I tot per una rosa

Tot per una rosa

Benvolgut Max: et semblarà estúpid que t'escrigui una carta; però sento la necessitat de fer-ho. Has marxat de viatge de feina i per fí, desprès de tant de temps plegats, sento aquest petit loft com un refugi des d'on poder escriure't amb la perspectiva de la distància, encara que sigui una distància imaginària.
He tancat el llum i he tancat també les persianes. He encés dues espelmes petites i dues barretes d'encens. Aprofito que no hi ets i que no notaràs la "pudor a esglèsia" quan tornis, com sempre dius i que tant et destorba. Ha calgut arraconar totes aquestes petites costums meves que trobava tan delicioses perque per a tú són supèrflues i místiques. M'he fet un peta -en el teu honor- i una gateta blanca i d'ulls blaus (que tú vares batejar "Coca" ronca plàcidament entre les meves cames. Fins i tot la gata s'ha relaxat i sembla gaudir de la teva absència. A l'aire sura el violí de Sostakovich que plora esquinçat per Stern.
Em deixares consternada ahir. Em va doldre saber que pateixes. I tal com ha succeït d'altres vegades, tú has vist abans que jo el senyal d'alarma d'alguna cosa que s'estava florint dins meu.
Porto tot aquest temps, d'ençà de la bronca d'ahir, psicoanalitzant-me, intentant aïllar el germen que et provoca tan desassossec. L'he trobat i l'hi he pogut posar una etiqueta: « desconfiança ». Anomenant-lo, crec, que he fet una gran passa.
Vas dir-me "inmadura". Ja se que ho sóc. Ho reconeixo. Tambè saps, però, perque t'ho he dit mil cops, que treballo incansablement per tal de vèncer les meves pors. Que no es tracta més que d'això: por. En el rerafons sempre és el mateix: s'adquireix una gran pau d'esperit quan no es té por. I crec que ja sols em queda una por per vèncer: l'esmentada "desconfiança". I dins l'epígraf "desconfiança" s'allotgen d'altres nouvinguts -digem-ne "menors": l'egoïsme, la possessivitat, l'agressivitat i d'altres "ïsmes" i "tats" iguals de lletjos i malsonants, associats a aquests, engantxats com paràsits.
Ja acabo. Quan et vares desfogar ahir amb mi, em vaig quedar sumida en la pau d'esperit que tan necessito. Aclarat aquest punt del meu dolor pel teu propi dolor, enllesteixo l'explicació de a qué ve tanta sensació de pau. Es molt senzill.
Jo també tenia la sensació de que tens un espai vital íntim i inviolable a on jo no hi puc entrar, i poc a poc, de forma bastant inconscient -tot s'ha de dir- m'he anat creant un món propi a on aixoplugar-m'hi de la soledad. No n'era conscient de que jo també sentia el desassossec de la distància que s'anava eixamplant entre tu i jo.
Crec que tot va començar -ho se ara, així que no facis una lectura entre línees i arribis a la conclusió, com dius sempre, de que no t'explico les coses amb la inmediatesa que desitjaríes. Ho sé ara, però tot estava dins meu i ha anat sortint conforme he anat psicoanalitzant-me els fets aquí tractats- aquell dia de Sant Jordi en que li vares regalar una rosa a una companya teva de feina d'amagat meu. Em vaig cabrejar moltíssim, no ja per l'engany, ni per la manera de descubrir-ho: ho vares escriure com un seient més de la nostra comptabilitat domèstica! Prou refotuda estava ja per tenir que dur aquella comptabilitat odiosa, com per a sobre descobrir aquell "seient" amb el que no hi comptava en absolut; sinó perque a mi no m'havies dut cap. Vas apareixer amb un llibre de títol tan ximple que ni recordo i tan poca importancia li vaig donar -tú, que llegeixes tan poc- que ni recordo que em vas dir a prop del seu origen. Un detall tan insignificant -un seient comptable- em va plantar davant els nassos el fet contundent de que fèies coses que no m'eren comunicades. Tú, que mai m'havies enganyat, que m'explicaves les teves conquestes amb tot luxe de detalls, que aguantava els teus viatges per arreu la península visitant les teves amants, que abandonava el teu pis si era necessari allotjar-hi a alguna d'elles durant una escapada de cap de setmana... jo, la teva còmplice, que ho soportava tot de forma estoica, sense que veiessis una llàgrima, perque de llàgrimes ja te n'asseguro que ni havien. Li regalàres una rosa per Sant Jordi a una companya anònima de feina, de qui jo no sabia absolutament res, i a mi no em portares cap, perque -ingenua excusa de mal pagador- "a ti ya te han dado una en la Caixa". "Dios", que baix que vares caure. Quina traició més vil!
Va ser el primer dard en la meva confiança. Fins llavors em consolava tot pensant que, encara que tingueres aventures, no podia, encara que passava -un banyut és un banyut per molts llaços de tul que es possin a les banyes- no podia, deïa, sentir-me enganyada.
Durant la setmana de Sant Jordi ja va tenir lloc la segona trobada amb la desconfiança. Et va trucar al móvil la Arantxa Gopegui. No la recordes? No t'amoïnis, que jo et refresco la memoria. Amb molt de gust, sí, home, aquella vasca que vas conèixer a Cuba. Gràcies a ella vaig assabentar-me del costum d'estrenar calces vermelles per Any Nou. Soposo que t'enrecordaràs que vam anar plegats a un sex-shop de l'Eixample per tal que t'ajudés a triar-ne un per a "Ella" (com a tú t'agradava anomenar les teves amants). Llavors vaig disimular davant teu, però tenia les galtes tan vermelles de ràbia com aquell tanga obert a l'entrecuix que li vàres enviar.

[S'ha acabat el compacte del rus i poso la Passio d'Arvo Pärt, que em sembla més indicada pel color robí sang que estan adquirint les meves retines]



Dèia, que et va trucar Arantxa Gopegui. M'ho vares dir molts díes després. Em vas dir -i ho recordo de forma gairebé literal- que no m'ho havíes dit de forma inmediata perque intuíes -i quina intuició més femenina i felina (més aviat com de hiena) la teva!- que patiria i per això volíes estalviar-me el patiment. Qué generós! Segona mentida "omisión piadosa" vas dir. El cas es que em treieres un pes del damunt, però em va doldre la mentida. No hi quedava més que una passa fins arribar, amb la deductiva de Watson, a la previsió de que rebíes més trucades que no m'eren comunicades. Ara sento que la distància, abans imaginària, ara es un trenc considerable.
Pot ser el què passa es que soc massa suspicaç. Però és que amb un ocellot com tú com a company, a la força ho haig de ser.
Aquest comentari em mena al tercer episodi d'aquest recompte de greuges. Un dia, en pujar al teu cotxe, de fet, el nostre, en el meu seient, el del copilot, vaig fixar-me en què no tenia la inclinació habitual per a la meva esquena. Em vas insinuar, amb un to de caxondeig maliciós que teníes un assumpte amb la germana del teu cap, el mafiós italià amo d'un equip de fútbol. La meva reacció va ser pendre el teu telèfon mòbil i simular tafanejar en la guia, tot cercant el seu nom. Et vas cabrejar. Em digueres tafanera i em retregueres que no podíes tenir papers a casa amb la total tranquilitat de que jo no te'ls regiraria. Em vaig quedar de pedra. Un jerro d'aigua freda a la meva autoestima i al meu amor cap a tu. Em deixaves fora, marcaves territori. Una indirecta aquí, una sageta enverinada allà. Jo no he llegit mai les teves cartes ni els teus emilis. Però tan hi fa: tot just acabes de marcar el teu territori amb certeres ejaculacions de mala llet.
Et donc un contraexemple. No sé si en saps que escric un diari personal. En la meva agenda anual escric les petitesses de les coses insignificants que he anat fent al llarg del dia i escric una frase o dues o una paraula clau del que ha estat important en la nostra relació aquell dia. No sóc conscient de si ho saps o no. De fet, acostumo a escriure davant teu, sense amagar-m'hi. Vivim en un loft petit-petit, així que no tinc més remei. Mai m'he amagat, malgrat tot mai t'he dit « mira, tinc un diari amb totes les nostres intimitats... »
Però, en el fons, ja no tinc gens clar si tinc un accés lliure i natural a totes les teves intimitats. No sé si hi ha un Max que no conec en absolut, un Max fosc o un Max celest, que s'estima més restar en la reraguarda, i, al que jo no pugui accedir en absolut. A qui jo no pugui fer mal. Ai, ja hi són aquí un altre cop, les pors. Un Max que es protegeix de mi. Jo, que sóc una bruixa.
Mira, ara ve a compte aquell malentés que vam patir tots dos degut al trio que ens varem montar amb la meva amiga caribenya, la Betsy. Desprès d'aquella festassa jo em vaig quedar amb les ganes de parlar-ho tot, esmicolar tot el què va passar i tot el què vam sentir aquella nit, plegats, entre tots dos. Esbrinar perquè va ser tant estrany tot plegat. Jo, que em vaig sentir en una complícitat límbica amb tú mentre teníem sexe amb ella i tú, en bescanvi, et vas sentir terriblement sol i abandonat de mi. Era evident que la comunicació ens va mancar, tant en aquell moment, tan poc sintonitzats com jo feia, com desprès, al no voler tornar a esmentar aquella nit. Jo em vaig conformar amb el teu silenci -em vaig equivocar tant!- i la teva decisió de tancar el tema amb pany i clan i permetre que dins meu prengués lloc la incomunicació i cada cop més l'absència de mots. Jo, encara no he digerit el què va passar aquella nit. Però deixar passar el temps va eixamplant la rasa i ara penso que em vaig equivocar al no intentar tibar de la corda i treure l'aigua clara entre tots dos, malgrat ens haguessim quedat en carn viva, escaldats amb les paraules i els crits. El que vaig escriure l'altre dia a la Betsy i que jo no volia que trobessis era "tinc problemes de gelosia, però encara no li he comentat al Max perquè m'ho tinc que acabar de dir a mi mateixa". Ahir vaig voler imprimir-te l'email ditxós per donar-te'l com a mostra del que sento, però no el vaig trobar arxivat a cap carpeta i es va perdre. Potser tú que saps tant d'informàtica el puguis recuperar.
I ja, per acabar, aquests díes, en els què m'obligues a sortir tota sola, o surts tu sol o em deixes ballant tota sola en la pista de les discoteques, mentre tu em guaïtes des de la barra, per tal de veure si lligo, em dona per pensar que m'estàs demanant a crits més espai, que en el fons desitge
s tenir una vida del tot independent de la que vius al meu costat… a on ha marxat la confianza de tot plegat?
En fí, i tot per una rosa de menys el dia de Sant Jordi. Quina pena no no tenir-me una miqueta en compte!

Vic, a 7 de febrer de 2001