Ignasi

Sempre em vaig preguntar perquè no era feliç. La necessitat de copsar totes les coses, de respirar l'aire fred del dematí o de poder despertar-me al seu costat cada dia del mes feia que fos completament jo mateixa, però, quan l'Ignasi morí, tot allò al que jo anomenava felicitat desaparegué tan de pressa que no vaig tenir temps de recuperar. L'anyoro tantíssim....No puc oblidar la seva dolça carona mirant-me de bon dematí, les seves ganes de fer nous projectes, la seva vena emprenadora m'il·lusionaven i em feien veure que arribariem a ser algú més a la vida. Però, aquell innesperat accident de trànsit m'arrevessà tot el que vaig tardar tant a aconsseguir: l'Ignasi. Encara puc recordar-lo entrant per la porta a tota pressa i demanar-me a on havia posat les claus del cotxe. De seguida li repetia que eren al damunt de la tauleta del costat de la porta. Ell les recollia avergonyit i m'enviava un petó. Desapareixia com pols i no el veia fins al capvespre. Al sentir el telèfon a mitjanit ja e m vaig capficar i al despenjar-lo, una veu freda i dura em digué que l'Ignasi havia tingut un accident de trànsit i que ja era mort, ben mort. Encara no sé ben bé com vaig poder penjar el telèfon, vestir-me, agafar el cotxe i conduir cap a on ell estava; a l'hospital. No tenia sang ja, al meu cos. Crec que en aquell moment no sentia res. Els metges i els policies parlàven amb mi i jo estava tant indiferent...Recordo aquell moment com si fos ahir perquè, en aquell precís moment jo vaig morir per sempre, perquè en aquell precís moment vaig deixar de somriure, perquè en aquell precís moment ja no era feliç i mai més ho seré.