Identitats ocultes

Un relat de: Miren

Temps era temps, en un país molt llunyà, hi vivia una nena, en una mansió. Els seus pares eren uns famosos empresaris, pertinents a l'alta burgesia.
La petita Agnès, tenia de tot : un jardí immens per jugar i muntar a cavall, piles de joguines noves, dues criades personals i un professor particular. Però, tret dels cavalls que se'ls estimava molt, el demés poc li importava. El que de veritat li agradava era el seu professor. Era un noi de 24 anys, ben plantat, fill de família humil, criat al camp. Passaven moltes hores junts i els pares se n'alegraven ja que es pensaven que la nena tenia molt d'interès en estudiar i el dia de demà seria prou capaç de portar el negoci tota sola.
Durant el matí, sí que feien matemàtiques, llengua, anglès, francès, història, geografia, ciències naturals,... però a la tarda el noi li explicava tot el què hi havia darrere d'aquelles reixes que envoltaven el palau. Li parlava de com vivien els nens al seu barri, i com vivien a l'Àfrica o a Sud Amèrica, de l'economia mundial, de països rics i països pobres, d'animals en perill d'extinció, del desenvolupament sostenible,... i també de l'amor, de la mort, de l'odi, de l'enveja... la nena l'escoltava amb els ulls obert i no es cansava mai de sentir-lo.
Van passar cinc anys i l'Agnès ja era una noieta de 13 anys, amb una intel·ligència i una maduresa extraordinàries, fins al punt que era més persona ella que els seus pares. El Jordi, que ja era tot un home, veia que ja havia de començar a encaminar a l'Agnès cap a un futur prometedor, però sabia que, quan els seus pares li diguessin que havia de seguir amb el negoci que tants avantpassats seus havien sabut tirar endavant, ella s'hi negaria en rodó, a casa hi hauria un daltabaix i la culpa seria seva.
Una tarda, el Jordi li va preguntar a l'Agnès que era el que li agradava més de tot el que ell li explicava. Ella, amb una gran habilitat, li va contestar:

- M'agraden l'amor i l'odi, la vida i la mort, però de la gent amb pocs recursos, de la gent que li falta una espurna de felicitat. I com que a mi me'n sobren, ja que jo al teu costat sóc molt feliç, les vull donar a tothom, per què crec que és més important repartir felicitat que repartir diners.

El Jordi no va saber que contestar i per aquella tarda es va acabar la conversa. Aquella nit el Jordi, no va poder dormir pensant en aquella resposta. L'il·lusionava la idea de tenir una alumne tan i tan especial, que volgués treballar pels demés, però el turmentava, l'angoixava el pensar que tan bon punt ho comuniqués als seus pares la menysprearien i l'anul·larien com a persona i que ella, podent tenir un futur admirable i podent ser feliç, s'hauria de resignar a portar una fàbrica que li repugnava.
Però el que més el preocupava era "... jo al teu costat sóc molt feliç...". Quan, després de pensar-ho bé, va adonar-se del que li havia volgut dir es va esgarrifar. L'edat i els pares els suposaven una barrera difícil de superar, però a més a més, ell no s'ho havia plantejat mai ja que sabia del cert que l'Agnès trobaria un noi molt més mereixedor d'ella.
Després d'estar tota la nit despert i de rumiar-hi molt, va decidir no tornar a veure mai més a l'Agnès, cosa que no li resultaria gens fàcil, però era l'única solució que hi trobava. L'Agnès seria prou espavilada per plantar cara als seus pares i dedicar la seva vida a ser feliç i a fer feliços al altres. Amb el temps, coneixeria un altre noi i s'oblidaria d'ell.
L'endemà mateix en Jordi va anar a buscar feina en una escola lluny de la ciutat a on vivia l'Agnès.

Van passar molt anys fins que va arribar un dia gris i tèrbol. Tenia el cap molt espès. La humitat de la pluja calava fins al moll de tots i cadascun dels ossos del cos, provocant un lleuger calfred. Els ulls amb prou feines s'obrien, el cap reposava resignat sobre la paret de canya florida de les goteres que, durant aquests mesos de pluja, havien doblat la seva extensió.
Prou, no podia ser tot tan negatiu. Algú li ensenyà quelcom que no s'aprèn a les aules: ser feliç amb el que tens.
Estava extraordinàriament cansada. Els ossos li cruixien a cada moviment, l'esquena la tenia anestesiada del mateix dolor.
Però era feliç. Se sentia tan rica i plena que no ho canviaria per res del món. Avui havia sigut un dia dur, havien arribat els camions de menjar al campament i la gent es barallava per aconseguir un paquet d'arròs.

Va intentar dormir però hi havia quelcom que no la deixava. Semblava que un vell record d'algú molt especial li havia rebrotat de l'infinit de la memòria. De sobte una llàgrima carregada de nostàlgia li va regalimar galta avall. Potser era algun record llunyà dels seus pares. No ho creia, no havia plorat ni a l'enterrament. Ara, sense voler-ho havia destapat una ferida, que ja no sagnava, però que encara feia mal. Potser seria hora de treure la pols a la caixa de la memòria, i endreçar-ho tot, per així poder, per fi, no ser mai més esclava de vells remordiments i malentesos. Va néixer a la casa de la foto i li agradava molt muntar a cavall per aquells prats verds. Mai no li va agradar jugar amb les joguines que el pare li portava. Mai no li va agradar estar-se a la fàbrica i veure com el seu pare sobreexplotava a homes, dones i nens com ella.
L'únic que va fer de bo el seu pare per ella, va ser escollir a aquell professor. Ja no recordava el seu nom, ni que li va ensenyar exactament, però sabia del cert que li havia donat forces per escapar dels seus pares. Ella el va arribar a estimar molt. Però feia uns 30 anys que no el veia. Es va plantejar si el perdonaria o no si mai el tornés a veure, però la idea era massa absurda, gairebé de ciència ficció. S'adormi amb una punxada al cor, amb la suau remor de la pluja.
L'Agnès no recordava que es va enfrontar als seus pares i marxà de casa.
La van acollir a un orfenat i va acabar sent-ne la directora amb tan sols 18 anys. Els nens l'estimaven i ella els estimava a ells. De seguida l'orfenat va ser conegut arreu de la província per l'alt nivell que assolien els nens. Un dia un senyor, li va oferir de deixar l'orfenat en bones mans, i d'anar a un campament a on la necessitaven més que allí. El Joan era director d'una ONG que intentava millorar la qualitat de vida a alguns dels poblats més pobres de l'Àfrica central. Era un home com n'havia vist pocs: atent amb les criatures, responsable dels seus actes, sensat i divertit alhora, amb una estratègia de desenvolupament molt estudiada i força eficaç. Es van casar en una cerimònia knawi, on tot el poblat va vestir-se de gala, va ser un dels dies mes feliços de la seva vida. Estimava de veritat al Joan, tan com havia estimat al professor de més joveneta.

S'acostava l'estiu i el sol havia sortit amb força aquest matí. Els mosquits estaven insuportables i la majoria de nens anaven farcits de picades. La pomada antihistamínica hauria d'haver arribat feia 3 mesos. Els nens es feien ferides esgarrapant-se. El Joan va entrar a la cabana somrient. Per fi havia arribat la pomada. En Joan va acotxar-se per agafar una de les caixes i començar a administrar-la. D'una butxaca li va caure una cartera de pell que l'Agnès no li havia vist. La va agafar i la va desar sota el seu coixí, a l'hora de dormir ja se la miraria.

En Joan feia un quart que roncava. Va sortir a fora i va encendre una espelma. Va mirar una a una totes les targetes i carnets que hi va trobar. Que estrany: Jordi?







Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Miren

5 Relats

5 Comentaris

6196 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99