Cercador
I la vida era subsistència
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Marxaran, pare i fill, un cop més, amb el carro ple de quasi res. Què hi podem fer si els que fugen de la guerra et prenen part de l'exígua collita? Almenys que puguin omplir el buit de l'estómac. Demano a tots els sants i santes que venguin aquestes quatre cols ridícules que amargarien un bon amagar-se d'en Patufet; les patates, massa petites; les bledes pensides com orelles d'ases tristos. Que cal pagar, pagar! Al senyor metge i als senyors medicaments, que el meu nen està ben malaltó i li cal tanta tanta tanta cura. Més l'àvia, que s'ha de tombar, que no es llagui, que se l'ha de netejar. No es queixa. El seu esguard em diu 'segueix', talment com ella va fer. Només hi ha el cada dia. I avui el sol escalfa.
Queda una gallina. La Ticona. Demà, a trenc d'alba, se li ha acabat. Perdona, ponicaneta meva, tu que ens has regalat tants ous! T'hauré d'agafar fermament ales i potes, immobilitzar-te, per ajudar l'Isidre en el degollar-te. Miraré a terra, esquitxat de sang, que la xucla i se'n nodreix. Et sacsejaràs tota, augmentant la intensitat en la lluita per la vida. Jo tibaré, tu tibaràs. Una estrebada final i adéu. Em tacaràs, ho aclariré...i l'ànima? T'escaldaré, et desplumaré, arreglaré el teu cos per a tenir aliment uns dies. Perdona'm.
Calla, la dona de ni quaranta anys mal portats, seca, rebregada, amb la roba apedaçada. Suspira: és una embranzida contra la sordidesa. Suspira perquè no pot somriure. Ni quan pugui oferir-se una minsa estona d'abraçada solar. Aleshores es desplomarà: sense el nen belluguet i rialler; sense l'àvia cosint o desgranant fesols; sense l'home i el fill gran que tornaran tard i en la humitat vespertina se'ls descolgaran dolors de ferides en batalles que, gràcies a Déu, no se'ls van endur. Es desplomarà, aquella dona, finalment amb el record nítid, a frec de cor, d'aquella gata grisa manyaga que li feia companyia i que també va caldre que tenyís l'espai de sota el carro atrotinat, corcat, amb les rodes esdentegades de radis. El carro: sostre dissimul del consensuat, sostre de morts necessàries, entre secretes i quotidianes.
Queda una gallina. La Ticona. Demà, a trenc d'alba, se li ha acabat. Perdona, ponicaneta meva, tu que ens has regalat tants ous! T'hauré d'agafar fermament ales i potes, immobilitzar-te, per ajudar l'Isidre en el degollar-te. Miraré a terra, esquitxat de sang, que la xucla i se'n nodreix. Et sacsejaràs tota, augmentant la intensitat en la lluita per la vida. Jo tibaré, tu tibaràs. Una estrebada final i adéu. Em tacaràs, ho aclariré...i l'ànima? T'escaldaré, et desplumaré, arreglaré el teu cos per a tenir aliment uns dies. Perdona'm.
Calla, la dona de ni quaranta anys mal portats, seca, rebregada, amb la roba apedaçada. Suspira: és una embranzida contra la sordidesa. Suspira perquè no pot somriure. Ni quan pugui oferir-se una minsa estona d'abraçada solar. Aleshores es desplomarà: sense el nen belluguet i rialler; sense l'àvia cosint o desgranant fesols; sense l'home i el fill gran que tornaran tard i en la humitat vespertina se'ls descolgaran dolors de ferides en batalles que, gràcies a Déu, no se'ls van endur. Es desplomarà, aquella dona, finalment amb el record nítid, a frec de cor, d'aquella gata grisa manyaga que li feia companyia i que també va caldre que tenyís l'espai de sota el carro atrotinat, corcat, amb les rodes esdentegades de radis. El carro: sostre dissimul del consensuat, sostre de morts necessàries, entre secretes i quotidianes.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436146 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com