Ideologies diabòliques

L’Audi A8 L negre obscur amb finestres opaques, recorre els carrers de Berlín a gran velocitat aquesta nit. Abaixa el ritme quan entra en la zona metropolitana més deteriorada de la cuitat, Grufmnak. El carrer és conegut per la seva precarietat econòmica i pel crim. L’automòbil avança i s’endinsa en un carreró fosc. S’atura. El xofer baixa i va ràpid a obrir la porta del darrere. L’aire fa sentir un calfred a l’Angela quan s’obre la porta, surt del cotxe i s’aferra a la jaqueta de pell. -Senyora Merkel, si us plau-. El xofer tanca la porta i s’encamina cap al bloc de pisos del final del carrer. Obre la porta, no està tancada. Ella el segueix. Un fluorescent atrotinat pampalluga tot il·luminant el rebedor. Hi ha unes escales que pugen amunt i unes que baixen. Van avall on troben una porta amb un codi de veu: 984323N – dicta Angela. La porta emet un so i tot seguit s’obre. Es miren per últim cop, ell assenteix amb el cap i marxa. L’Angela es queda sola, entra. Hi ha un passadís llarg i comença a caminar fins que arriba al final. Una segona porta també conté un codi de seguretat però aquesta a més, conté un símbol. Té el símbol nazi just al centre.
En la venjança, com en l'amor, la dona és més bàrbara que l'home.
Tinc vint-i-quatre anys amb una alçada d’uns 182 centímetres, ulls foscos penetrants, cabell llarg pèl-roig amb metxes negres i, pírcings a la cara -un a la cella i dos al nas- contrastada amb diversos tatuatges. Però el millor és el meu nom: Svea; una lletra a cada artell de la mà dreta. Sóc la gran d’una família catòlica nombrosa, amb nou germans més, desconfiada, impulsiva i amb molt de caràcter. Vaig a la meva, sóc independent i m’agrada ser-ho. No m’agrada parlar de mi mateixa ni repetir dos cops les coses. Odio la religió, defenso la ciència. Als divuit anys vaig marxar del poble per venir a la ciutat, no aguantava més a casa i vaig decidir llogar un pis al carrer Grufmnak. Al cap de poc temps de ser aquí vaig descobrir la secta satànica anomenada Blutrausch que s’agrupava a la casa abandonada del final del carrer, vaig investigar-la a fons i gràcies al Yass, un amic reporter, amb el nostre article vam aconseguir dur-los a tots a la garjola. Des de llavors em dedico a ser detectiu privat fent feines per poder pagar el lloguer i anar tirant. Però ara mateix estic enmig d’un kickboxing Street Fight i haig de lluitar. Això és la guerra. Els nervis de la lluita imminent em recorren el cos, em travessen completament. En el precís moment en què el malparit d'en Yass dóna el senyal d’inici del combat. Acluco els ulls amb força, amb senyal de súplica. Exhalo, els crits de la gent, els nervis, l’exaltació... "Baralla! Baralla! Baralla!" Els obro i la meva mirada canvia, noto com les meves faccions varien i s’endureixen, sí. Clavo la visió en la de l’adversària i la meva respiració s’accelera. Avanço, pressiono els punys endins i amb un moviment ràpid em bellugo endavant i li clavo un cop a la mandíbula. Tota la meva ràbia descarregada com un llamp pica contra ella, sense miraments. Retrocedeixo per propi instint. Mentre ella es sacseja per recuperar l'equilibri. Ens observem, cada una en la nostra posició. Unides en un dolor carnal, una aversió mútua. Et toca rebre, noto que m'expressen els seus ulls. -Fum-li fort Yanet, destrossa-la!" -crida un dels seus amics. Però m'anticipo i moc la cama dreta endarrere per tenir intensitat. Em precipito endavant i la copejo a la cara, al mateix lloc d'abans. Picant-li a la mandíbula i aquest cop produint-li una caiguda a terra amb pèrdua de consciència. Es produeix una absència de tot so o soroll, només s’escolta la meva respiració agitada. -L’has matat! Sonada! L’has matat. Em giro i observo en Yass. No, un altre cop no, sisplau, sento que em suplica la seva mirada, mentre nega amb el cap. Una sirena augmentant de intensitat a gran velocitat talla el silenci. És la policia. Irreflexivament tothom comencem a córrer. Em dirigeixo a la sortida com tota la multitud i després giro a la dreta sense mirar i topo de cop contra un Audi. Freno i el cotxe també, quedant-me a dos dits del capó. La respiració se’m talla. La mare que em va... Què fa un Audi per aquests carrers? Serà un traficant, no pot ser res més, si volta per aquesta zona. Intento mirar qui és el conductor però no puc. Els vidres opacs m’impedeixen veure’n l’interior. Retrocedeix i amb una maniobra ràpida em passa pel costat i desapareix en la foscor de la nit.
Fa un parell d’hores els agents de la Policia Federal han detingut en el carrer Grufmnak a una dona, identificada com Yanet König, per formar part d’un presumpte combat il·legal de boxa. Ha sigut trobada inconscient... El so del televisor em desvetlla. Sóc a casa. Agafo el comandament a distància i el tiro contra el terra. Maleït sigues! em regiro al sofà intentant tornar a agafar el son. Però el retruny d’un cotxe fora el carrer m’ho impedeix. M’aixeco de mala gana i surto a mirar per la finestra què carai passa. Mig endormiscada observo entre la foscor un cotxe. Ostres, és el mateix Audi d’abans. Obro els ulls com dues taronges. El que sembla un xofer subjecta la porta del darrere i algú surt de sota el meu edifici. Intento fixar-m’hi bé, és una dona... I de què em sona? Rossa, cabell curt i tapada amb un abric de pell dels cars. Es gira i li veig la cara, reconec la fisonomia. Angela Dorothea Merkel, Cancellera d'Alemanya. El cotxe s’engega fa una sotragada i marxa a tota llet. Em quedo immòbil uns segons i intento assimilar tot el que acabo de veure. Trec més el cap i observo que a la finestra de baix també hi ha algú observant. –Eh! –Crido. Es gira, mira amunt. La foscor per falta de fanals del carrer no em permet veure de qui es tracta. –Surt fora l’escala! –L’indico.
-Qui ets? – M’interroga. És un noi jove, de vint i pocs, més baix que jo però amb una mirada forta i decidida. Du un pírcing al centre del llavi inferior. Va amb tirants negres i puc observar el seu braç absolutament tatuat. Només per l’aspecte podem dir que encaixem.
–Em pregunto el mateix. No t’havia vist mai per aquí.
–Jörg, però em diuen Jörgi, fa dos dies que m’he traslladat. –S’inclina. Retrocedeixo. -Aquella que ha entrat al cotxe i que ha sortit del bloc era la Merkel no? –Assenteixo amb el cap. –Què hi fa aquí? Només hi ha dos pisos en aquest edifici. De casa meva no ha sortit i de la teva? – Nego. -Hi ha algun soterrani aquí sota? Sembla espavilat.
–Sí, hi ha unes escales que baixen avall però no hi he anat mai. –Em comenta amb el cap i els dos correm escales avall. Ens trobem amb una porta que ens demana un codi de veu. -Codi de veu?- Definitivament aquest noi és llest. I de cop recordo on l’he vist. Sé qui és. –Jörg Köhler?- Ell es gira bocabadat. –Com saps qui sóc? –És el fill de l’expresident Horst Köhler. Em trobo en una situació irònica. –Qui sap que vius aquí? –Ningú. He fugit de casa, lluny de la recent polèmica d’expulsió del meu pare–. Ha estat expulsat per la declaració sobre una missió de tropes alemanyes a l'Afganistan. Contemplo l’aparell de seguretat més detalladament i m’adono que és un model AZ8 de marca Sicherheit de fa dos anys. Vaig llegir un article per saber com desactivar-lo, teclejo 4400 i després el botó vermell. La porta s’obre. Somric interiorment al veure la cara de sorpresa d’en Jörg. M’endinso en el passadís. Sento un convulsió quan observo el símbol que hi ha a la porta, nazis –murmura.

Domina l’habitació una taula gran i ampla. Amb una làmpada d’aranya penjada al sostre. La decoració i la treballada marqueteria dels mobles no dóna lloc a dubtes. Tinc una esgarrifança quan m’adono que estic en una sala de reunions secretes nazis. –Què representa que hem de fer ara?- pregunta en Jörg. No ho sé, estic igual d’eglaiada que ell.
Obro els informes que hem pres de la sala. –Vols cafè, Svea? –Encara no puc creure que l’hagi deixat entrar al meu pis. Em fa gràcia veure’l aquí. Segueixo els seus moviments, és agradable veure’l preparar cafè a la meva cuina i observar-lo mentre passa els dits per sobre el marbre. Es gira i arqueja la cella. –En vols o no?- Assenteixo amb el cap. No et distreguis Svea. Començo a llegir: Informe de procés de reconversió neonazi. Iniciació dels plans de futur de conquesta a nivell Europeu. Mercats, Governs, Control financer, Serveis d’investigació estatals...
-Jörg, tenim feina. Tenim molta feina.
Són les nou del matí. L’Angela segueix la rutina de cada dia, asseguda al seu despatx del Reichstag es pren el seu cafè amb llet. Angoixada espera l’arribada d’algú. –La seva visita ha arribat. –Inquieta s’empassa d’un glop el cafè. La porta s’obre de cop. I apareix Klaus Leuenberger, el dèspota empresari de l’indústria d’armes més potent del país la Waffen Aktiengesellschaft. Li clava la mirada.
-Vas anar ahir a la reunió com et vaig encomanar? – L‘Angela empassa saliva.
-Sí, senyor Leuenberger. Aquí té l’informe que em va demanar. Aquesta tarda tinc prevista la reunió amb Benet XVI.

-Ben fet, Angela. Les coses van molt bé. Necessitem que aquest vell dimiteixi per poder imposar-nos sobre Itàlia i la religió catòlica.– La ràbia omple l’Angela i nota com les galtes se li enrogeixen. Ha arribat al seu límit.
-He dut a terme molts esforços per arribar on sóc ara Klaus. No sóc cap titella que mous al teu gust. –Ell es gira i amb la mirada que li fa, la Merkel nota que ha fotut la pota fins al fons.

-Com has dit? Tros de Demòcrata Cristiana de merda? Que potser no recordes que tinc molt més poder que tu? En dos dies puc transferir prou armament per fer volar Alemanya en dos segons. Sereu part d’un record i jo em rentaré les mans.
-Algú ha entrat. És un home. Va vestit amb una túnica negra de cap a peus i du barba de dos dies m’informa en Jörg a través dels prismàtics. Jo ho apunto tot. Trec la Nikon D4, prenc un parell de fotografies de la Merkel i del seu company. Anem a casa i investiguem sobre qui és l’altra persona que parlava amb la Merkel. Amb un programa hacker provo d’escanejar-lo. Carregant.. Carregant.. Carregant.. –Va! Sí! Klaus Maik Leuenberger (Berlin-16 de Gener del 1966) empresari promotor d’indústria d’armes i el més potent del país Waffen Aktiengesellschaft, nét del polític Himmler. –Collons Svea, això embolica que fa fort! –esbufega Jörg. Agafo el mòbil i truco al Yass.
–Svea? –Yass?, necessito que m’ajudis-. En Yass no s’esforça a preguntar-li com està després de la baralla d’ahir, sabia que estaria bé. La coneix prou bé. –És clar, de què es tracta? –Necessito que controlis els moviments del parlament, tot el que passi a Reichstag en tot moment ho necessito saber.
–D’acord Svea, en deu minuts sóc a casa teva. En cinc minuts Yass truca a la porta. No pregunta qui és l’altre però per com el tracto pot observar que és dels nostres. –Molt bé, què ha passat?
-Vejam, la Merkel està sotmesa a les ordres de Klaus Leuenberger. Ha seguir un procés de reconversió neonazi per conquerir tot Europa. La nostra feina és ajudar-la i salvar Alemanya del cataclisme que vol imposar aquest cabró.
Típic de la Svea, sempre es fot en el merder més gran, pensa Yass. –I doncs t’apuntes o no? –T’estàs rient de mi? Oi tant!
L’Angela firma els papers per confirmar la visita a la Ciutat del Vaticà aquella tarda. Li tremola el pols. Sabia que Klaus era omnipotent però no pensava que utilitzaria tot aquest domini per posar Alemanya en contra d’Europa.
Un so de notificació sona a l’ordinador d’en Yass a l’altra punta de la ciutat. Tots tres deixen el que estan fent. Prevista per aquesta tarda a les 6:00h trobada de Benet XVI amb Merkel l’Edifici del govern vaticà. S’intercanvien una mirada d’esperança entre ells.
El vol està previst a les 4:00h. La Merkel puja a l’Aston Martin D9F a tres quarts de quatre. A l’altra punta de la ciutat en Jörg, el Yass i l’ Svea agafen el metro. En el mateix precís moment el recorregut del metro passa lent i feixuc per tots quatre. La Merkel arriba abans a Tegel. –Senyora, si us plau. –Demana el xofer. Surt i s’encamina cap a l’interior de l’aeroport. Duen al front i al dors dos goril·les guardaespatlles, de dos metres. L’Angela troba ridícula tanta persuasió i se sent com en una sàtira. Ella mateixa no pot salvar el seu propi país de l’abisme cap al qual s’encamina. A l’altra punta de l’aeroport els tres joves corren amunt. –Com podrem arribar fins a ella? –pregunta Jörg. –Sóc redactor del taz, el diari més venut a Berlin. –No us feu els galls, correu o no l’atraparem. La Merkel s’adreça a l’àrea A de Tegel. La gent s’amuntega en observar-la passar. L’Svea veu la multitud aglomerada i es fa camí entremig. I ara què fas? Com crides la seva atenció? -KML, Unsere Nazi-Europa!- Crido amb força. – KML, Unsere Nazi-Europa! –La Merkel es gira de cop. S’atura, retrocedeix i les nostres mirades es creuen. Noto el pes del delicte que viu en els ulls. –No estàs sola! Bramo amb l’últim fil de veu que em queda.
La Merkel camina amunt i avall neguitosa per la sala d’espera de vol on ens han fet tancar a tots tres. –Qui us ha proporcionat aquesta informació? Què en sabeu del projecte: KML, Unsere Nazi-Europa? –No puc creure el que diu –Qui sou? Es nota desesperança en la seva veu. Cap dels tres obre la boca. És una situació que un no viu cada dia, es podria dir. Obro la motxilla que duc i ella es queda quieta, a l’espera dels meus moviments. Trec l’informe que vam trobar a baix al soterrani i li entrego. Es queda embadalida. –Visc al bloc de pisos on hi havia això. Ho sabem tot. Volem ajudar-te. No em doneu galivances, ningú pot deslluirar Alemanya del seu destí en aquest moment. És massa tard. –No diguis mai a Svea que és massa tard pensen en Jörg i en Yass. –Mai és massa tard per sortir a defensar una causa! –Em poso de dreta. –Ens hem de moure. – El so d’uns trets fora de l’habitació m’interromp i ens deixa a tots muts. El temor dels ulls de la Merkel em parlen. –No sabeu del que és capaç aquest home. És la reencarnació del propi diable.– La silueta del goril·la que hi ha a la porta cau al terra de cop i la paret opaca blanca queda esquitxada de la seva sang. En Yass busca una sortida pels lavabos. En Jörg assenyala els serveis al fons de la sala. Ells dos corren cap allà i jo agafo pel braç la Merkel i l‘estibo. Qui m’hauria dit que acabaria agafant la Cancellera d'Alemanya pel braç i fugint d’un nazi boig. Un cop dins l’única sortida possible és una finestra de 80x70. L’Angela s’avança, l’obre i en Yass l’ajuda a pujar-hi i amb dificultat acaba sortint. Surten ells dos i quan em disposo a sortir col·locant la cama per impulsar-me algú m’estiba i em fa caure endarrere. Caic de cul a terra. Miro amunt. Un home vell, amb cabells blancs, cara arrugada i mirada aspre, gros amb espatlles voluminoses m’apunta amb una pistola. Em sento indefensa, desemparada en un lavabo de la sala d’espera d’un aeroport, davant d’un vell nazi apuntant-me a la cara. –Ai, Svea... Petita, Svea... No has sentit mai la dita aquella de: “Calma i mala intenció, que tot arribarà”. –Somriu maliciós, és fastigós. Pressiona el gallet i jo li contesto: “En la guerra, el feble és sempre el més ferotge.” –Em remoc al costat dret. M’incorporo de cop. L’home es queda trasbalsat. Retrocedeixo i moc la cama dreta endarrere per tenir intensitat i em llanço cap endavant i el copejo a la cara, just a la mandíbula. Això li produeix una caiguda a terra amb pèrdua de consciència. –T’havien dit mai que aquest és el teu millor atac? –Em pregunta en Yass des de l’altre cantó de la finestra. Somric.

Dos dies més tard a la redacció de “taz” les tres copes de cava piquen a l’uníson entre somriures aquell matí. En Jörg, l’Svea i en Yass assaboreixen el gust dolç d’aquell escumós rebut directament des del Reichstag. “Aquest matí han estat detinguts els membres de la trama que conspirava en contra del govern. Hem pogut constatar que el cap d’aquesta organització era el conegut empresari Klaus Maik Leuenberger...” mentre sonen aquestes paraules a la radio, en Yass rep un correu...

De: HBL

Data: 18 de febrer de 2013 12:35
Per a: Yass Schütz
Assumpte: Svea

Benet XVI ha renunciat a la seu de Pere aquest matí, no ens aturareu.
Amunt Unsere Nazi-Europa!