I la rateta que no va poder escombrar mai més l'escaleta...

La rateta es disposava, com cada dijous,
a escombrar l'escala del seu replà.
Amb el llamp de sol que havia sortit de bon matí,
ningú no hauria mai dit que aquell dia acabaria així.

Quan ja tenia l'escombra entre mans i amb mig somriure
es disposava a fer net de fulles el seu espai habitual,
un gat negre i blanc va llençar-se-li al damunt.
L'escombra va anar a parar a terra
i la rateta va acabar penjada per la cua a la boca del gat,
talment com el pèndol d'un relotge dels d'abans.

I el gat juganer ara la soltava i ara l'atrapava,
putejant-la a tort i a dret,
donant-li així falses esperances.

Pobre rateta que ja no podía escombrar l'escaleta!

I que espantada que estava,
ella que mai no havia fet mal a ningú.
Ella que es pensava que formava part
d'un conte infantil i inofensiu,
de bon grat hauria ara canviat la història.

Si li donessin una segona oportunitat
ja no seria tant inocent,
es malfiaria de totes les coses,
seria ella qui es menjaria als demés.

Però ja era massa tard
i el sol començava a apretar tan fort
com la mandíbula del fel·lí.

Qui li hauria dit aquell matí,
a la rateta que escombrava l'escaleta,
que acabaria com a plat
d'un bon àpat
entre les dents afilades
d'un gat malvat
i massa espavilat.