Immersió llingûística i altres pensaments

Immerssió llingüística!
Que s'ofegui tothom
qui no sàpiga nadar!
(Quin munt de cadàvers
flotant per les aigües
de la Norma).
Emerssió llingüística!
Repartim flotadors
i bots salvavides!
(Quina pluralitat
de conceptes
flotant per les aigües
tranquiles
i enriquidores
de la Norma).





Has marxat?
No pateixis, t'ho prego.
No et buidis
tant i tant
fins que no en quedi res
de tu.
Hem d'anar-hi junts
a la creuada,
junts solcant les ones
encrespades de la foscor,
junts arreu,
aquí i allà,
on ens porti el vent
de la immensa tenebra
de viure,
però junts,
sempre així,
ben junts.
Per què ens haurem
d'haver acostumant
a dir-nos «t'estimo»
en les pitjors situacions,
en els tràngols més àcids,
sense opcions,
sense alternatives,
pendent avall?
Et pregunto per què
i sé, i saps,
que el meu amor no té pugna,
que és fort, que no decau.
Podrem dir-nos, altre cop, «t'estimo»
com abans,
(asseguts a un parc,
compartint un instant màgic
en que tot és color)?
Ens oblidarà, a la fi, la dissort
i la temença?
Viurem quiets?
Ens podrem mirar als ulls
durant més de vint minuts
sense la imperiosa necessitat
de que un esglai
ens trenqui la serenor?
Abracem-nos un cop més,
si us plau,
que sempre em sembla
com si fos el primer cop,
com si mai no ho hagués fet abans.
Abraçar-te és el meu objectiu
de vida.






Viure a l'hort
és despertar cada matí
entre naps i cols i xirivies;
enfurismar-se de tomàquets,
tenir pebrots
i verdejar amb els cogombres;
ploure faves
i olorar la flor de l'ametller;
ennegrir amb el sutge espès
de les albergínies;
jeure escarxofat
sobre un llit de fems;
portar un meló per cap
i remenar les cireres.
Viure a l'hort
és fer un pet
com una aglà.
Que bonic és viure a l'hort!





Ets tu?
Que bé!
Sigues sempre tu.





Qui us ha donat permís
per pendre'm l'alè,
botxins de somnis?
Per quina porta heu entrat,
furtivament,
sense fer soroll?
Qui us ha indicat
la drecera,
selvatgines sense misericòrdia?
Com heu trobat
el meu rastre
si he esborrat les petjades?
Quina mena
d'espantòs sepulcre
n'és la vostra casa?
Quan podré foragitar-vos
de les meves nits
de malson?
Quan s'acabarà
aquesta dança
de tenebra
i deixaran de repicar
a morts les campanes
del convent?




Estimes la vida
mentre t'escoles,
mig adormida,
pels nusos
de la corda fluixa.
No envejes res,
només implores
un xic de tendresa,
una càlida mà
al teu pit.




Els teus ulls,
la teva intensitat.
(Una finestra oberta
i l'aire fresc del matí.)

El teu cabell,
la teva intensitat.
(Una fina pluja de tardor
i l'aire humid del matí.)

Les teves mans,
la teva intensitat.
(Una llunyana remor de paraules
i l'aire net del matí.)

Els teus ulls,
el teu cabell,
les teves mans,
la teva intensitat.

Una finestra oberta,
una fina pluja de tardor,
una llunyana remor de paraules
i l'aire fresc, humid i net
del matí.





Encara ets aquí?
Tanca la porta, fa fred.
Quedem-nos així, junts,
asseguts i junts.