Ímpetu

Un relat de: deòmises
La creativitat i el do de paraula del meu xicot han astorat sempre. En un tres i no res, m'escrivia llargues odes d'alexandrins amb rimes consonants perfectes, que eren l'enveja de l'institut. Passejàvem el nostre amor entre versos i estrofes, mentre l'extensió s'escurçava. Començava el canvi cap al sonet, amb el breu període del romanç i de la sextina, que em crispaven de tan monòtons i repetitius. Aquesta crítica el molestà força, i no vaig gosar fer-li cap més comentari als seus textos. Tan sols l'afalagava i l'animava a seguir elogiant la nostra unió.

Però, en lloc d'esperonar-lo, el tornava més murri i lacònic. Els dos quartets i els dos tercets perdien síl·labes, lentament, fins que deixaren d'anar de bracet. Arribava l'època de la dècima, de l'octava, entre la real i la més canònica i, tot emulant a Fages de Climent, el migsonet tingué unes quantes composicions al seu haver, per deixar pas al sextet, al quintet i a la quarteta. En rebre aquelles poesies de quatre línies, recordava amb certa melangia l'època daurada dels inicis, mentre passava més temps sola i tancada a casa que gaudint d'una escapada en parella cap a la rambla, atapeïda de gent a qualsevol hora.

El dístic arribà, i els dos versos esquàlids eren rellegits una vegada i una altra perquè semblessin més llargs, amb més missatge i passió. I l'aforisme de fa tres dies —per anomenar d'alguna manera aquella frase gargotejada en un bitllet de rodalies— em tenyí de tristesa l'ànim. Era clar que, de mica en mica, l'amor es dissipava a mida que la seva escriptura perdia llargària. Arribats a aquest punt, semblava difícil que la situació pogués empitjorar. Però ho ha fet.

Aquest matí, en llevar-me, no he rebut l'habitual paper escrit a mà de part seva, sinó el silenci més sepulcral, acompanyat d'una mirada de menyspreu, i un cop de puny que m'ha deixat inconscient. En contemplar-me al mirall, he comprès que el meu rostre era el seu darrer poema. Ara reso perquè el seu ímpetu creatiu no es repeteixi. Mai més.

Comentaris

  • Tant de bo![Ofensiu]
    E. VILADOMS | 25-04-2019

    Té raó aquesta noia, més val que se li acabi la inspiració (i aquest amor-desamor malentès) d'una vegada.
    Fins al proper i darrer relat de la temporada, Deòmises!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

339 Relats

918 Comentaris

235629 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:

Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@hotmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978