I quan la miro...

Fa uns dies era una dona treballadora,de dia a la fonda i de nit amb la família;la feina el més important,el marit,els fills i la felicitat.
Avui quan la fites veus en ella una dona dolça i delicada com un pètal de rosa,com un fil de llàgrimes,com ella mateixa...
Unes mans que ensenyen tota una història dura,feliç,amb molta feina i cansada.
Una boca tipa de sumriure, les galtes pàlides i els ulls rasgats de tot el temps que porta veient com passen els anys volant.
Cinc fills que aprecia,que mira i n'està orgullosa tot i que en digui el pitjor per fer-los cada dia més forts,per ensenyar-los que no sempre es veuen les virtuds,els diu i els recorda les imperfeccions, en això podem veure el seu esforç, en l'intent que arreglin el que no els fa els millors fills del món.
Nou nevots que l'estimen,que la recorden i que la necessiten;k l'admiren per les ganes d'ajudar-los a ser millors, a ser com ella,a ser respectats i ben educats.
Quatre i d'aqui poc cinc bisnets que fan dibuixar-li un somriure cada vegada que fan una passa,que diuen una paraula nova,que criden àvia per primera vegada,que aprenen a caminar...
I tots nosaltres en fem d'ella una dona més forta,que ignora la mort de l'avi,dels germans,dels pares i del pas dels anys.
I quan miro la iaia no veig en ella una vella,veig un sumriure,una llagrima,un petó,l'arrel d'una família llarga i únida,la feina,la línia extensa de la vida...Veig en ella una dona important,forta,segura,que defensa el que és i per això la miro amb uns ulls diferents,de respecte,amb uns ulls que no ignoren,que aprecien i que admiren.