Ícar indecís

Un relat de: Espiadimonis

Aquí estic, per fi m'he decidit, per fi. He passat tanta estona davant la finestra que inclòs he pensat que mai arribaria a creuar-la. Si s'hagués format un mur invisible en ella jo no me n'hauria adonat. Vull dir que per a mi el mur ja hi era, encara amb la finestra oberta. M'ha costat un esforç sobrehumà sortir per ella, decidir-me, però a la fi ho he aconseguit. Encara no sé si me'n penedeixo, però crec que si he arribat fins aquí és perquè he d'anar fins al final. La decisió la vaig prendre fa uns dies i he estat donant-ho voltes al cap sense parar. M'he dit covard, per veure si se'm treia, però no he pogut, crec que em considero fins i tot valent, ara. És clar que un valent miraria a baix, i jo no puc. En front meu hi ha l'edifici de correus, llarg i estret, de façana acolorida, com si em mirés i em jutgés, llàstima que no pugui dir-me si faig el que haig de fer, doncs no n'estic molt segur. De l'única cosa que estic convençut és de que sóc aquí. Podria intentar fer-me enrera i entrar per la finestra però tinc por que, si ho provo, relliscaré i cauré, aquesta cornisa no és molt ample i jo pretenc morint-me volent, no per accident. He de ser realista, si he decidit el que he decidit és per alguna raó, així que la conclusió és aquesta, després de moltes premisses, la conclusió és que he de fer-ho, i ho faré. Em deixaré caure al buit i el meu cos s'esclafarà contra l'acera i el meu cervell quedarà escampat per l'avinguda, davant l'edifici de correus. Serà el final. El final d'una vida que no ha merescut viure... o que no he merescut viure?
Lentament baixaré la vista i miraré al terra. El vertigen és el menor dels meus mals... Vaja! Des de baix aquest pis semblava més alt. I si només em trenco l'esquena? O les cames? Hauria de pujar un parell de plantes més, o tres. No, serà suficient, les persones es veuen tan petites, i els cotxes sembles de joguina. Un senyor s'ha parat i crec que em mira... sí, i ara li diu a un altre senyor que miri cap amunt i els dos es queden parats assenyalant-me, que mal educats! S'està deturant tot el món, si ja dic jo que tinc mala sort... Pretenia passar desapercebut, clar que aleshores podria haver-me tirat al riu amb una pedra lligada al coll o llençar-me sota un tren o tallar-me les venes. No sé com se'm va ocórrer la idea de deixar-me caure des d'aquí. Potser vaig pensar que tan amunt ningú em veuria fins que em tinguessin a sobre, però aleshores correria el risc de calcular malament i donar-me amb el cap d'un transeünt. Només m'hauria faltat això, a demés de mort, assassí. En part és millor que la gent em vegi, així formen una rotllana i em deixen espai, que atents. "Llenci's, llenci's, que nosaltres li deixem lloc". Això és cooperació o mala llet?
A l'edifici de correus, un grup d'oficinistes em mira a través de les finestres i un tipus baixet parla per telèfon, aliè a tot. N'hi ha de feliços, mira tu. I jo aquí, a punt de tirar-me al carrer i quedar com un llenguado. Se m'ha passat el vertigen, teràpia de xoc, així que si vaig al cel no em farà por mirar entre els núvols, ja veus quina gràcia. Ara que hi penso, els suïcides no val al cel segons la religió cristiana, clar que jo no sóc cristià ni res de res. Aquí està el problema: no sóc res, per això he decidit avançar el meu final, perquè no sóc res, ja no me'n recordava. Què faré aleshores si resulta que el cel existeix? Vagaré eternament pels llimbs, o pel purgatori, la meva ànima quedarà condemnada a passejar-se cents de milers de lustres per aquest edifici, seré una ànima en pena que apareixerà per la mitjanit. Apa, que se'm passen unes coses pel cap. Sento sirenes, llunyanes. El tipus baixet de correus ja no parla per telèfon, ara em mira junt amb els altres, el molt tap estava trucant als bombers o a la policia, o a ambdós. No sé si hauria d'esperar-me a que arribessin, ja que si es prenen la molèstia... Inclòs és possible que enviïn a un psicòleg per intentar convèncer-me que la vida és bella, que val la pena viure, que llevar-se pel matí és una aventura que s'ha d'assumir i que jo he d'enfrontar-me als meus problemes. No, millor que no els esperi, em llenço i punt, ja està bé de tantes ximpleries. Una última ximpleria, molt grossa: m'agradaria tenir un fill amb qui portar-me fatal per poder no deixar-li res d'herència. Se me'n va el cap, quan abans acabi, millor.
Prenc aire, tanco els ulls, abaixo els braços que he tingut tota les estona en creu, aferrats al mur i que em fan mal, miro cap a baix... Mare meva quanta gent! El trànsit s'ha deturat. Les sirenes estan molt a prop. No té res a fer, la gent? No tenen sentit del deure, els importa un rave arribar tard o deixar plantat a algú mentre ho compensi veure com un anònim s'esclafa. "A que no saps què m'ha passat avui? Doncs un tipus ha pujat a un edifici, al sisè pis, davant de correus, i s'ha llençat". L'experiència de les seves vides: la de la meva mort. És clar que si jo fos algú a qui apreciessin no es quedarien allí, com ovelles, estarien suplicant que no em matés, em dirien coses agradables. Però veure com es mor algú no t'importa un pebrot, fins i tot és morbós, mira en què ens ha convertit la societat. I total, tot el món es mor de la mateixa manera: se'ls para el cor i deixen de respirar. El que compte és el preludi, el fragment de temps abans de dinyar-la.
Allà, lluny per l'avinguda, arriba un cotxe de bombers, rera seu una ambulància i més enrera dos cotxes de la policia. Si fossin previsors, haurien portat amb ells una brigada municipal de neteja del patrimoni públic, o com es facin dir. Hauré de deixar-me caure abans que arribin, així moriré amb el gust d'haver-los fumut una mica. Només una mica, perquè ja veus, arribaran i diran: "Quin merder!". Recolliran les meves restes i, apa, al tanatori. Sort que quan a un l'enterren és perquè està mort, que si no em deprimiria veure que no hi ha ningú al cementiri, plorant-me. Està clar que els de la feina no vindran al meu enterrament... I en Joaquim? No, què va, aquell ha fet arrels al sofà i per moure'l haurien d'avisar una grua d'obres, pobre. Com que pobre? I jo què? Aquí, a punt de passar a la història. O més aviat no, no crec que passi a la història. Encara que això m'importa ben poc, mai he volgut ser important... bé, una mica sí, però només una mica. Ja sé qui vindrà al meu enterrament: el veí del costat, a comprovar que estic mort de veritat. El molt cretí... només per la felicitat que li entrarà al saber la notícia ja em fa ràbia llençar-me, ja veus que m'ho penso i tot...
Els bombers són aquí i estan muntant una lona no massa gran a sota, he dubtat massa. Encara que s'ha de ser un fera per caure a la lona, perquè mira que és petita. I ara els policies es dediquen a deturar la circulació, que ja estava deturada a mitges, però així sembla que fan alguna cosa. De l'ambulància en baixa un tipus amb americana de pana, no falla: el psiquiatra. Ara sí que haig de tirar-me o hauré d'aguantar el seu sermó. Jo és que no ho entenc! Si vull morir-me, per què no em deixen? Em moro perquè em dóna la gana, no per molestar ni per cridar l'atenció. Si a mi em ve de gust em moro i ja està, home. Què s'han cregut aquests? Que poden venir a dir-me que si això i que si allò altre? No, home, no, faltaria més. La putada és que si ara em deixo caure no em mataré, perquè hi ha la lona aquesta. També és mala sort, l'he muntada ben grossa, collons.


Comentaris

  • No és[Ofensiu]
    Biel Martí | 01-02-2005 | Valoració: 8

    No és el millor que tens, sens dubte, potser perquè és antic, però no li falta la gràcia dels demés ni la mala llet que véns mostrant.

    Biel.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Espiadimonis

Espiadimonis

13 Relats

43 Comentaris

27718 Lectures

Valoració de l'autor: 9.05

Biografia:
Només néixer ma mare m'entaforà dins el calaix de la tauleta de nit per tal que mon pare no em veiés. Fins als cinc anys vaig viure dins l'armari de l'habitació de convidats fins que me'n van treure per anar a l'escola.
De camí al meu primer dia escolar em vaig perdre i vaig anar a parar a un edifici en runes, on em vaig quedar ja que em feia por creuar la porta de sortida, convençut que acabaria en una altra dimensió. Vaig sobreviure matant gats i rates. Als dotze em vaig graduar de primària, o això pensava fins que a un institut em van dir que no acceptaven un paper de propaganda per no pagar multes com a matricula. Enfurismat amb la incomprensió del sistema vaig calar foc a l'edifici i per amagar-me em vaig tapar amb la lona d'una façana que remodelaven, on vaig quedar entortolligat i em trobaren tres mesos després, a dos-cents quilòmetres quan anaven a fer un nou revestiment a un magatzem del port. Allà vaig conèixer el meu millor amic, un peixell. Quan aquest es va enamorar del tatuatge d'un mariner en estat de descomposició que surava a l'oceà, vaig decidir tornar-me presbiterià.
Actualment resideixo sota una taula de despatx en una oficina de funcionaris (retorn a la infància, espais tancats) i com que no sé llegir ni escriure deixo que l'estatua de fusta d'una cacatua ho faci per mi mentre li dicto les històries que em passen pel cap.