Immersió 1

Un relat de: drocera

Pujo les escales lentament, pas a pas.
De tant en tant m'aturo, escolto. Res. Torno a caminar, i de sobte una sensació d'absurditat m'envaeix. És una d'aquells moments que et sents com si algú, una mena d'ésser suprem o alguns espies que ho controlen tot, t'estigués observant, mirant cada moviment, podent-te llegir fins i tot el pensament. I t'adones que et sentiries molt avergonyit de que algú et descobrís.
Interrupció.
Alguna cosa m'ha desconcentrat. I no sé què és. Potser un soroll llunyà que he interpretat com una amenaça, o com una pista.
Les parets són més aviat groguenques, mostrant-me que aquells que l'habiten no tenen gaires recursos. Les escales són d'obra, per tant són segures i hi puc caminar sense por, encara que els escalons estan recoberts de fusta, fet que demostra que aquesta casa havia sigut, anys enrere, rica. La barana és metàl•lica, amb un passamà de fusta molt deteriorada pel pas dels anys. La pols s'acumula a cada racó i enfosqueix aquelles zones de la paret que sobresurten una mica. La poca llum que m'il•lumina el camí prové d'una claraboia de grans dimensions situada a dalt de tot, a uns quants metres de mi. No hi ha ni rastre de finestres, i l'aire sembla enrarit. Però això no vol dir que l'escala estigui en desús. Segueixo caminant, més ràpidament: he agafat més confiança. Segurament analitzar l'entorn en el qual m'estic movent hi ha ajudat.
A cada nou pas m'aturo un cert temps, per escoltar qualsevol so, per més insignificant que sigui. No sento absolutament res. Potser m'estic equivocant; em venen de nou pensaments sobre l'absurditat del moment que estic vivint, vist des de fora, però els esborro ràpidament fent un parell de passos més. Ja he arribat al segon replà: tan sols queden uns quants escalons més i hauré arribat.

I enmig del desert, un gra de sorra vola amb el vent, però no pot triar la direcció, sols deixar-se portar i caure, amb o sense ganes, allà on li pertoqui.

La porta es va tancar violentament darrere meu, deixant un rastre de so ressonant per tota la sala que, ara, estava absolutament a les fosques. Ràpidament em va envair una sensació de por, de terror. Però no vaig moure ni un dit. Em vaig quedar quiet, durant almenys cinc minuts, pensant. Pensant en el meu passat, en el meu present, en el meu incert futur. Vaig encendre un llumí. La casualitat m'havia deixat una caixa mig buida de llumins a la butxaca. Vaig poder veure el que m'envoltava, més o menys a un metre de distància. Movent-me erràticament vaig aconseguir trobar un passadís que, per la mida i la decoració, semblava portar a algun lloc important. El llumí es va apagar. Però no perquè s'hagués consumit. De fet, si s'hagués consumit en realitat m'hauria cremat, ja que no estava atent al tros de fusta que quedava per consumir. No. Abans de perdre la llum vaig notar un fort corrent d'aire, segurament alguna finestra oberta o qualsevol altre tipus d'obertura deixava entrar aquest corrent que, després de travessar les habitacions fredes i circular entre les parets humides, m'arribava. De nou, vaig quedar aturat, pensant en la millor solució.

Imaginem un conjunt de persones en un estat de pànic: hi ha un incendi en una part d'un gran edifici, i degut a aquest la llum se n'ha anat. Una sala interior, sense finestres ni cap tipus de llum d'emergència es troba immersa en una foscor total. La gent es pregunta què fer, alguns s'exalten, d'altres senten el petit atractiu de "fer quelcom diferent", de trencar la rutina. Però de sobte sona l'alarma d'incendis. Gairebé ningú, dins de la sala, es coneix realment els límits d'aquesta ni els camins per sortir-ne, i esdevé un autèntic galliner. Alguns criden aterrats, mentre d'altres intenten córrer cap a alguna direcció a l'atzar. Alguns altres, fins i tot, volen calmar al resta, intentant organitzar aquest batibull per aconseguir salvar el major nombre de persones. Però sense èxit, és clar. Cada persona, aleshores, no esdevé un individu, sinó una part d'un tot: té certa capacitat de decisió per escollir el camí que tria, però sempre serà empès per les pressions de l'altra gent, aquells del seu voltant que també trien direccions cap on córrer i empènyer. La persona deixa de decidir el seu destí. No pot controlar ni tan sols la seva posició en el futur més pròxim: els altres se l'enduen cap allà on corre la massa de la gent.

Em giro un moment, per observar el camí que vaig deixant darrere meu. Les parets són cada cop més fosques, però ara és per la manca de llum. L'escala queda uns metres enllà, i la il•luminació provenint de la seva claraboia ja no arriba tant bé fins al passadís que he escollit. Fins ara no he vist cap porta, sols una llarga paret absolutament nua, sense cap mena de decoració, a diferència del passadís inferior. Tornant a mirar endavant, m'espero un moment perquè els ulls s'acostumin de nou a la foscor del passadís que es va acabant davant meu: s'acaba en una mena de taca fosca que barreja les quatre parets en una massa homogènia i desconeguda, incerta i espantosa. Segueixo caminant, fent ziga-zagues per intentar tocar la paret per les dues bandes, tot buscant portes. Sense adonar-me'n, ja no faig cas dels sorolls, i ara em torno a aturar breument per comprovar que no hi ha cap amenaça, aparentment. No sé qui podria habitar aquesta casa, si és que algú hi viu o la visita de tant en tant. Immers en els meus pensaments, en els meus anàlisis del passat, en com que arribat fins aquí, no me n'adono i avanço pel passadís fins a la foscor més absoluta. De reüll veig que la llum de la claraboia ara és tan sols una taca llunyana, cosa que demostra que he recorregut molts metres de passadís sense trobar cap porta a cap de les dues bandes. Per un moment em desespero, però no és lògic construir un passadís que no porti enlloc. Suposo. És una casa realment estranya, pel que fa al disseny. Sembla feta per desconcertar-me, ja que no hi hauria cosa que em pogués tranquil•litzar més, ara mateix, que trobar una porta que em dugués a una gran sala amb un gran finestral. Cada vegada camino més ràpid, impacient per trobar la porta que tan desitjo, i em concentro més i més en fer els passos ràpids però segurs, alhora que palpo ràpidament la paret. Noto les mans brutes per la pols i la brutícia de la paret. I de sobte m'aturo. Noto quelcom desagradable, com quan camines tranquil•lament en un dia d'hivern, dins el teu abric de plomes, i trepitges sense adonar-te'n et fiques de peus dins un gran bassal, i et sents fatal. Tinc els peus humits. No me n'he adonat, i m'he anat endinsant en un terra cada cop més humit, ara ja fangós. Tinc els peus enfonsats en el fang. Ràpidament, se m'acudeix que poden ser els efectes d'algunes goteres que permetin l'entrada d'aigua que, acumulada durant anys o dècades, ha acumulat una mena de residu, com un sediment. D'altra banda, em tranquil•litza el fet de pensar que tan sols és aigua i pols acumulada, i encara més quan penso que fa tan sols dos dies va ploure abundantment. I em torno a aturar, pensant què fer, si avançar o retrocedir. No puc retrocedir. Darrere tan sols hi ha el passat. Abans prefereixo enfonsar-me i ofegar-me en el futur. No retrocediré.

Des d'un punt de vista purament mecanicista, podríem dir "newtonià", qualsevol moviment és sempre reversible respecte el temps, ja que les equacions que descriuen qualsevol moviment d'una partícula són simètriques temporalment. Però si fem un anàlisi més acurat de qualsevol partícula immersa en un medi amb el qual interactua, ens adonarem que "realment" no és cert: existeixen algunes forces o interaccions no conservatives que, per tant, augmenten l’entorpia del sistema o de l'univers, fent així que el procés sigui irreversible. Malgrat tot, hi ha processos a escala local que a vegades semblen reversibles, o fins i tot ho són en unes condicions molt concretes. Però globalment, considerant un sistema "gran" durant un temps "llarg", la reversibilitat és impossible. No es pot tornar enrere. Sols es pot avançar, assumint les conseqüències d'aquest avanç.

Comentaris

  • i la segona entrega?[Ofensiu]
    ambelma | 20-01-2009

    si penjo un relat inacabat o amb un final que vull canviar, acaba per quedar-se tal qual.
    M'agradarie que continuares aquest relat, tot i que ja fa molt que el vas començar.

  • és confús...[Ofensiu]
    drocera | 11-10-2005

    He de reconèixer que el relat és confús, s'embolica bastant.
    De totes maneres, el canvi de verb és controlat. El text es divideix en "dos tipus" que es van alternant. Un text és la història que estic explicant, i l'altra és una mena de conclusió o observació que està relacionada amb l'últim fragment. Però el canvi de verb és voluntari, controlat. Realment, estic explicant un temps anterior en el segon paràgraf. És a dir, el text comença en present, hi ha un canvi (marcat pel paràgraf de temàtica diferent) i explica un enllaç de la història en passat. Després fa un altre canvi de temàtica, i torna al present.
    La meva idea inicial era anar fent un seguit de textos enllaçats, com una mena d'evolució que no fos cronològica però que permetés completar la història. De fet, en el text, no hi ha acció, no passa res. No sabem res del protagonista, de per què està aquí, què busca, de què té por.

    Igualment, gràcies pel comentari!! No acostumo a tenir gaires comentaris als meus textos... i sempre va bé.

  • Desconcert[Ofensiu]
    Biel Martí | 10-10-2005

    El relat és relativament desconcertant. Un sap, mentre llegeix, que el protagonista es mou per una casa. Les sensacions del caminant, a través del que sembla un passadís inacabable, palpant les parets, està molt ben descrita. Trobo però, que els canvis de forma verbal (comences amb un pretèrit indefinit i després passes a passat perfecte) fan que un es perdi encara més dins aquesta mena de somni, doncs tot és percebut com entre boirines. He de destacar però, que m'ha encantat com està escrit, a nivell d'estil.

l´Autor

Foto de perfil de drocera

drocera

61 Relats

91 Comentaris

78442 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
***

Avui renego dels dies en què em queixava de viure sense pena ni glòria -diu aquell qui està trist.


***

Inspirat en nanorelats, el conte més curt del món:
"For sale: baby shoes, never worn"
de Ernest Hemingway.

***


d: