I llavors brillaràs.

Deixar-se anar, caure, aixecar-se de cop, somriure, plorar, correr, somiar, cridar, estimar, sentir, volar, caminar, ser feliç, creure, tenir fe en allò, tornar a caure, deixar-se endur pel vent, i no poder-se aixecar tan fàcilment.

Tot per una midada, per una abraçada, tot té un sentit, res ens deixa de banda, tot passa per alguna raó que s'amaga dins nostre.

Deixar-se anar pel ritme d'una cançó que ens agrada i caure en els traicioners braços del terra, fer-se mal. Una mà que t'aixeca, la vida ara et somriu, a tu, si, ets l'elegit, i penses que tot anirà així com tu vols i de cop i volta passa. Plores d'alegria, sents que el teu cor batega fort i per culasevol cosa insignificant et posses a córrer en busca d'aquella llum que et fa sentir tan plè, i agust. La crides, la invoques, i apareix davant tu. L'agafes, l'estimes, la sents entre els teus braços, voles amb la seva companyia, i camines en el teu propi camí mentre ella et mostra el destí final de tots aquests esforços. Ets feliç, creus en un final bonic i gloriós, tens fe en allò que serà teu en un futur. I quan ja pots ensumar l'haroma de l'eterna feliçitat, tornes a caure, i ja no t'aixeques, no pots. Decepció, dins teu hi viu aquella llum que et guiava, però no vols que torni a sortir, pel simple fet de que ni siquiera saps que està dins teu aquella mateixa raó per seguir, i és que així és la vida.
I arribarà un moment en que valdrà la pena caure per després tornarte a aixecar, i tornar a sentirte orgullós de tu mateix. Res més, només la teva pròpia feliçitat brillarà en llum pròpia.