Incineració

Un relat de: pillopillo
INCINERACIÓ

Semblava predestinat a tenir poca família perquè tant el pare com la mare venien de nissagues poc nombroses: els avis feia temps que ja no hi eren, no tenia cap altre germà i els pares es barallaven diàriament amb afeccions d'allò més lletges. Malgrat tot això, ell era optimista, despreocupat de mena i vivia el dia a dia sense pensar que podia quedar-se sol al món en qualsevol moment.
I, efectivament, això no va trigar a arribar perquè l'epidèmia de grip d'aquell hivern va acabar amb les poques forces d'aquells pares que s'havien resistit a deixar sol aquell fill de cinquanta anys, solter, sense feina ni ganes de tenir-ne. Aquell hivern, els dos progenitors van fer cap al cementiri amb una diferència de dos dies entre un enterrament i l'altre.

La nova situació no va fer canviar massa els hàbits d'en Gerard Pruna, aquell personatge tarambana i despreocupat. Mai fins ara li havia importat buscar feina potser emparat per una còmoda economia familiar. Tampoc fins avui, li havia interessat que cap de les nombroses escaramusses amoroses acabessin en relacions estables de parella. Deia que aquestes relacions li interessaven molt perquè eren com la llum de la vida, però que el matrimoni seria com haver de pagar cada mes la factura d'aquesta llum i això ja no li feia tant el pes.
Aquesta sensació de total llibertat viscuda els darrers cinquanta anys va començar a trontollar quan va haver de prendre les primeres decisions relacionades amb la mort dels pares. Les qüestions plantejades per l'empresa funerària sobre els extrems de la cerimònia i posterior enterrament dels pares van desvetllar-li una sensació desconeguda. Haver de decidir ell sol: de quina fusta volia els taüts, el tipus de flors, materials per les làpides, inscripcions a fer-hi, invitacions, etc. Tot això el portà a plantejar-se una pregunta que fins ara havia bandejat: qui farà això mateix el dia que jo em mori?

No obstant aquesta naixent reflexió, les coses van continuar més o menys igual: esmorzar diari a cal Meru cap a les onze del matí; droperia diürna fins a l'hora de sopar; partit de tennis setmanal a les pistes de la piscina cada dijous de 8 a 10 del vespre; sopar, tertúlia i partida diària altre cop a Cal Meru fins ben entrada la nit; tabac i alcohol a dojo. Portava una vida bohèmia i despreocupada fins que un dia les ressaques habituals de cada matí començaren a canviar la seva simptomatologia. Anaven aflorant noves afeccions que arribaven per quedar-se, cosa que no li havia passat mai abans. Cada cop dormia pitjor, els somnis diaris el deixaven esgotat per l'angoixa que li suposava que tot el seu món oníric es concentrava a dibuixar exclusivament escenaris de mort o d'accidents. Un dia va somiar que el fetge se li encenia per una concentració excessiva d'alcohol i a l'hospital no podien fer res per apagar-li el foc que cremava com una metxa. A l'hospital no se'n sortien i aquella teia amb braços i cames acabava a les dependències del tanatori en qüestió d'hores. Allí s'interessaven per localitzar algú de la família per fer-se'n càrrec i decidir les qüestions habituals d'un enterrament, però no aconseguien contactar amb ningú, ningú en sabia res, ningú el reclamava.

La reiteració de somnis com aquest el posà en alerta definitivament. Va ser el punt d'inflexió que el portà a deixar-se assessorar per un professional que li aconsellà de redactar i inscriure un testament vital al Registre de Voluntats Anticipades. Així, si es produís algun fet com els que somiava darrerament, tot estaria previst i les instruccions serien clares. Va tardar molts dies a redactar les condicions d'aquest testament perquè no estava avesat a prendre decisions transcendents. Tanmateix no tenia clar si preferia morir a casa o en un hospital, ser enterrat o incinerat, cerimònia laica o religiosa, o fins i tot si desitjava un epitafi a la tomba.
Finalment redactà i registrà el document alhora que decidia no parlar-ne amb ningú perquè ningú que el conegués hauria entès aquell atac de responsabilitat.

Un matí gelat de febrer, els carrers s'ompliren de neu i tothom circulava amb dificultat. A Cal Meru, com a tots els comerços del carrer gran, els calgué netejar bé els accessos al local , abocar sal davant l'entrada i situar-hi una estora per no relliscar. Aquell dia molts clients no hi anaren espantats per la nevada. A l'hora d'esmorzar tampoc s'hi veié en Gerard Pruna, un neguitós senyor Pruna que els darrers dies s'havia mostrat més angoixat del normal. Tampoc a la tarda, ni a l'hora de sopar, ni a l'hora de la partida, ningú va saber res del solitari Pruna. Tots varen pensar que s'havia espantat pel fred i no hi donaren més importància. Al cap de sis o set dies la neu desaparegué totalment dels carrers però l'esquiu Gerard Pruna continuava sense aparèixer per Cal Meru ni ningú en tenia cap notícia. La sorpresa saltà uns dies més tard quan es va descobrir una flamant inscripció en un dels receptacles del columbari de la part nova del cementiri. De forma ben explícita es podia llegir: " Gerard Pruna i Pinyol. Descanso en pau. A partir d'avui, dia 6 de Febrer del 2018, no vindré més a Cal Meru perquè la salut no m'ho permet: estic fet pols! "

Comentaris

  • Epitafi.[Ofensiu]
    Nil | 16-09-2018 | Valoració: 10

    Aquest conco d'en Gerard Pruna m'ha fet pensar en mi en certes coincidències. Però a mida que he anat llegint ens hem anat separat en fets i "modus vivendi". Però el que no hagués imaginat que tot plegat hagués acabat amb un epitafi tant transgressor, còmic i intel·ligent. Enhorabona! pillopillo.

  • Final imprevisible i molt original [Ofensiu]
    rfito | 15-09-2018 | Valoració: 10

    Conte de lectura indispensable. Fa pensar tot i tenir una rialla mentre llegeixes.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pillopillo

pillopillo

6 Relats

6 Comentaris

468 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33