella.
A partir d´aquell dia ell va deixar de fer les seves compres en aquell súper, però ella no. Com sempre va seguir anant-hi. Necessitava uns bistecs i el carnisser li va dir:
-"¿Cuánto quiere guapetona? Media dosenica?". Ea,tu dirá…
Aquest home sí que tenia gràcia. Li va caure bé. Potser en els propers dies li preguntaria el seu nom ja que la procedència no li calia i, si més no ,la simpatia la tenia assegurada.D´empenta no n´hi faltava…
A veure si aquesta vegada tindria més sort!


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: