Iètia (o l'abominable fèmina de les neus)

Semblava una figura carnavalesca, grotesca, si es presentava de cop en dia que no feia por. Més aviat causava el riure foteta entre la poca gent que per allà pasturava pasturant-se o pasturant ramats a l'estació càlida.

Ella era la Iètia, també coneguda com 'l'abominable farmafèmina de les neus no eternes' (per allò del canvi climàtic que ella deia que no, que no, que era 'clitoràtic' i es tocava aquella zona mentre els que la miraven tapaven els ulls als infants que hi haguessin, si es donava el cas, i era que sí: moltes criatures immadures es delien per viatjar a aquella zona del Tèbit al Napel on la Iètia anava a pèl).

Se sabia que l'havien traslladada a aquell territori força inhòspit per no haver-se'n de fer càrrec. Però no es deia de què.

Es creia que tenia, tal volta, una malaltia, i es debatia en si era creure's una reina amb dret a tron sense votacions, bestiesa descomunal; o la mania de ser polièdrica i ser necessària en més d'un afer al món d'on havia estat extirpada, ja fos per a una desfilada de moda elitista absurda o ocupar-se de comptar els litres cúbics de suc de cucurbitàcies, etcètera.

La Iètia era infeliç, havia après a viure feliçment infeliç, cosa tan valorable que se li va demanar d'escriure'n un llibret fàcil, que fos top ten de vendes o hit parade o best meier o alguna cosa així. Ella, amb tant experiment de les farmacèutiques al cos -i amb l'ànima tant tocada- només podia escriure amb l'ungla del dit petit del peu esquerre algun missatge simbòlic sobre la neu deteriorada, contaminadíssima.

Quan es treia de l'organisme les substàncies de rebuig, les sòlides, la ferma femta, rígida, tenia forma com de dues lletres 'p' majúscules seguides. El tuf tombava i desmaiava la població a milers de quilòmetres a la rodona i a l'ovalada. Pel que feia a l'orina, pudia, pudia i perforava la terra fins al centre i allò, allò va ser el desencadenant dels fets alienígenes.

Els mutants reptilians que vivien al planeta no suportaven més tanta vibració emesa per l'Iètia, alhora que la planyien i desitjaven ajudar-la. La única solució era demanant al més enllà que col·laborés. Des d'una galàxia groguíssima, rodona com una bola de drac descomunal i antediluvià, aparegueren naus sofisticades amb sers híbrids de sers híbrids ebris de ganes de devorar menja sobrera. En veure la Iètica van agenollar-se: era una icona de la qual se'n parlava feia mil·lenis, un mite...la tenien davant seu, un ser digne, en estat llastimós, un ser respectable, vulnerable, maltractat. Allò els enfurí. Abans s'abraçaren a la Iètia grupalment, li transmeteren energia salvadora i ella, per fi, vomità tanta prova feta contra la seva voluntat. S'hi està hores. La veritable Iètia, finalment, es mostrà: un ésser de llum, una deessa universal, un foc etern.

Havent recuperat unes facultats que es desconeixia mercès a la intervenció intergalàctica, lètia alliberà el món de l'influx i del fer de la involució política i farmacèutica, que va ser ingerida pels afamats extraterrestres.

La Terra anà tornant-se verda, verda, un verd sa al costat d'un blau, blau saludable de les aigües. Així la veuria qualsevol forma de vida del cosmos des de l'exterior. Com havia de ser.