I li van presentar el blau.

Un relat de: Mena Guiga
La Marina va anar amb la seva amiga la Nausica a una xerrada sobre cromoteràpia i chakras a un centre de teràpies alternatives. La Marina, de cinquanta-cinc anys, separada feia un lustre, i amb els fills campats campadíssims per aquest món de Déu i de no Déu, no en sabia ni un borrall del tema. Hi anava ben peix.
Calia descalçar-se en entrar al local, enfustissat i polit, perfumat amb incens aromaterapèutic i decorat amb figures d'àngels, Budes i pòsters amb paisatges i missatges.
En una sala pintada de groc tirant a daurat les van fer seure a terra sobre coixins per no notar-ne la duresa. Tot i això, era força incòmode, de seguida li van fer mal els genolls...però havia d'aguantar. Semblava que la Nausica estava molt bé, amb aquella postura de l'esquena recta i la barbeta contra el pit, amb els ulls tancats i somrient d'una manera que no entenia. És clar que la seva amiga era una entesa de feia anys en tot allò que a ella li semblava més aviat ridícul, una moda passatgera i minoritària. No podia creure que fos allà, encara. La Nausica l'havia ben convençuda, amb la seva habitual hàbil xerrameca, i...ara no podia fer-se enrera. Quedar malament? Mai. Què pensaria, la gent?
Els assistents seien tots en cercle i, entre ells, un home de veu dolça i que a la Marina li va semblar sensual, va presentar-se: es deia Nèstor i era terapeuta, coaching, massatgista i adddicte als viatges a la Patagònia. La Marina va estar a punt de riure. No, que allò era seriós. Nèstor, abillat amb roba de cotó blanca, espitregat, imantava molt. La Nausica se'l mirava amb uns ulls! Potser havien tingut alguna cosa...?
El cas és que el discurs de Nèstor li va quedar gravat al cervell. Aquella xerrada era de mostra, gratuïta. Qui volgués es podia apuntar a la resta i pagar un mòdic preu, efectes de la crisi. No calia. Amb el que havia sentit havia quedat impactada, la Marina. Alguna cosa se li va remenar al magí que, sense ni acomiadar-se, directe a casa seva que va fotre el camp. De fet, la Nausica i en Nèstor estaven parlant mentre prenien una infusió ayurvèdica i les altres persones tot just eren elements difosos que els envoltaven, com fora d'òrbita.

La Marina va estar un dies molt ocupada. No va mirar prim amb les despeses.Tot i que, d'ingressos, en comptava amb ben pocs: feia 'arreglos' de roba -posava cremalleres, cosia vores, escurçava...fins i tot sargia!-.

"El blau és el color de les emocions i de la comunicació. Representa la nit. El blau marí és aconsellable contra l'insomni. Ens fa sentir protegits. El blau fosc de mitjanit exerceix una funció sedant en la ment i permet connectar amb la intuïció. El blau ajuda a ser creatius i tenir les idees clares. El blau, el més fred i immaterial dels colors, s'associa al mar i al cel i és sensació, però, sobretot, llum. Té a veure amb la part més intel·lectual de la ment. La majoria de la gent reacciona amb el blau com un color fidedigne, autoritari, bàsic, clàssic, conservador, fort, formal tradicional, confident i professional. El blau elèctric és la xispa de l'emoció. El blau integra calma, passivitat i profunditat. A nivell energètic subtil es relaciona amb l'equilibri corporal i es centra en la zona de la gola, amb l'expressió vocal i la comunicació verbal. Afavoreix la sensibilitat i , en alguns casos, ens pot fer arribar sons d'altres dimensions."

La Marina llegia i rellegia el paper-resum de les explicacions nestorianes. Aquella dona, sola i avorrida, s'ho havia cregut tot.
Per això havia fet pintar tota la casa amb blaus diversos. Els sostres, tots, blau de mitjanit. Les parets, blau cel. Les portes i finestres, blau turquesa. Els mobles, sense excepció, blau elèctric. Menjaria blau, només: boles de gelats 'barrufet'. Beuria aigua blava per haver estat dins ampolles de vidre blau. Es vestiria únicament amb el blau. Es tenyiria de blau. Les bombetes projectarien llum blava arreu. Dormiria entre llençols i vànoves blau marins mirant el cel blau de nit. Deixaria anar rialles blaves i llàgrimes blaves i per fi podria dormir i somiar hores i hores. I somiant oblidaria que no vivia i que ni la Nausica ni cap amiga no hi podien fer res. Sort que el descobriment del blau li oferia una nova dimensió...


Comentaris

  • Visca el color blau[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 25-06-2012 | Valoració: 10

    Connecto molt amb el blau. Un bon Relat Mena.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

641 Relats

685 Comentaris

177453 Lectures

Valoració de l'autor: 9.54

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.

Que sigui del mateix dia que la Rodoreda és irrellevant.

La vida.
El sentit de la vida és el que duu felicitat.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.


L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar.

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. L'estimo molt.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.



Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent, conscient, compromès. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.