Incendi al Liceu

El 31 de gener del 1994 a les 8:00 del matí va sonar el telèfon de casa meva, segurament en aquella mateixa hora també va sonar algun altre telèfon en algun altre indret del món, però clar, amb la diferencia horària en alguns països quan a casa meva eren les 8 del matí, allí eren les 3 o les 11, es a dir, que només van poder sonar a les 8 del matí els telèfons de les zones que en aquell precís moment fossin les 8. Fet que redueix substancialment el nombre de telèfons sonant a les 8.

Vaig contestar el telèfon enfadat, encara estava dormint. Era una trucada de la feina just el dia que no havia d'anar a treballar, perquè em devien dies de vacances de l'any passat. Una epidèmia de xarampió a l'empresa havia deixat fora de combat a molts companys meus, alguns fins i tot havien mort perquè un dia abans havien caigut per un barranc. El cas es que hem tocava treballar i quedar-me sense festa, però m'era totalment igual, la meva feina com a soldador Ucraïnès m'apassionava.

A les 10:00 jo i un company vam arribar a l'indret on teníem que fer la feina, ni més ni menys que al gran teatre del Liceu de Barcelona, quin lujo!. Per aquelles èpoques estaven preparant un gran muntatge i el rebombori de tècnics amunt i avall preparant tota l'escenografia era espectacular. Nosaltres ens vam afegir a tot aquell caos ràpidament, havíem de soldar l'anella de la cistella de bàsquet que tenen els artistes, darrere de l'escenari, per distreure's durant els descansos. Es veu que la Caballé l'havia trencat amb la seva ultima esmaixada. Quant ja estàvem a punt d'acabar la soldadura de l'anella es va produir la desgracia, vaig recordar que m'havia deixat l'esmorzar. Quan encara estava lamentant-me del meu error, una bola de foc va foradar el sostre i va caure sobre el pati de butaques, incendiant-lo en qüestió de segons. El pànic s'apoderava de tots els que erem allí, buscàvem les sortides d'emergència i no les trobàvem. Tot allò era un caos fins que va caure una paret que va aixafar a tothom menys a mi, quina casualitat!. Per sort van entrar els bombers a rescatar-me i em van treure d'aquell infern per deixar-me a la rambla.
Tot d'una vaig ser introduït dins un furgo negre de la policia. A dins hi havia el president Montilla, que en aquelles èpoques no era president però que ja exercia com a tal, una caixera del Sorli Discau i un repartidor del 20 minutos. Tots ells i ella em van explicar que la seguretat del país passava per les meves mans, que si volia que Catalunya seguis sent Catalunya havia de confessar davant l'opinió pública, que el causant de l'incendi del Liceu havia estat jo amb el meu bufador. Fet totalment fals, jo no era el causant de tot allò, sinó una mena de massa que havia caigut del cel. Davant de la meva negativa a aquella proposta els integrants del furgo (abans esmentats) em van explicar la veritat. La massa que jo havia vist travessar el sostre del Liceu era l'orca Ulises, que viatjava cap als Estats Units. L'orca, per causes desconegudes, havia caigut de l'avió. Com tots saben la pell de l'orca es inflamable quan cau a gran velocitat del cel. Per tant, l'orca es va encendre i per aquelles coses de la vida va caure sobre Liceu. Jo davant aquesta lògica explicació vaig acceptar confessar-me com a culpable d'aquell devastador incendi que havia arrasat el Liceu.
Actualment, compleixo condemna a Can Brians, però sóc un heroi, vaig salvar Catalunya de, de, de... Merda!