Cercador
Inaudible
Un relat de: l'home d'arena- Compartir:
Veus aquest calfred?
et diu com un abisme
que vas estar a punt de viure...
i ara crema
i se'n va.
Urgent, covard com una làpida.
A mossos prove de fer casa
d'aquest desesper.
Carcasses de somni,
ossos, boques... fullaraca,
tot remunta un aire pansit.
On ets, llum nadadora?
Quin plor que no he dit
et convoca?
Darrere d'aquest temps que et sobra
sóc invisible xiuxiueig de nusos i espines,
peus perduts que creuen
l'atzar d'un desert petrificat i terrible.
Sé que tu saps!
perquè danses tothora vora meua
assignant-me vent perquè respire,
i boca, i veu perquè tinga braços
i et toque
a penes la pell, sense tenir-la.
Ciri a ciri, m'ho dius cada nit d'insomni.
I jo remunte
bevent-me el suc de roses buides
cada figura meua,
mirant-la als ulls mentre s'enfonsa
com una escata eixuta.
Deixa que siga avui una altra cosa.
T'ho dic a tu, arbre,
que cuses dia a dia la meua xarxa.
Deixa'm que salpe, lliura'm!
com un alè d'algú altre, o
només color, o ull que es tanca.
Darrere aquesta reixa,
ombra rere ombra,
brolle, com un dau
que la teua xarpa llança.
Insepult
torne a començar i marxe,
endins,
a les òrbites que em dius,
on els ulls, ni el plor, mai no arriben.
Comentaris
-
Un plaer llegir-te[Ofensiu]Frida/Núria | 27-02-2007
cada dia...
-
calfred[Ofensiu]manel | 27-02-2007
Home d'arena, em deixes un calfred interior després d'aquest poema. És un crit sense veu des de les profunditats de l'angoixa, des d'un interior on potser només som capaços d'arribar a través de les paraules.
Al final sembla que no hi ha llum, només resignació.
Una forta abraçada company de lletres, de debò.
manel
-
poema[Ofensiu]gypsy | 27-02-2007 | Valoració: 10
de presons, home d'arena.
De presons dins nostre, segurament les pitjors, les més difícils per fer-ne fugida.
Sempre retornen com una ombra inseparable, com un àngel invisible que ens acompanya i refà les nostres passes.
Malgrat la duresa del significat, o segurament, per això, és un poema bellíssim.
petons astorats!
gypsy -
m'agrada![Ofensiu]teresa serramià i samsó | 26-02-2007 | Valoració: 10
no sé com tu fas, però té una força cabdal que arrossega...
Imatges potents i tons contraposats que donen al conjunt una vibració intensa.
El món de les sensacions, de les emocions, ens dóna una llum que ens impulsa a seguir malgrat les foscors.
Molt bé, home d'arena, ha estat un plaer! -
ginebre | 26-02-2007
que tens? que tens?
és sols literatura? Un poema trist, que vol marxar on no hi hagi mirades ni plors?
Que vol dir insepult? Què vol dir covard com una làpida?
No hi ha resposta, no hi ha res clar, potser. L'angoixa del temps, preseguint la lluna que s'amaga...
Tenim aquesta part fosca, que a cops es manifesta com una angoixa indefinible, "inaudible".
Valoració mitja: 10
