Imatges ancorades

Un relat de: Lafadadelanit

T'he vist pel carrer avui al matí. Tu no m'has vist. Però jo sí ho he fet. T'he vist a tu i a tot allò que vam ser. No creguis que m'ha sorprès, saps que sóc d'aquelles persones que carreguen la maleta plena de records. Al principi t'agradava, però va acabar sent rancor. I aleshores, els teus dits van deixar de passejar-se per la meva esquena, i els teus petons van voler escapar-se lluny amb les ales que els meus llavis els hi havien proporcionat.

Ho recordo, però no em crema. Ara m'escalfa i m'enforteix. Suposo que de tot s'aprèn, per desig o per resignació, o pel que sigui. El cas és que t'he vist. Amb el cabell despentinat i el pantalons aquells que m'encantaven. Més alt i més prim, més gran i més buit. Erets tu, però ja no aquell. M'entens oi? Com quan jo vaig perdre la màgia, el misteri, el secret; i tu ja no venies a omplir la meva casa de primaveres. T'he vist caminar lentament en direcció al bar aquell on em vas dir que te n'anaves. I saps què?
Has desaregut. Un rètol que anunciava el tancament del bar, el soroll estrident d'una botzina m'han ensenyat que esborrar-te era més fàcil que esperar. I que, tants sols, es basava en creure. He creuat l'avinguda i uns altres braços han abraçat el meu cos, uns altres ulls han travessat el meus i han omplert de flors les ferides. I t'he deixat per sempre, ancorat a la porta d'un bar que fa mesos que no serveix les teves cerveses. I de sobte ha passat:

- ¿De què somrius?
- Suposo que sóc feliç.

I ja no hi eres.

Comentaris

  • Combinacions explosives...[Ofensiu]
    Cincdos | 03-09-2010 | Valoració: 10

    d'un dia estorat enmig d'un gran i llarg estiu.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: