Idiomes i dialectes

Un relat de: SANTANDREU3

Fa molts d'anys que Castella ens te ben avorrits.

S'han cansat de dir-nos que la seva parla és l'idioma espanyol i el català un dialecte derivat, destinat a desaparèixer.

S'entén que el poble castellà, pobre però orgullós fins al deliri, i convençut que tot el que ignorava era menyspreable, quan va perdre l'Imperi que el va acabar d'empobrir,(encara que no a tots els espanyols, si pensem en els "Grandes d'Espanya")), es va tancar en si mateixa d'una manera fanàtica i perjudicial.

Es van creure que tot el que pogués venir de fora havia de ser dolent, obra dels dimonis o be de parents molt propers.

I van començar a somniar truites.

Castella era l'essència de totes les virtuts i considerava el treball només propi dels més pobres. (Tant, que per aconseguir el més petit favor reial s'havia de demostrar, amb jurament inclòs, que aquelles mans del peticionari no havia treballat per ningú que no fos el Rei).

Així, va considerar que el castellà era una concessió divina i exclusiva, i que tot el que es parlava a l'exterior acabaria descobrint molt aviat la vertadera i excelsa manera de parlar com Déu mana, que és, naturalment, el castellà.

I al veure que a"l'Estranger" s'afanyaven a crear una nova manera de treballar, acció que ells havien considerat sempre com feina de miserables i inventaven eines i màquines per fer més producció a menys cost, que era, en definitiva, el començament de la societat industrial: i que els mal reputats catalans , amb els seus escassos medis, anaven incorporar-se a les noves tècniques, van augmentar el menyspreu que ja abans ens tenien, sobre tot, i a part de les mils de diferències que consideraven impròpies, perquè parlàvem un dialecte i no volíem parlar com Déu manava, ja aleshores, que era l'idioma castellà.

(Més d'una vegada he pensat que, així con Isabel la Catòlica va expulsar els jueus, és estrany que a cap successor d'aquella reina, que ara la volen fer Santa, no pensés fer el mateix amb els catalans. Una Catalunya sense catalans seria com una mena de Paradís.)

Aquesta manca de cultura, que no els deixava entendre que el llatí i el grec varen anar estenent les arrels a cada poble proper, que anaren adaptant a la seva llengua i creant particulars maneres de parlar, però totes tributàries dels seus orígens llatins i grecs. I que son totes elles, doncs, dialectes de les fonts primàries.

A més, i per desgràcia del dialecte castellà, la proximitat amb la cultura aràbiga, li va fer anar perdent sons vocals, quedant-se amb les A,E,I,O i U a seques, quan nosaltres vàrem mantenir els semitons vocals, que ens donen més capacitats de matisació.

És clar que els castellans s'han preocupat molt de treballar el seu dialecte, que l'han polit magníficament, mentre han fet sempre tot el possible per privar-nos de cultivar el nostre.

També és convenient parlar un momentet de l'extensió del castellà per Amèrica, descobriment que ara ja se sap que les caravel·les varen sortir de Pals i no de Palos de Moguer, i que tota la marineria portava barretina. I que, robada la veritat sobre en descobriment, ens van prohibir als catalans anar a comerciar a les Amèriques durant 300 anys, no fos cas que el català s'estengués per Amèrica més que el castellà, el que, segons ells, hauria estat un pecat de lesa pàtria
.
De totes maneres, s'ha de reconèixer que, de mica en mica, la cultura dels espanyols va millorant per el seu contacte ara més freqüent i profitós que l'aïllament fanàtic de temps pretèrits.

També hem entrat a Europa, i si ara l'Estatut que Catalunya ha presentat al Congrés de l'Estat espanyol fos aprovat a contracor de la molt forta oposició, no podria acabar mai com el de 1932, amb un intent de fer valer la seva raó per la força de les armes.(Europa no els ho permetria).

El fi, que jo penso que només és qüestió de paciència. D'aquí a 50 ó 100 anys, podrem parlar amb els espanyols, si no com a germans, potser, al menys, com cosins de segon o tercer grau.

(Haureu observat que en aquest paper no he parlat mai d'Espanya, perquè en la relació dels meus comentaris, Espanya encara no existia. Espanya va ser constituïda després de les Corts de Cadis per la reina Isabel ll, al 1813.)

SANTANDREU3

Comentaris

  • Molt profitós...[Ofensiu]
    Romy Ros | 18-04-2009 | Valoració: 10

    aquest relat on ens parles de moltes coses relatives a l'Altiplà, o sigui, aquella terra que està més enllà de les Terres de Ponent i que tot sovint ha fet de la uniformitat el seu únic repte. Et convido a llegir el meu relat titulat "A l'Altiplà" que no és tan històric com el teu però, que potser t'agradi la visió de la Meseta.