I li arrenco les busques…

Un relat de: joandemataro

Amb l'obsessió de combatre
l'incansable pas del temps,
resto immòbil davant l'esfera…
Però les busques no aturen.

Violentat per la burla
li arrenco les busques al rellotge.
Panteixant, em trobo a terra,
sentat, amb les mans ensangonades
i amarat de suor i de llàgrimes.

I el sol torna a entrar per la finestra.
El compte enrere segueix…
Les estacions envelleixen,
la meva pell ja no abriga,
els ulls se m'enceguen,
el cap, saturat, no pot
guardar més records.

Vençut,
el temps se'm rifa.
Sento el seu batec obstinat:
Tic-tac, tic-tac…

Comentaris

  • el temps passa, pero nosaltres quedem[Ofensiu]
    Marc Freixas | 10-11-2010

    i quedem
    perque som el record viu de l'existencia...

    pensa-hi joan


    m'ha atret molt el titol d'aquest teu poema, i he pensat que ja tocava de fer-te un comentari, ja que he anat llegint la teva obra, pero per un motiu o altre sempre he passat de llarg... perdona'm, no era la meva intencio tardar tant de temps a comentar-te


    una abraçada ben literaria

  • L'obstinació del temps[Ofensiu]
    Unaquimera | 08-11-2010

    No s'atura mai el temps, amic Joan, no...
    és obstinat i imparable...
    i per això de vegades sembla que ens ha vençut, especialment quan fem balanç...
    però en realitat, crec que el temps viscut ha estat un regal que, com un menjar exquisit, ens han posat davant: gaudir-ho o empassar sense assaborir-ho és decisió nostra.

    T'envio una abraçada sense presses,
    Unaquimera

  • Un diàleg[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 06-11-2010 | Valoració: 10

    Punyent diàleg amb el temps.
    El temps té una existència poderosa.
    Potse cal negociar-hi !