Incendi

Quan ens varem conèixer érem dos troncs pansits i vells, encongits, gairebé morts a cops de destral de les penes. Per una coincidència érem al mateix pla, al mateix camí, tot i venir de contrades tan diferents, llunyanes entre sí.
El vent va bufar i bufar, i el calor de l'estiu ens va calar foc i ens varem encendre, feliços, sense ni voler evitar-ho, i les flames saltaven i volaven, passant de l'un a l'altre. Les espurnes esquitxaven el voltant, tot era llum, escalfor, tot eren cruixits de nosaltres mateixos desfent-nos plegats.
Hi havia estones en que el nostre incendi era tan intens i ens havíem arribat a barrejar tant, que no podíem saber del cert en quin punt acabava jo i començaves tu, i on era que tu deixaves de ser tu per esdevenir jo.
Les nostres brases com a cors encesos van unir-se per sempre i amb aquesta immensa escalfor ens fonguérem l'un amb l'altre i esdevinguérem cendres.
Un vent gairebé imperceptible ens va fer voleiar un moment, com per fer-nos acomiadar i suaument caiguérem. Transformats en una fina capa de mort reposàrem damunt d'un terra eixut i socarrat. Aparentement tot el nostre entorn va deixar de tenir vida.
Pertot fumejava.
L'ambient estava dominat per un impressionant silenci sepulcral. Allà on havia regnat el verd i la vida ara tan sols hi havia un paisatge erm, amb una profunda olor a absència i d'un blanc tètric i depriment.
Un aire irrespirable.
Silenci.
Foscor.
Una massa de núvols amenaçadors emploma el cel.
L'aigua amb la seva música comença a fer les primeres notes. Lentament i durant força estona va anar plovent, així asserenadament. Les cendres arrossegades per l'aigua es van retrobar un breu instant i van desaparéixer.
L'aigua havia estovat el terra i assedegat de vida com estava, les va engolir ràpid en el seu desplaçament.
En la seva retrobada adobaren el sotabosc, amb l'esperança i el desig que en una nova primavera de les seves cendres, renaixessin brots de vida!