Cercador
I ve el camió
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
L'Ivó era un gat esdevingut tronera que robotia ja feia massa per les teulades d'un barri en estat putrefacte. L'Ajuntament prou que no hi havia fet res a favor i prou que hi estava fent quelcom en contra. Entitat lògica, racional i pràctica, havia començat amb els enderrocs.
L'Ivó cada dia trobava a faltar més immobles que, sense cap mena de consideració, les màquines hostiaven i abatien cruelment. El gat era capaç d'escoltar sons de dolor que els terrabastalls de les caigudes i les esfondrades emetien també, perceptiblement per a ell.
L'Ivó acumulava més i mes tristor. Amics seus havien perdut les set vides i es trobaven colgats entre la runa no pas muda: aquells sons subtils de plany pel dany.
Va plorar tant tant tant que el bigoti li va quedar estovat de llàgrimes preses que semblavan perles nítides. Si li queien sobre el pèl llardós li travessaven la pell i li lliscaven fins a l'ànima.
L'Ivó, avui, ha copsat que se li acaba l'existència. L'espai on habita és cada cop més desolat, més arranat, més arrencat. Nou ciment avança, s'imposa, mata qualsevol llavor de record dels carrers d'antany.
Es té prevista la construcció d'una benzinera i un megacentrecomercial comarcal que donarà feina, s'ha dit, a dues-centes famílies. Aquesta gent ignora que els sous seran irrisoris, tercermundistes, i els contractes temporals.
L'Ivó desitja marxar d'aquest planeta immund. El món que coneixia i per on es movia desapareix.
-Ivó!
Li sembla escoltar la veu de la nena que el va batejar i que el petonejava.
-Ivó, petitó, corre darrere el fil de llana taronja, corre, Ivó!
S'apropa un camionàs brut sense filtre ni cor.
-Vénen a buscar els mobles!- exclama el felí. Es posa a sanglotar, li costa d'empassar la saliva. El bigoti se li panseix. Li tremola cada cèl·lula.
Del camió en baixen dos homes que ben bé podrien ser autòmates amb rostre rígid i cos acuirassat i ment dura.
El gat s'arrauleix rere un bidó esberlat ple de serradures...o de cucs.
El parell d'homes carreguen el mobiliari encara ferm, tret a fora de l'únic edifici dempeus. Ho col·loquen sense miraments al cul del vehicle obert. La consideració no existeix, la fusta té sentiments i en degota pànic. L'Ivó pateix.
Només queda una vitrina. La parella d'inhumans s'atura per esmorzar. Olor de bacó socarrat i mastegots i rialles i dents i genives amb bocins de la menja enganxats. Al gat li vénen nàusees. Fa un esforç guiat pel desig de posar-se davant de la vitrina. Palplantat, l'Ivó inspira profundament i amb els ulls humits s'atreveix a veure-s'hi. Però no és ell. Hi ha la nena, que somriu.
-T'estic esperant, gatet. La llana és llarga i taronja.
Concentrat i commogut, l'animal no s'adona que el vehicle ha fet marxa enrere.
-Hem esclafat un gat, hahaha!
La vitrina no ho pot suportar. Peta i es fragmenta. Va a parar a una dimensió de pau. Allà on s'abracen gat i nena.
L'Ivó cada dia trobava a faltar més immobles que, sense cap mena de consideració, les màquines hostiaven i abatien cruelment. El gat era capaç d'escoltar sons de dolor que els terrabastalls de les caigudes i les esfondrades emetien també, perceptiblement per a ell.
L'Ivó acumulava més i mes tristor. Amics seus havien perdut les set vides i es trobaven colgats entre la runa no pas muda: aquells sons subtils de plany pel dany.
Va plorar tant tant tant que el bigoti li va quedar estovat de llàgrimes preses que semblavan perles nítides. Si li queien sobre el pèl llardós li travessaven la pell i li lliscaven fins a l'ànima.
L'Ivó, avui, ha copsat que se li acaba l'existència. L'espai on habita és cada cop més desolat, més arranat, més arrencat. Nou ciment avança, s'imposa, mata qualsevol llavor de record dels carrers d'antany.
Es té prevista la construcció d'una benzinera i un megacentrecomercial comarcal que donarà feina, s'ha dit, a dues-centes famílies. Aquesta gent ignora que els sous seran irrisoris, tercermundistes, i els contractes temporals.
L'Ivó desitja marxar d'aquest planeta immund. El món que coneixia i per on es movia desapareix.
-Ivó!
Li sembla escoltar la veu de la nena que el va batejar i que el petonejava.
-Ivó, petitó, corre darrere el fil de llana taronja, corre, Ivó!
S'apropa un camionàs brut sense filtre ni cor.
-Vénen a buscar els mobles!- exclama el felí. Es posa a sanglotar, li costa d'empassar la saliva. El bigoti se li panseix. Li tremola cada cèl·lula.
Del camió en baixen dos homes que ben bé podrien ser autòmates amb rostre rígid i cos acuirassat i ment dura.
El gat s'arrauleix rere un bidó esberlat ple de serradures...o de cucs.
El parell d'homes carreguen el mobiliari encara ferm, tret a fora de l'únic edifici dempeus. Ho col·loquen sense miraments al cul del vehicle obert. La consideració no existeix, la fusta té sentiments i en degota pànic. L'Ivó pateix.
Només queda una vitrina. La parella d'inhumans s'atura per esmorzar. Olor de bacó socarrat i mastegots i rialles i dents i genives amb bocins de la menja enganxats. Al gat li vénen nàusees. Fa un esforç guiat pel desig de posar-se davant de la vitrina. Palplantat, l'Ivó inspira profundament i amb els ulls humits s'atreveix a veure-s'hi. Però no és ell. Hi ha la nena, que somriu.
-T'estic esperant, gatet. La llana és llarga i taronja.
Concentrat i commogut, l'animal no s'adona que el vehicle ha fet marxa enrere.
-Hem esclafat un gat, hahaha!
La vitrina no ho pot suportar. Peta i es fragmenta. Va a parar a una dimensió de pau. Allà on s'abracen gat i nena.
Comentaris
-
Camió dolent[Ofensiu]Montseblanc | 01-08-2017
Buffff, sí, tot canvia i tot ho fan malbé. Representa que nou és sempre millor que vell, que ciment és millor que terra, que absència de vida és millor que gats i gossos... Has llegit el relat del kefas, “malbaratament dels sentiments”. És el que tu expliques també. I segur que si ens hi posem a pensar, tots direm “oh, això no està bé...”, però la roda gira i gira i no hi ha qui la pari. I si algú s’atura, observa, escolta, sent... Diran que és “raro”. Doncs, au, esclafem els gats i posem benzina...
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435817 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com