Cercador
Iaia
Un relat de: Tiniana- Compartir:
La Roser va portar les olives del rebost i les va posar en un platet de porcellana. Va treure de la nevera els xoriços que també posaria a l'aperitiu. La seva filla li havia dit que no els comprés picants, que eren massa forts i als nens no els agradaven, però no li havia fet cas. És clar que picaven, els xoriços han de picar.
Va fer un últim repàs a la planta central de la casa: a la cuina, va confirmar que no quedava cap plat per rentar i que les cerveses i les coca-coles eren a la nevera, i va passar la fregadora per les rajoles de terratzo per assegurar-se que no hi quedava cap. Després, a la saleta, on havia col·locat amb cura els coixins florejats del sofà, va obrir les cortines de flors blaves i blanques que li havia instal·lat el seu gendre i va sortir un moment al balcó, fent-se pas entre les plantes, per enrotllar la persiana de fusta. De nou dins la saleta, va seure a la butaca d'escai, apartant-ne el cobrellit de ganxet que tenia a mig fer. En sentir el so del picaporta se li va il·lluminar la cara. Ja eren aquí. Sempre patia tant sabent que venien en cotxe des de tan lluny... sort que les espelmes enceses, que repartien olor de canyella des de la llar de foc, havien tornat a fer cas de les seves pregàries.
Va tornar a sortir al balcó, i va veure quatre caps mirant-la des del carrer amb sengles somriures als llavis.
—Iaia! —va cridar l'Elena, la seva néta petita, mentre la saludava amb la mà.
—Hola, princesa! Pugeu! —va dir ella, i els va llençar daltabaix del balcó les claus de la porta.
Després dels petons i abraçades que tots anhelaven des que s'havien vist per última vegada el Nadal anterior, la Roser i la seva filla van pujar al pis de dalt per estovar els matalassos de llana i posar-hi llençols nets. Mentrestant, els nens van pujar a les golfes a buscar les joguines de sa mare, que la Roser guardava en una caixa de fusta, entre humitats. I en Miquel, com sempre que arribava a aquella casa des que es va casar amb la Dolors, va repassar les fotos dels fills i néts de la Roser que penjaven de les parets empaperades i omplien el moble de la saleta, intentant recordar-ne tots els noms.
Quan els va tenir tots quatre asseguts a taula, al voltant d'aquell aperitiu que esperava que trobessin suculent, fins i tot els xoriços, la Roser va mirar-los d'un en un i va somriure.
Va fer un últim repàs a la planta central de la casa: a la cuina, va confirmar que no quedava cap plat per rentar i que les cerveses i les coca-coles eren a la nevera, i va passar la fregadora per les rajoles de terratzo per assegurar-se que no hi quedava cap. Després, a la saleta, on havia col·locat amb cura els coixins florejats del sofà, va obrir les cortines de flors blaves i blanques que li havia instal·lat el seu gendre i va sortir un moment al balcó, fent-se pas entre les plantes, per enrotllar la persiana de fusta. De nou dins la saleta, va seure a la butaca d'escai, apartant-ne el cobrellit de ganxet que tenia a mig fer. En sentir el so del picaporta se li va il·lluminar la cara. Ja eren aquí. Sempre patia tant sabent que venien en cotxe des de tan lluny... sort que les espelmes enceses, que repartien olor de canyella des de la llar de foc, havien tornat a fer cas de les seves pregàries.
Va tornar a sortir al balcó, i va veure quatre caps mirant-la des del carrer amb sengles somriures als llavis.
—Iaia! —va cridar l'Elena, la seva néta petita, mentre la saludava amb la mà.
—Hola, princesa! Pugeu! —va dir ella, i els va llençar daltabaix del balcó les claus de la porta.
Després dels petons i abraçades que tots anhelaven des que s'havien vist per última vegada el Nadal anterior, la Roser i la seva filla van pujar al pis de dalt per estovar els matalassos de llana i posar-hi llençols nets. Mentrestant, els nens van pujar a les golfes a buscar les joguines de sa mare, que la Roser guardava en una caixa de fusta, entre humitats. I en Miquel, com sempre que arribava a aquella casa des que es va casar amb la Dolors, va repassar les fotos dels fills i néts de la Roser que penjaven de les parets empaperades i omplien el moble de la saleta, intentant recordar-ne tots els noms.
Quan els va tenir tots quatre asseguts a taula, al voltant d'aquell aperitiu que esperava que trobessin suculent, fins i tot els xoriços, la Roser va mirar-los d'un en un i va somriure.