i m'arrossego

Desesperat però alhora tranquil, quan en fas una segona lectura.
Penetrant i cru, clar.

Jo el separaria en tres parts. La primera descripció, cruesa, desesperació i ràbia.

I m'arrossego
i escupo
la terra
que empasso
gratant-la
fent forats
per enterrar-me
sense ajuda

La segona crec que és amb més perspectiva. És bonica aquesta comparació que dius que podria ser amb una pintura, i després els ulls amb efecte humitat... dóna moltes facilitats al lector per fer-se una idea concreta, i per aprofunditzar en aquests aspectes: ungles, ulls i llavis. Aspectes que parlen per sí sols, molt suggerents.

i les ungles
brutes
semblen pintades
i els ulls
amb efecte humitat
i els llavis
plens de mossecs
de dents
i les dents
plenes de la terra
que empasso
gratant-la
fent forats
per enterrar-me

Aquí ve l'últim i el que em desconcerta. Aquest canvia tot el significat al text anterior, i converteixes en una gran metàfora tot el que havies explicat.
A partir d'aquesta part, ara interpreto el poema com una ironia: un dia en que et sents malament, sents que t'arrossegues, que estàs lletja com mai, en que sents que fas pena de veure... i ho ironitzes, sarcàstica, dient que estàs més bonica que mai probablament perquè sents que has arribat tant avall, a tanta profunditat, que aìxò és la bellesa, aquesta trascendència, que no té res a veure amb allò que consideren la resta de la gent, que avui no et troba bonica ("sense ulls clavats a la pell").

avui que estic
tan bonica
i sense ulls
clavats
a la pell.


Si de molt m'equivoco en la interpretació, siusplau fes-m'ho saber...

-Filladelvent-