I va passar molt

Com cada diumenge, la Lara obre la porta del tancat i s’acosta lentament cap al seu cavall. De seguida que ha sentit la remor del frec amb la terra humida ha aixecat el cap, mirant-la de lluny amb les orelles rectes i esbufegant amb un renill sord de benvinguda. “Hola campió. Com estem avui?” Amb el nas, li busca el terròs de sucre que sempre porta amagat a la mà. Avui, no és un dia diferent. L’agafa suaument, prement els llavis amb cura perquè no se li escapi. L’aire és molt fred, i la noia sent l’alè càlid i familiar de l’animal a les seves mans. Ell abaixa el cap i li dóna un copet amistós a l’espatlla. “Ei, noi... que m’has trobat a faltar?” La veu de la noia és dolça i tranquil•litzadora, prou com per camuflar-se amb el soroll del vent entre les fulles. El cavall s’ha relaxat per les seves carícies. Els ulls clucs, les orelles caigudes. El tacte vellutat del pèl blanc que té al voltant del nas, és resseguit pels seus dits. Ara li pot tocar la tota la cara, embolcallar les parpelles amb el palmell de la mà, i fins i tot acaronar-li les orelles, peludes i humides per la rosada del matí. Ella somriu tímidament, però una llàgrima li rellisca per galta. Sospira. I ell també, sembla que comprengui el seu dolor. “No oblidaré mai el que vam viure…” La Lara li parla amb tendresa, i el cavall està atent a les seves paraules. Com si intentés animar-la, li comença a furgar la butxaca esquerra dels pantalons, i finalment, troba una pastanaga. Amb el seu joc, ha aconseguit fer-la riure. Ell es menja el seu premi amb desfici, però de seguida torna a acostar el cap a la seva companya, com si sabés que marxarà aviat.

Ha passat mitja hora des de que ella ha entrat. No ha passat res, i ha passat molt. Mentre gira i marxa cap a la porta, el cavall està atent, i la vigilarà de lluny fins que desaparegui de la seva vista. Immòbil, no la segueix. I ella, agafada amb una mà en un dels pals de la tanca, ara s’adona que no es pot moure. Busca lentament el telèfon i marca un número sense pressa. “ Manel, baixa’m a ajudar. Se m’han tornat a encallar en el fang les rodes de la cadira.”